Blue Moon & una cherokee del Pirineu

Por Benet Puit i Pubill

La realitat i la ficció ens acompanyant en aquesta novel·la. Amb la seva lectura podreu gaudir d'un viatge al voltant de mig món, acompanyant en LLuc Ribatell un jove del Pirineu que buscant-se les garrofes es troba embolicat en un grapat d'aventures inesperades.
El protagonista d'aquesta historia és un noi que sense medis econòmics i amb escassa preparació cultural i professional s'agafa a la roda de la vida i aprèn a surar per les aigües tèrboles del món amb astúcia i decisió.
A l'Orient Mitja es veu embolicat en un tema religiós que se li complica en un fet d'armes i te que fugir dels circuits normals per on transcorre la vida de tothom, cercat per terrorista i per suposadament haver insultat l'Islam. En la seva fugida travessa l'Àfrica i navega per tres Oceans enrolat com mecànic naval en tres petrolers, la casualitat i l'astúcia fan que a Sud Americà faci fortuna en poc temps.
Continua la seva fugida fins als EE.UU. on es topa amb un huracà que li deixa anar un llamp de record. Arreplegat per un família de la Cherokee Nation d'Oklahoma coneix una tal Blue Moon nativa americana, que li canvia la vida per sempre en ser el seu esperit coincident Allà és don comte de lo petit i rodo que és el nostre món.

• Idioma: Español
• Editorial: Letrame Grupo Editorial
• Fecha de lanzamiento: 26 dic 2023
• ISBN: 9788411818643

Vista previa del libro

1500.jpg

© Derechos de edición reservados.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[e-mail]

© Benet Puit i Pubill

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz Céspedes

Diseño de portada: Rubén García

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1181-864-3

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.

A la model de la portada, per haver compartit amb mi tres quartes parts de la vida sense haver demanat res a canvi.

PRESENTACIÓ

Aquesta novel·la recull les aventures d’en Lluc Ribatell, un bover del Pirineu que va sortir a rodar el món perseguint un plat de cigrons. Els avatars de la vida el van portar per l’Orient Mitjà, d’on va haver de sortir per cames perseguit pels islamistes degut als problemes que li va comportar la seva avarícia pels diners. Va arrossegar-se per l’Àfrica Oriental fins el Cap de Bona Esperança i, més tard, per tota Sud-Amèrica on amb la seva astúcia va amassar certa fortuna en poc temps.

Va estar embarcat com a mecànic naval en vaixells de pesca d’altura i en tres petroliers. Finalment, va anar ha parar als Estats Units d’Amèrica, on fent la ruta Hartley per la US 66 al seu pas per l’estat d’Oklahoma és va topar amb un huracà que li va deixar anar un llamp de record.

Acollit per la bona gent d’un poble de natius americans de l’ètnia cherokee, el van assabentar que a New York tenia el seu mig esperit una tal Blue Moon, una noia cherokee amb la que deien que tenia una gran semblança i un esperit coincident. Tant iguals van resultar ser els seus esperits que es van comprometre al mateix moment de trobar-se per primer cop i es van casar en unes bodes de sang. La seva família, a hores d’ara, està conformada amb gent de tres ètnies, de tres colors, de tres idiomes, de tres religions i originals de tres continents diferents.

Per gaudir amb més profunditat de la lectura d’aquesta novel·la és recomana tenir a ma un telèfon amb connexió a Internet i al mateix temps que es llegeix, poder consultar al Google Maps els diferents llocs del món per on, amb la motxilla a l’esquena, es passejava en Lluc Ribatell.

Al llarg d’aquestes més de cent mil paraules també apareixen nomenades diferents cançons que si es disposa del canal Youtube o Spotify, es podent escoltar per amenitzar la lectura. Les cançons son les següents:

Títol, intèrpret

Rossinyol que vas a França, Joan Báez

La mala movida, Flaco Jiménez

Jealuos heart, Flaco Jiménez

Cottòn Eyed Joe, Doung Sahm

Mendocino, Doung Sahm

Wouldn’t cross the street to say, Willie Nelson

Te recuerdo, Amanda Victor Jara

Tennessee, Flat Rosanne Cash

This is us, Mark Knopfler / E. Harris

Golden ring, Emmylou Harris

El nen de la mare, Dyango

Adiós, México, Texas Tornados

Malgrat que alguns personatges i alguns fets narrats en aquest llibre han existit i els llocs per on transcorren les histories son reals, tota semblança dels fets descrits en aquesta novel·la amb la realitat son mera coincidència.

Capítol I

Al cul del món

Cau un cel de plom d’amunt de Durban. És la tercera vegada que passo per aquí i em noto tan estrany com la primera. Aquí, als desaigües dels lavabos, l’aigua gira a l’inrevés que a l’hemisferi nord i jo tampoc giro gaire dret, no és només pel feix de les dues motxilles que carrego i la xafogor que fa, porto una petita brúixola i no sap ben bé on és el pol nord magnètic. Penso que a les molècules de ferro de la meva sang el magnetisme capgirat també les deu afectar i em crea un formigueig que altera el meu estat d’ànim. Tinc el globus de la Terra dins del cap i aquí al cul del món em dona la sensació que m’he d’agafar en algun lloc per no caure a l’espai sideral, de Sud-Àfrica avall no hi ha res, l’Antàrtida me l’imagino una mica més enllà. La gent que veig, majorment de raça negra, d’origen indi i paquistanès, fan vida normal com a qualsevol lloc, he de ser jo que necessito uns dies per adaptar-me en aquest hemisferi.

Fa vint-i-set dies que vaig sortir de Jiddah «Yeda» a l’Aràbia–Saudita, i no he tornat a dormir tres hores seguides. Son les quatre de la tarda i no tinc ànim d’arribar a la terminal internacional del port; Durban és el port més gran d’Àfrica. En Louis, el camioner que m’ha portat des de Pretòria, entrava directament a la terminal de contenidors i m’atansava fins allà, però he baixat abans per comprar alguna cosa de menjar. Compraré una mica d’aigua, menjar per sopar i cercaré algun racó per passar-hi la nit. No m’han refio d’anar a un hotel, els de l’ambaixada d’Holanda a Addis- Abeba ens ho van deixar clar: fugiu de qualsevol control de passaports, us han posat a la xarxa informàtica de la Interpol com a terroristes i si us detecten passareu molts dies a la presó de qualsevol país fins que un jutge decideixi si us extradeixen a l’Aràbia-Saudita.

I tot això per dibuixar una llàgrima. L’Stephen va decidir tirar cap a Indonèsia i començo a pensar que jo havia d’haver anat amb ell, travessar l’Àfrica se m‘ha fet molt feixuc. He pujat a catorze camions per carreteres infernals per més de cinc mil quilòmetres al llarg de sis grans països. Tot hi que he de dir que els camioners, tots ells negres menys un que era del Pakistan, m’han tractat molt bé, ser blanc a l’Àfrica és una garantia d’autoritat, aixecava el dit en qualsevol carretera i com si hagués estat un policia, el primer que passava em parava, em fa vergonya dir-ho, però aquí, no solament a Sud-Àfrica encara hi ha una supremacia cultural latent, els blancs som aquí odiats o temuts i molt pocs els admirats. Amb els controls fronterers no he tingut cap problema, només a Moçambic van obrir el passaport i ni tan sols el van mirar.

Quan els camioners em preguntaven d’on venia i on anava quedaven una mica esparverats. Un blanc que ve d’Eritrea i va a Durban en autoestop si no es un mercenari se li assembla molt i per més inri jo porto una ferida de bala al maluc que em fa anar una mica coix. Avui em fa molt mal, porto moltes hores assentat en un camió, penso que és la ferida que em rasca els pantalons. La bala la tinc clavada a l’os, el metge de Addis-Abeba em va dir que és pitjor treure-la que deixar-la, que quan s’hagi curat la ferida ni me’n recordaré, ens al contrari jo mai oblidaré la trista historia d’Eritrea.

Amb els camioners intento ser la persona més empàtica del món, els convidava a dinar quan fèiem parada, els donava tabac, els explicava històries, els ajudava a canviar rodes; dels catorze camions en que he pujat sis han punxat alguna roda i canviar-les és una feinada. He reparat averies elèctriques que tenien en aquells vells camions que la majoria els han portat d’Europa tots amb més d’un milió de quilòmetres, al poc de coneixem els conductors estaven tots molt contens amb mi. El fet de mig parlar anglès i en portuguès a Tanzània i Moçambic m’ha facilitat molt el viatge. El mig any que vaig ser al Brasil m’ha anat molt bé per poder-me entendre amb aquesta gent. Als camions al seient del copilot feia becaines de tant en tant i quan paraven per dormir normalment ho feia d’amunt del tràiler. Alguns portaven dues lliteres i em deixaven dormir a la gavina; encara porto diners i als que m’han portat en trajectes llargs els he donat cent dòlars.

Amb tots hem quedat molt amics, la majoria m’han donat la seva adreça per si mai tornava a passar per allà. Hem trobat molt i molt pols pel camí, molt fang, molta pluja i molta xafogor, però sinó hagués estat per l’angoixa que em fan els mals records d’Eritrea i el fet d’haver tingut d’abandonar la nena, travessar l’Àfrica en camió hagués estat una interesant i curiosa aventura. Tot i això aquest no és el continent dels meus somnis, a l’Àfrica no m’hi trobo bé, a veure si tinc una mica de sort i un dia d’aquests em puc enrolar en algun vaixell que vagi a Sud-Amèrica. Puc fer-me passar perfectament com a mecànic naval, les dues vegades que he vingut aquí he vist que en manquen molts i per això he baixat a Durban. Penso que ho tindre fàcil, tot és esperar el moment oportú. Quan els grans vaixells creuen el Cap de Bona Esperança, tant si venen del Pacífic com si venen del costat Atlàntic, en arribar aquí porten molts dies de navegació i a tots els manca algun recanvi per les màquines, també aprofiten per carregar aliments frescos i combustible. Diguem que aquest port es el millor punt del món per fer autoestop intercontinental.

Quan vaig ser aquí per anar adobar la cambra frigorífica del South Seas Sunset, un vaixell de pesca d’altura amb bandera de Comores i tripulació portuguesa, em varen encomanar recollir a la gran ferreteria Pacífic Navals Effects, Ltd. uns recanvis que havien encarregat per telèfon i portar-los amb l’helicòpter que em va dur fins al vaixell que fondejava a dues- centes quaranta cinc milles nàutiques al sud de Durban. És per això que sé que aquest punt és un lloc ideal per contactar amb alguna tripulació que vagi cap a l’Atlàntic. És el que demà intentaré fer.

He comprat unes llaunes de conserva, pa de motlle, plàtans, taronges, cervesa i aigua, no porto Rands i m’accepten el pagament en dòlars, el canvi me’l tornen en llaminadures. Fa temps que tinc ganes de menjar-me un pa amb tomàtec i pernil, però avui no podrà pas ser. En sortir de la botiga del pakistanès passo per davant d’un Cash Converters. En veure una guitarra no puc evitar d’entrar-hi. La meva guitarra és va quedar a Jiddah. Als vaixells hi ha molta solitud i la guitarra la trobaré a faltar, si em puc embarcar ja no em farà nosa i em distreure moltes estones. Porto una harmònica a la motxilla, viatjant amb els camions l’he tocat alguna estona, però és un so que ara em fa tristesa i melancolia, ja no em ve de gust tocar-la. Aquí al Cash hi ha guitarres per triar i remenar, de molts preus, però no en vull cap de cara perquè ves ha saber quan durarà, en compro una per setanta dòlars, amb un joc de cordes i funda inclosa.

Al sortir del Cash veig un punyal de llançar igual com el que ens entrenava en Heinz a Jiddah, només val quinze dòlars amb funda d’espatlla inclosa, el compro. Al morralet de pit porto una pistola Luger del 22 i a la cama esquerra un altra més petita també del mateix calibre, estan legalitzades a l’Aràbia-Saudita i tinc el permís d’armes d’allà. Amb el canvi dels dòlars tornem a tenir problemes i com a torna agafo un paquet de bales curtes del 22, de totes, totes m’han fotut amb el canvi. La pistola petita que porto lligada a la cama la vaig comprar quan vaig ser a Mèxic després que em van atracar a Tijuana, un altre lloc per oblidar. En Heinz per fer pràctiques de tir em va aconsellar comprar-ne una de més grossa i ara en tinc dues. La defensa personal que ens ha ensenyat en Heinz aquest dos últims anys, mai hagués pensat que em podria salvar la vida com ho ha fet.

Disparar una pistola i matar algú per molt malparits que en fossin aquells dos d’Eritrea és un càrrec de consciencia que no me’l trec del damunt. M’alleugera el fet que vaig salvar la vida de la nena i a mi mateix. Avui soc molt conscient de ser a Durban, una de les dotze ciutats més perilloses del món i segurament al pitjor veïnat si no anés armat estaria mort de por i tampoc puc dir que ara estigui massa tranquil. Si passo algun control de fronteres les pistoles les hauré de deixar, si em registra la policia aquí a Sud-Àfrica tindré problemes, però no les deixaré ni boig. Estic neuròtic amb la meva seguretat i a tot arreu veig enemics. Surto de la botiga i lligo la guitarra damunt del sac de dormir i de l’estora que porto damunt de la motxilla de l’esquena.

Em veig als vidres de l’aparador i semblo el cotxe d’un marroquí d’Europa quan va de vacances al seu país. Portar una guitarra dona a la gent que et veu un plus de confiança. Et miren com a un hippy, un bohemi i un pas- sota res perillós. És com portar la bandera de la pau i la llibertat, algú que fa música no pot ser perillós, capgira una mica aquella imatge de mercenari i atracador que tenia fins ara. Comencen a caure gotes, he de cercar un refugi per passar-hi la nit com més aviat millor. Vaig en direcció a un parc que hi ha al costat del port per aixoplugar-me encara que sigui sota un arbre.

Veig un descampat i al fons hi han uns tubs d’obra molt grans abandonats, mi atanso, tenen com un metre i mig de diàmetre per dos de llarg, son de formigó i estan nets. És troben a uns cent metres d’un carrer mig abandonat. Ni m’ho penso, a dins que em fico en un d’ells. Quin descans això és una suite, em descalço que anar amb botes tot el dia amb aquesta calor no és el més aliè, tinc els peus cuits. Em menjo una taronja i em fumo un cigarret. És el primer moment de relaxa que tinc avui. A les cinc del matí he sortit de Pretòria en un camió sense aire condicionat que portava un contenidor al port de Durban. Son gaire bé sis-cents quilòmetres i sé m’ha fet molt llarg, tot i que el xofer, en Louis, és un tipus molt trempat que no callava ni un moment, potser que hagi dormit una estona durant el viatge i no ment he adonat. Ara estic cansat però desvetllat, aprofito per posar ordre al meu bagatge, porto tantes coses que no sé ni on son.

La motxilla que porto penjada al pit és com el paracaigudes d’emergència, hi porto una muda, una ració militar d’emergència que hi pots viure tres dies ben alimentat, la pistola grossa, el bloc de paper per dibuixar, no sé quantes coses més i la documentació que ja no em val de gaire: un passaport espanyol que caduca la setmana vinent; ja fa dies que vaig demanar la renovació a l’ambaixada d’Espanya a Riad i ja no anirà ningú a recollir-lo. Amb l’Elsa, la noia que va enviar l’ambaixada dels Països Baixos de Addis-Abeba a la ciutat de Dayburu per auxiliar-nos, vam tenir una gran sintonia a la primera mirada. De jove, el professor de dibuix, en Leandro Cristòfol de Lleida, ens va ensenyar a dibuixar els ulls de les persones, deia que no és pot dibuixar una cara sense entendre la mirada, és per això que les mirades per mi tenen tanta importància. Amb l’Elsa ens vam fondre al primer cop d’ull i abans de marxar de Addis-Abeba li vaig fer una caricatura caracteritzant-la de santa. Em va donar un petó a la boca i ves a saber si amb unes altres circumstàncies haguéssim arribat al sèptim cel, ni tant sols sé si és casada. En realitat, van enviar a l’Elsa amb un xofer autòcton i un cotxe tot terreny per auxiliar al seu compatriota Stephen. Holanda si que té cura dels seus conciutadans, no com aquesta corrupta Espanya. L’Elsa sense anar-li res és va apiadar de mi i de la nena i va fer tot el que va poder per ajudar-nos. Ja a la capital d’Etiòpia li vaig demanar a l’Elsa que indagués a l’ambaixada d’Espanya sobre el meu cas, per veure si podia contar amb ells, ho va fer discretament i és va assabentar que allà també tenien l’ordre de recerca de la Interpol en que Aràbia ens reclama per terroristes i ells la donaven per molt vàlida.

Em va recordar, com jo ja sabia, que l’Emir Alfauir i el rei d’Espanya son molt col·legues, també em va dir que tenia constància de que el cap de negociat de l’ambaixada espanyola era un corrupte per no refiar-sen i per tant en van dir que no se m’acudis entrar en cap ambaixada espanyola que lluny d’ajudar-me em detindrien. A la carpeta de documents també porto un carnet de conduir espanyol, un altre de Saudita, una Green Card dels EE.UU. que caduca d’aquí un mes, un de residencia a l’Aràbia-Saudita que anava per llarg, una carta d’acreditació de la meva empresa la Carritec Cold Ltd. amb seu a Springfield de Missouri com empleat seu, el DNI espanyol, el carnet d’hores de vol de l’escola de pilots de Jordània. Em resten trenta hores de vol per tindre la llicència CPL de pilot d’avions de segona d’aquell país, a Espanya és més complicat, porto la llicencia d’arma curta i no sé que més, amb tanta paperassa ha de ser molt estrany que la policia marítima del port de Durban no em deixi passar. En Louis m’ha dit que a l‘entrada del port van a l’engròs i no miren prim, tant sols tenen terminal informàtica pels que surten del port per entrar al país.

Continuo posant ordre a les meves coses, trec la llanterna que ja es fa fosc, trobo la cartera amb els diners. Començo a contar-los, no sé ben bé quants diners porto. Vaig sortir de Jiddah amb vint-i-tres mil vuit-cents quaranta dòlars, porto el compte de memòria i no sé el que queda, mil sis-cents dòlars van ser per pagar la meva part de la llanxa en que vam travessar el mar Roig fins a Eritrea que va costar cinc mil quatre-cents dòlars, dos mil set-cents dòlars van ser per pagar el vell Toyota Land Cruiser a Krum. En vam pagar vull mil cent dòlars i resulta que era robat, amb aquest preu ja era de suposar. Vaig pagar sis mil dòlars a la dona Dayburu per que és fes càrrec de la nena. dos mil dòlars per pagar la clínica per curar les ferides de bala de la nena i les meves. La resta son engrunes que he pagat per menjar amb els camioners i d’altres despeses menors que no he comptabilitzat. Tot plegat en aquesta motxilla ara i porto tres mil cinc-cents seixanta dòlars, al butxacó dels calçotets en porto cinc mil dòlars i a la motxilla gran en vaig guardar mil cinc-cents dòlars. Tot sumat porto vuit mil nou-cents dólars. Vaig ben equipat i tinc salut, de ben segur que soc el rodamons més ric de tota l’Àfrica.

Es tocar els diners i sembla que els oloren, acaben de passar ben a prop dos tipus en una moto. És segur que m’han vist i tenen mala pinta. Deixo d’endreçar les meves coses i em poso en guardià. És segur que tornaran, està plovent i aprofito per fer bugada, ensabono la camisa i els mitjons i els poso d’amunt del tub, al menys marxarà una mica la suor.

Al fons, a uns cent metres, és veuen unes quantes persones que van i venent sense rumb. També passant alguns cotxes cap aquí i cap allà sense córrer gaire i és van parant de tant en tant, tinc clar que allò nos una desfilada de moda. En altres llocs en dirien el carrer del pecat. Aquí no sé com en deuen dir perquè tot el barri és un pecat. Avui no dormiré pas per molta son que tingui. Si deixa de ploure posaré el fil de pescar de seguretat a tot l’entorn per detectar si ve algú. A Tanzània el dia que vaig dormir al bosc em va funcionar, el bitxo que rondava per allà que no sé si era un llangardaix gros o un cocodril petit, en sentir els picarols va sortir corrents.

Capítol II

Aràbia

Vaig fent cabiles jo sol per mantenir-me despert. Penso que em trobo en aquesta situació per la meva culpa, per ser un agonia i per la dèria dels putos diners. Sí, per la puta avarícia, en haver-me criat allà al Pirineu en una casa humil, que no pobre, em fa donar massa importància als diners que no vaig tenir de jove. La Carritec Cold Lta. em pagava deu mil dòlars al mes bruts com a delegat postvenda a l’Orient Mitjà, més mil dòlars diaris els dies que sortia a fer reparacions als vaixells del Gran Sol i als mars del sud, solia ser una o dues vegades al mes.

Al segon viatge que vaig fer al mar de Groenlàndia vaig estar a punt de caure de l’escala de corda per on es puja als vaixells quan son a alta mar. Estaven els barrons coberts de gel i jo que portava un hora i mitja navegant en una llanxa descoberta, estava atordit de fred. Vaig quedar agarrotat a mitja escala. Em van treure de l’escala amb la grua del vaixell i vaig trigar més d’una hora a retornar-me. Em vaig acollonir tant que al tornar a l’Aràbia vaig trucar a en Harris, el meu cap als EE.UU., vaig dir-li que no anava més a fer bacallaners. Em va pressionar molt i al final em va dir que hi havia d’anar perquè:

—Ara mateix estem desbordats de feina i no tenim gent preparada. Si us plau aguanta una temporada fins que trobi algú per substituir-te.

Em vaig creuar i li vaig dir que per tornar-hi volia mil dòlars diaris des del dia que surto de casa fins el dia que hi torni tant si treballo com si no. Moltes avaries eren senzilles i s’arreglaven en tres o quatre hores. Sempre ens quedem al vaixell un dia sencer per allò de la garantia, però de vegades els bacallaners persegueixen un banc de peixos durant tres o quatre dies i el patró o el capità del vaixell prefereix pagar-li el jornal a la Carritec Cold Lta. abans d’atansar-se a la costa per desembarcar-nos en una llanxa o en un helicòpter. El meu enginyer en cap, en Harris, va acceptar les meves condicions a la primera.

—Bé, et donarem mil dòlars al dia, però en un any no m’emprenyis més.

Ignorant de mi, més tard em vaig assabentar que els meus companys dels EE. UU. cobraven per la mateixa feina 1500 $ al dia. Tot plegat tenia una mensualitat molt generosa per un tècnic mitjà com jo que mai haguera somiat. La meitat dels enginyers no guanyen això ni de llarg i jo no vaig aprovar ni el primer curs d’enginyeria. A més, a l’Aràbia és impossible gastar res, sols el menjar que no és car i pagar l’apartament, el cotxe era de l’empresa, els viatges en avió també els pagaven ells, allà no hi ha jocs, ni espectacles, ni alcohol, ni dones, ni casinos, ni res on malgastar els diners, estalviava més de la meitat del sou, però no entenia prou i n’havia de guanyar més.

Un divendres per la tarda, allà és dia de festa, vaig anar a comprar paper i material de dibuix a la galeria comercial Mall of Aràbia que hi ha a prop d’on vivia. Amb l’intercanvi cultural que fèiem amb els companys del replà del bloc d’apartaments on vivíem, per aprofitar el temps i no avorrir-nos, jo els ensenyava a dibuixar caricatures i llengua espanyola dues hores a la setmana, sempre que fos a Jiddah. L’Stephen, l’holandès, de jove havia estudiat música i ens feia classes de guitarra, en Heinz havia estat militar, ens ensenyava arts marcials i defensa personal i en Peter, l’anglès, ens ensenyava àrab. A en Heinz i a mi també ens feia repàs de llengua anglesa, l’Stephen ja en sabia prou. Aquesta tasca l’hem feta puntualment cada setmana durant més de dos anys amb una autodisciplina que ens imposàvem al peu de la lletra. En Heinz era el coordinador i, ja saben que els alemanys son molt rectes i ordenats, conviure amb aquesta gent ha sigut de ben segur la millor universitat de la meva vida.

Els quatre som veïns des de fa quatre o cinc anys, penso que des de de l’any 1984 en que jo vaig ser l’últim en arribar allà. En Heinz és el més gran. Té trenta vuit anys, és divorciat i té dues nenes. En Peter en deu tenir trenta quatre, és vidu per un accident que van tindre amb la dona i penso que encara no s’ha recuperat, està sempre molt pansit; és el més centrat de tots quatre. Jo tinc set anys menys que ell i soc el més analfabet de tots. L’Stephen té vint-i-sis anys, és solter i no sé si perquè és el més jove està com una cabra, serà per l’avorriment o per la necessitat de ajudar-nos en un país estrany que som molt bons veïns i amb l’Stephen fins hi tot amics.

Amb ells he après anglès, que en sabia molt poc i àrab que no en sabia res. He après a tocar la guitarra bastant bé, que només la rascava un mica i ensenyant als companys a cuinar també n’hi après jo. Teníem costum de sopar un dia a casa de cada escon dels veïns i menjar lo típic del país de l’amfitrió. Al final tothom sopa a casa del català que és on es menja bé. Jo només havia cuinat, guardant vaques a la muntanya d’Alinyà quan era jovenet, truita de patates, patates bullides, rostides, ous ferrats i poc més. Cada vegada que truco a la meva mare em fa la recepta d’un plat i amb el nostre ajudant, en Liu, que es un filipí molt apanyat, fem uns menús per recordar, tothom s’hi apunta. Els divendres a la tarda a Jiddah tothom va a passejar-se a les galeries comercials amb la família, és l’únic lloc fora de casa on no fa calor. Els d’aquesta galeria com la majoria dels grans magatzems comercial del país eren clients meus, tots tenen grans compressors Carritec per mantenir refrigerats aquets grans edificis.

Aquell dia a la llibreria vaig coincidir amb un home àrab que coneixia. Anava amb les seves dues dones i el seus sis fills. Una de les seves nenes de sis o set anys em va preguntar que volia fer amb aquelles fustes i aquells papers tant grans que portava, era una nena molt espavilada i molt maca. Li vaig dir «seu en aquest cavallet un moment» i en qüestió de deu minuts li vaig fer una caricatura com si fos un gat. Tots van riure molt i en van quedar admirats. El seu pare va treure de la butxaca mil rials i me’ls va donar. Per descomptat, els vaig refusar amablement, de totes maneres em volia pagar i em va demanar que li fes un dibuix a cada criatura. Li vaig prometre que ho faria, però que avui tenia presa, allà ja hi havia una rotllana de gent important i tots em demanaven que els dibuixés una caricatura.

Cal dir que a l’islam les fotografies i les imatges estan prohibides, és per això que els hi donen tanta importància, perquè estan prohibides. Jo soc un renegat perquè de petit estava prohibit renegar. Si hagués estat permès tant sé me’n fotria. Ara aquí amb la televisió està mig permès, aguaita imatges, però ningú te a casa retrats ni fotografies, per exemple a l’Afganistan tenir una fotografia encara és un delicte religiós, penat amb cent garrotades.

L’Abdulá, l’amo d’aquella papereria que és just a l’entrada de la galeria principal, em va dir:

—Tu no t’has fixat amb el negoci que tenim a les mans perquè estaves dibuixant, però jo he vist i he escoltat a la pila de gent que ho estava mirant. Posem aquí un reclam i et poses a dibuixar caricatures, jo hi poso el material, el lloc i els munto un marc amb vidre a cada dibuix. En cobrem cinc cents rials per cada retrat, tres cents per tu i dos cents per mi, pots guanyar mil dòlars cada tarda.

—Abdulá, tinc entès que el que acabo de fer a l’islam es pecat.

—No, què va, ara s’admet si ho fas amb carbó com fas tu, si pintes amb colors està prohibit. El carbó és considera natural i un dia u altre s’esborrarà sol, en canvi la fotografia queda per tota la vida i això molesta als profetes.

—Bé, no ho sabia, m’ho pensaré, és que avui tinc molta feina.

Des de fa tres anys i mig tots els divendres a la tarda dibuixo caricatures de sis de la tarda a nou del vespre. En faig deu o dotze al dia i em trec més de mil dòlars perquè molts queden tan contens que em donant generoses propines. Aquí els diners els hi surten de terra de franc i no els hi donen cap valor; la majoria no saben en que gastar-los. Tots el diners que porto en metàl·lic son producte d’aquesta tasca, de les caricatures i de la guitarra.

Alguns divendres amb els meus companys teníem costum de sopar plegats en el restaurant d’aquest lloc, al hall del edifici, i solia tocar un grup que feia música àrab, que tot s’ha de dir, és molt pesada. Aquell dia l’Stephen, que és un bromista, els va començar a escridassar.

—A veure si toqueu alguna cosa diferent, a veure si toqueu un rock and roll, collons, que sempre feu el mateix. Els músics és van emprenyar una mica i el que tocava una mena de guitarra li va donar a l’Stephen, li va dir «puja i toca tu». Potser pensava que l’Stephen és tallaria, però va agafar aquella espècie de balalaica i va començar a tocar música moderna com un boig. Va animar als músics de percussió que el seguissin i van improvisar tots plegats una cançó. L’aplaudiment va ser general i els crits d’un altra, un altra van durar una estona.

La societat saudita està tant encapsulada que quan fan una cosa diferent es destapen. Em recorda molt l’Espanya franquista i ultracatòlica de la meva infantesa, en que tot era pecat, fins i tot la música. Amb tal èxit el gerent d’aquell complex que em coneix a mi i també a l’Stephen, li va proposar que anés un dia a actuar amb la seva guitarra. L’Stephen, que sempre està a la que cau, diu «després de sopar et contestaré». Tot sopant diu:

—Tíos, aquesta no ens la podem deixar passar. Ens divertirem una estona i si surt bé li traurem una pasta al negoci. A més, li heu de donar una mica de profit a la música que us he ensenyat. Us proposo que divendres vinent vinguem a fer una actuació gratis i si surt bé ja veurem com va. Només tenim de comprar-li una bateria vella a en Liu.

En Liu, el filipí que tenim llogat entre els quatre per fer-nos la neteja, anar ha fer la compra, rentar la roba, fer-nos de xofer per portar-nos i recollir-nos a l’aeroport a tots plegats, també ens fa molts dies el sopar. Ha après a cuinar amb un llibre que li vaig portar de l’Arguiñano i ho fa molt bé. Tots l’apreciem molt i el paguem bé perquè es com la nostra mare. Té cura de tot, cal dir que aquí a l’Aràbia les dones no poden treballar de minyones a casa dels homes. Quan fem classe de guitarra en Liu a vegades ens acompanya fent de bateria amb dues forquilles i una olla. Diu que de jovenet l’ havia tocat, és per això que l’Stephen li’n vol comprar una. Tots d’acord, en Liu no hi és, però segur que s’hi apunta, només es tracta de fotre soroll. Vaig a dir-li a en Hassan que divendres que ve de set a vuit de la tarda convidi al personal, per descomptat el sopar ens el paga ell.

—¿Com és dirà el conjunt?

Ningú contesta. Jo ja ho tinc clar.

—És dirà Sir Stephen