Cònan: El dimoni de ferro

Por Robert E. Howard y Enric Navarro

En aquest recull hi trobaràs tres històries més protagonitzades per Cònan, el Bàrbar— «L'ombra que llisca», «El dimoni de ferro» i «El poble del Cercle Negre»—. Tres aventures ben diferents en les quals el nostre heroi —o antiheroi— preferit travessarà deserts sense fi, s'endinsarà en ciutats fantasmals, es perdrà per illes maleïdes i creuarà serralades de cims inversemblants. Ho farà en els tres casos acompanyat d'heroïnes tan singulars com la brituniana Natala, l'esclava Octàvia o la reina Iasmina. Tant se val si Cònan és un fugitiu, un líder de pirates o el cap d'una tribu de les muntanyes, perquè en les tres històries viurà enfrontaments —contra horrors humans i inhumans, contra éssers vius i morts, contra bèsties i usurpadors— que ens deixaran sense alè, com passa sempre amb les aventures del bàrbar més influent de la història de la literatura. Cònan és el personatge més rellevant de l'escriptor de literatura pulp Robert E. Howard, pare del gènere anomenat «espasa i bruixeria» i un dels narradors més icònics de la revista Weird Tales. Creador d'altres personatges com Solomon Kane o Kull, el Conqueridor, ha passat a la història sobretot per les narracions que va escriure sobre Cònan, qui, gràcies a les recopilacions dels seus relats i les seves adaptacions al còmic i al cinema, ha esdevingut una icona del segle xx.

• Idioma: Español
• Editorial: Laertes
• Fecha de lanzamiento: 22 may 2024
• ISBN: 9788419676412

Vista previa del libro

ARC107.jpg

Robert E. Howard

Traducció d’Enric Navarro Pérez

Títols originals dels relats: The Slithering Shadow, The Devil in Iron, The People of the Black Circle

Primera edició: desembre del 2022

© de la traducció dels relats: Enric Navarro Pérez

© d’aquesta edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2022

www.laertes.es

Dibuix de la coberta: Luis Mujsant

Mapa d’Hibòria: Plasse 2014

Correcció: Edgar Cotes

Maquetació i rotulació al català del mapa d’Hibòria: JSM

ISBN: 978-84-19676-41-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

L’ombra que llisca

I.-

El desert relluïa sota les bafarades de calor. En Cònan de Cimèria s’erigia com una estàtua de bronze clavada a la sorra. Mentre copsava la implacable desolació del paisatge, involuntàriament va passar el dors de la seva mà poderosa pels llavis ennegrits. En aparença, era immune al sol mortífer. Només duia un tapall de seda subjectat per un cinturó ample de sivella daurada, del qual penjaven un sabre i un punyal de fulla ampla. Els músculs ben marcats mostraven nafres que encara no havien cicatritzat.

Al costat jeia una noia. El seu cap, molt ros, es recolzava sobre el braç que havia amarrat al genoll del bàrbar. La blancor d’aquella pell contrastava amb el bronze colrat del cimeri. Vestia una túnica curta de seda escotada sense mànigues i lligada per la cintura. La peça de roba ressaltava encara més l’esplèndida figura.

En Cònan va bellugar el cap i va parpellejar. La resplendor del sol era encegadora. Va agafar una petita cantimplora del cinturó i la va sacsejar per comprovar el líquid que hi quedava.

La noia es va moure amb inquietud i es va queixar:

—Oh, Cònan, morirem aquí! Tinc molta set!

El cimeri va murmurar alguna cosa i va observar la devastació circumdant mentre mantenia enlairada la mandíbula. Sota la cabellera rebel, els seus ulls blaus van espurnejar amb una vitalitat indòmita com si el desert fos un enemic tangible.

Es va inclinar i va acostar la cantimplora als llavis de la jove.

—Beu fins que et digui prou, Natala.

Va beure amb avidesa, però en Cònan no la va aturar. Quan la cantimplora va quedar buida, la noia es va adonar que deliberadament li havia permès prendre la poca aigua que quedava. Li van rodolar llàgrimes.

—Oh, Cònan! —va gemegar entortolligant les mans—. Per què m’has deixat que l’acabés? No sabia que... Ara no en queda per a tu!

—Calla. No malgastis forces lamentant-te.

El cimeri es va posar dret i va llençar la cantimplora.

—Per què ho has fet?

El bàrbar no va contestar. Va romandre immòbil amb els dits recolzats a l’empunyadura del sabre. No va mirar la noia, sinó que la seva vista penetrant va fer la impressió de perforar una estranya broma púrpura que s’havia enlairat a la llunyania.

El cimeri sentia un amor aferrissat per la vida i estava dotat d’un poderós instint de supervivència; per tant, va comprendre que havia arribat al final del camí. Encara no havia assolit el límit, però sabia que un dia més sota el sol inexorable i sense aigua seria definitiu. Pel que feia a la noia, ja havia patit prou. Era preferible una espasada fulminant que la llarga agonia que l’esperava a ell. Momentàniament li havia sadollat la set; ara bé, deixar-la sofrir fins que sucumbís al deliri i la mort era una compassió enganyosa. Va començar a desembeinar l’arma a poc a poc.

De cop i volta, es va aturar i es va posar rígid. Alguna cosa distant va brillar al sud entre les onades de calor.

D’entrada va pensar que era l’enèsim miratge d’aquell maleït desert que el desconcertava i es reia d’ell. Amb la mà va fer ombra als ulls i va agusar la vista. Va distingir agulles, minarets i muralles brillants al mateix temps que esperava l’esvaniment del miratge. La Natala havia deixat de plorar, es va agenollar amb dificultat i va seguir la mirada del bàrbar.

—És una ciutat, Cònan? —va preguntar gairebé sense esperança—. O només és una ombra?

El cimeri no va respondre. Va obrir i tancar els ulls diverses vegades, va apartar la mirada i la hi va tornar a dirigir. Va seguir veient la ciutat.

—Ho deu saber el dimoni —va replicar a la fi—, però val la pena intentar-ho.

Va embeinar el sabre i va agafar la Natala en braços com si fos una criatura. La noia va intentar resistir-s’hi una mica.

—No malbaratis esforços amb mi, Cònan. Puc caminar.

—Aquí el terra és més rocallós i les teves sandàlies es destrossaran de seguida. A més, si volem arribar a aquella ciutat, ens hem d’afanyar i d’aquesta manera ho podem aconseguir.

L’oportunitat de viure va revifar el vigor i la resistència del bàrbar, el qual va caminar pel terra arenós com si tot just hagués començat el viatge. La seva vitalitat i capacitat de resistència li permetien sobreviure en unes condicions insuportables per als homes civilitzats.

Estava gairebé segur que ell i la noia eren els únics supervivents de l’exèrcit del derrotat príncep Almuric, una horda molt heterogènia que havia seguit el noble kothià rebel, havia saquejat les terres de Shem com una tempesta de sorra i havia negat de sang les fronteres d’Estígia. Es van internar en el regne negre de Kush empaitats per un exèrcit estigi que els va acabar anihilant a l’extrem del desert meridional. En Cònan havia comparat les files de l’Almuric amb un gran torrent cada vegada més escàs a mesura que fluïa cap al sud i que es va acabar assecant a la sorra. Els ossos d’aquella tropa composta per mercenaris, pàries i proscrits es blanquejaven al llarg de les terres altes de Koth fins a les dunes del desert.

Durant la carnisseria final, quan els estigis i els kushites van escometre les restes de l’exèrcit, el cimeri es va obrir pas i va fugir en camell amb la noia. L’única escapatòria era el sud. El desert.

La Natala era brituniana. En Cònan l’havia trobada al mercat d’esclaus d’una ciutat shemita que havien assaltat i se la va quedar. La noia no hi va poder fer res, però ateses les circumstàncies, la nova situació era molt millor que la de moltes dones hibòries en un serrall shemita. Així doncs, es va mostrar agraïda i per aquest motiu va compartir el destí de l’horda de l’Almuric.

Van cavalcar pel desert durant dies i els genets estigis que els encalçaven van acabar desistint. Llavors en Cònan i la Natala no van gosar girar cua, sinó que van continuar cercant aigua fins que el camell va morir. Aleshores, van prosseguir a peu. Els últims dies havien patit molt. En Cònan havia protegit la Natala el millor que havia pogut. Per bé que la vida al campament li havia proporcionat una energia i una força superiors a les d’una dona normal, estava a punt de sucumbir.

El sol cremava implacablement el cap i les espatlles d’en Cònan. Va patir nàusees i onades de mareigs, però va serrar les dents i va caminar sense aturar-se. Estava segur que la ciutat no era cap miratge. Ignorava què hi trobarien i podria ser que els habitants fossin hostils; tanmateix, tindria una oportunitat de lluitar i allò era l’únic que demanava.

Faltava molt poc perquè el sol es pongués quan es van aturar davant la porta immensa i que projectava una ombra acollidora. En Cònan va deixar que la Natala es posés dreta a terra i va estirar els braços engarrotats. Les muralles tenien uns deu metres d’alçària i estaven compostes d’una substància verdosa que brillava com el vidre. El cimeri va mirar els merlets i va esperar que els interpel·lessin, però no hi va veure ningú. Llavors va cridar i va colpejar impacientment la porta amb l’empunyadura del sabre. L’única resposta van ser uns ecos burletes. La Natala es va situar molt a prop d’ell atemorida pel silenci. El bàrbar va empènyer i va retrocedir amb l’arma a punt, ja que la porta es va obrir cap endins. La Natala va reprimir un crit.

—Oh, Cònan. Mira!

A l’interior jeia un cos. El cimeri el va observar amb atenció i després va mirar més enllà. Hi havia un recinte gran similar a un pati. L’indret estava vorejat de portes i arcades del mateix material verdós que les muralles, amb edificis alts i imponents coronats per cúpules i minarets brillants. No s’hi veia ningú i al centre del pati va reconèixer la vorada d’un pou. De sobte va notar la boca polsegosa i eixuta, i aquella visió el va agullonar. Va agafar la Natala del canell, van travessar la porta i la van tancar.

—És mort? —va preguntar la noia atemorida.

Era un cos alt, fort i jove. Tenia la pell groga i els ulls lleugerament oblics; a banda d’això, era com qualsevol altre hibori. Duia sandàlies de corretges llargues, una túnica de seda i una espasa curta dins una beina daurada que penjava del cinturó. En Cònan va tocar la carn. Era freda. El cos no mostrava cap indici de vida.

—No té cap ferida— va afirmar el cimeri—, però és tan mort com l’Almuric amb quaranta fletxes clavades. Per Crom, anem al pou! Si hi ha aigua, en beurem peti qui peti.

Malauradament, allò va ser impossible. L’aigua era a una fondària de ben bé quinze metres i no hi havia res amb què es pogués extreure. En Cònan va renegar de valent, enfollit perquè no la podia agafar, i va començar a pensar en la forma d’obtenir-la. Aleshores la Natala va cridar.

L’home que suposadament era mort va córrer cap a ell amb els ulls ben vius i l’espasa curta a la mà. En Cònan va maleir, astorat, però no va malbaratar temps amb conjectures, sinó que va propinar una espasada a l’atacant que li va seccionar carn i ossos. El cap de l’adversari va caure emetent un cop sord contra terra. La resta del cos va trontollar com si estigués borratxo, un arc de sang va brollar de la jugular i al final tot ell es va desplomar.

En Cònan el va examinar mentre renegava en veu baixa.

—Aquest paio no és més mort ara que fa una estona. A quin indret de bojos hem anat a parar?

La Natala, que s’havia tapat els ulls amb les mans, va mirar entre els dits i va tremolar de por.

—Oh, Cònan, no ens mataran a causa d’això?

—Si no li hagués tallat el cap, ens l’hauria tallat ell.

Va observar les arcades als murs verds superiors. No va percebre cap indicació de moviment ni va sentir cap so.

—No crec que ens hagi vist ningú —va murmurar—. Amagaré les proves.

Amb una mà al cinturó i una altra al cos, mig agafant-lo i mig arrossegant-lo, va abocar el cadàver al pou.

—Ja que no podem beure aigua, tampoc no ho farà ningú més. Maleït sigui aquest pou!

A continuació hi va abocar el cap. Poc després, va sonar un xipolleig distant.

—A les pedres hi ha sang —va comentar la Natala.

—I més que n’hi haurà si no trobo aigua ben aviat —va replicar el cimeri, a punt d’exhaurir-se-li la paciència.

La Natala gairebé s’havia oblidat de la set i la gana a causa del temor, però no en Cònan.

—Provarem una de les portes. Segur que aviat toparem algú.

—Oh, Cònan! —va protestar la Natala mentre s’acostava a ell tant com va poder—. Tinc por! Aquesta és una ciutat de morts i de fantasmes! Tornem al desert! És preferible morir allà que enfrontar-se a tot això!

—Anirem al desert quan ens expulsin. En aquesta ciutat hi ha d’haver aigua i la trobaré. I si cal, mataré qui sigui.

—I si ressusciten?

—Els mataré les vegades que faci falta fins que no s’aixequin més! Som-hi! Aquesta porta és tan bona com qualsevol altra! Vine darrere meu, però no corris si no t’ho dic.

La Natala va assentir dèbilment. El va seguir tan a prop que en Cònan es va irritar perquè la noia ensopegava amb els seus talons. La foscor del vespre va anar escampant ombres púrpures per la ciutat. Van travessar el portal i van accedir a una cambra ampla. A les parets penjaven uns tapissos de vellut amb dissenys peculiars. El terra, el sostre i els murs eren de la pedra verda brillant. Les parets estaven decorades amb frisos d’or i per terra s’escampaven pells d’animals i coixins de setí. Diverses portes donaven accés a altres estances. Hi van entrar i van travessar una sèrie de cambres molt semblants a la primera. Malgrat que no hi topessin ningú, el cimeri va grunyir intranquil.

—No fa gaire que aquí hi havia algú. Aquest divan encara conserva l’escalfor d’un cos, aquest coixí de seda té la marca d’un maluc i se sent una flaire de perfum.

L’atmosfera era irreal. Deambular per aquell palau silent i poc il·luminat s’assemblava al son de l’opi. Van evitar els espais que es trobessin a les fosques. A d’altres, una claror suau projectava formes meravelloses que feien la sensació d’emanar de joies encastades a les parets. Just quan van passar per una d’aquelles habitacions, la Natala va cridar i va engrapar el braç d’en Cònan. El cimeri se’n va desfer amb un renec. Va pensar que hi havia un enemic i no en va veure cap.

—Si em tornes a agafar el braç de l’espasa, et mato. Vols que em tallin el coll perquè no em puc defensar? Per què has cridat?

—Mira allà —va contestar la noia tota tremolosa.

En Cònan va grunyir. Hi havia una taula d’eben polit amb gerres i recipients daurats plens de beguda i de menjar. A la cambra no hi havia ningú.

—Bé, la persona a qui hagin preparat aquest tiberi s’haurà d’afartar en un altre lloc.

—T’atreveixes a menjar-t’ho? Algú podria venir i...

—Lir an mannanan mac lira! —va jurar el cimeri mentre subjectava la Natala del clatell i la feia seure sense contemplacions a un extrem de la taula—. Ens morim de gana i encara tens recança! Menja!

En Cònan va ocupar la cadira de l’altre extrem, va agafar una copa de jade i va empassar-se’n el contingut d’un glop. Era una mena de vi vermell. Tenia una olor peculiar que desconeixia, però li va semblar nèctar de tan assedegat que estava. Després va començar a menjar amb avidesa. Els aliments també eren rars: fruita exòtica i carn que no havia vist mai. La manufactura dels plats i les safates era exquisida. Va prescindir de les forquilles i els ganivets d’or que hi havia parats, va engrapar trossos de carn amb els dits i els va arrencar amb la seva dentadura formidable. Les maneres a taula del cimeri solien ser poc elegants. La seva companya va menjar amb més delicadesa, però amb idèntica voracitat. En Cònan es va plantejar la hipòtesi que els aliments estiguessin enverinats, però no es va arronsar. Preferia morir emmetzinat que de gana.

Quan es va sentir satisfet, es va recolzar cap endarrere i va sospirar d’alleujament. El menjar era la prova que la ciutat estava habitada. Podia ser que un enemic sotgés a cada cantonada fosca, però no l’amoïnava gens ni mica: confiava molt en la seva capacitat de lluita. Va començar a tenir son i va pensar si jauria en un divan per dormir una estona.

No va ser el cas de la Natala. Ja no tenia gana ni set, però no pensava gens ni mica a dormir. Els seus ulls encisadors van mirar les portes amb aprensió. Es va preguntar què hi hauria més enllà. El silenci i el misteri de l’indret l’aclaparaven. La cambra semblava més gran i la taula més llarga del que havia jutjat al principi. Es va adonar que es trobava més lluny del que li agradaria del seu adust protector. De seguida es va posar dempeus i va seure a la falda del cimeri sense deixar d’observar les portes amb basarda. Algunes estaven il·luminades i d’altres no. Aquestes darreres eren les que vigilava més atentament.

—Cònan, hem menjat, begut i descansat. Ara anem-nos-en. Aquest lloc està maleït. Ho pressento.

—Home, de moment no hem pres cap mal...

De cop i volta el