El retorn de les orenetes

Por Lola Arpa Vilallonga

«I quan em pensava que estava a punt de caure, vaig obrir les ales i vaig començar a volar», Richard Bach (Juan Salvador Gaviota)
En aquest llibre l"autora, ha salvat un relat familiar ambientat en els drames de les classes industrials i lliberals, al moment de l"esclat de la guerra civil de 1936. Tema molt poc escrit, poc estudiat i oblidat en la famosa "Memòria Històrica".

A través dels ulls d"una adolescent, filla de botiguers, i de la Ramona —personatge secundari, amb qui l"autora va tenir la sort de compartir vivències fins a la seva mort i a qui va poder escoltar tot allò que havia viscut al costat dels seus avis en temps de guerra— vol retre homenatge a dues dones que com tantes d"altres, van ser capaces d"enfrontar-se als esdeveniments amb valentia i decisió.

Per molts lectors serà xocant el tipus de vida i d"educació de fa cent anys.

Escrit en to molt femení i detallista, en capítols curts i àgils, la càrrega emocional va en augment, i no es pot deixar fins al final.
Joan Botey Serra

• Idioma: Español
• Editorial: Universo de Letras
• Fecha de lanzamiento: 25 mar 2024
• ISBN: 9788410005525

Lola Arpa Vilallonga

Lola Arpa Vilallonga (Girona). Belles Arts a l"Escola Massana. Tècnica jardinera per la Generalitat de Catalunya. Des de l"internat, l"escriptura ha estat el seu puntal. Assisteix a cursos de narrativa a l"Ateneu Barcelonès Compromesa amb la lluita pel medi ambient, funda SOS Empordanet i milita en diverses associacions ecologistes. A partir del documental Una veritat incòmoda s"implica en l"equip d"Al Gore, imparteix xerrades a escoles, entitats i ajuntaments sobre el risc i les solucions per pal·liar el Canvi Climàtic (2005/2016). Durant més de dues dècades publica articles sobre aquest tema a diaris d"arreu país (el País, ABC, la Vanguardia, Ara). La Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya (2007) li edita L"Auca de l"Arbre, per conscienciar la infància de la necessitat dels arbres. En 2019 edita la seva autobiografia No me llames Dolores, llámame Lola (ed. Punto Rojo), El regreso de las golondrinas (ed. Universo de Letras) i El retorn de les orenetes (ed. Universo de Letras), que l"autora ha traduït en català, són les primeres novel·les.

Vista previa del libro

Pròleg

Quan era petita, demanava a la Ramona que m’expliqués contes de la gent dolenta de la guerra. M’agradava aquella pertorbació estranya que sentia en escoltar-los, i van quedar gravats per sempre dins el meu cervell. I aquells contes, que no eren sinó fets reals viscuts per ella dins l’entorn familiar dels meus avis materns, són, tan sols, una, entre els millers d’històries commovedores que van succeir durant aquella guerra sagnant entre germans, i que uns i altres, amb valentia i tenacitat, varen haver d’afrontar.

Primera part

Infantesa

Vaig venir al món un matí lluminós del mes de març, el primer dia de primavera, i de nom em van posar Violeta perquè era la flor preferida de la meva àvia.

Des de molt lluny, les orenetes tornaven per recuperar els seus nius als ràfecs de les teulades i a trenc d’albada quan les campanes de la parròquia tocaven les set, els camperols, muntats al cim de les carretes, o traginant els estris sobre les espatlles, enfilaven cap al camí de l’hort o de la muntanya. Eren temps de la dictadura del General Primo de Rivera, secundada pel monarca Alfons XIII, quan les revoltes constants d’obrers i pagesos inundaven Catalunya.

La serralada de les Guilleries, antany amagatall de bandolers i trabucaires, envoltava aquella comarca, una de les més fèrtils i frondoses de la província de Girona. Farcida de castanyers, alzines i sureres, el seu contorn es podia presenciar des de qualsevol lloc del poble. La silueta d’un castell i d’una ermita ressaltaven al cim d’un puig. El castell de Sant Salvador, antiga fortalesa de l’època medieval i la venerada ermita de Nostra Senyora de la Selva, llocs molt volguts i concorreguts pels habitants de la zona, connectats al poble per una pujada ombrejada de plàtans, arbre molt comú en aquelles terres. A mig camí, la font del Rossinyol que rajava fresca i clara sota l‘ombra d’uns castanyers; envoltada de bancs i taules de pedra, lloc idoni per gaudir-hi dinars i berenades a l’arribada del bon temps.

Petits torrents, saltaven muntanyes avall fins a arribar en aquella vall esquitxada de masies; aigües de propietats medicinals, gràcies a les quals, gent de la comarca i turistes d’arreu s’hi instal·laven per fruir de les virtuts del reconegut Balneari de Termes Orientals, aigües que, més endavant confluirien en el profund riu Tordera, i regarien extenses plantacions de terres productives, dignes dels seus ferms habitants.

Sota les porxades de la plaça, rotllanes de dones, joves i velles —cal dir que, en aquell temps, una dona de quaranta anys, ja era una vella—, enfundades amb manteletes i amb mocadors negres tapant el cap, anaven xarrant sobre les últimes novetats del poble, que ben minses eren, i esperaven pacientment omplir les cistelles i els mocadors de farcell amb varietat de viandes, que els camperols, que ja anaven arribant, traginaven dins coves farcits de productes de les seves hortes.

Mentrestant, de la primera planta d’una casona situada a la cantonada de la plaça Major, s’escoltaven els crits de la mare anunciant la meva arribada al món.

El número 2 d’aquella plaça, la Plaza de España —segons deia un rètol de marbre penjat en una paret i que els del poble li`n dèiem Plaça Major i més tard, fins que va esclatar la guerra va ser la Plaça de la República—, era un edifici de tres pisos amb el terrat a dues aigües. Encara es distingien sobre les parets, restes d’esgrafiats descolorits, testimonis d’un passat no massa llunyà.

A la planta baixa, el pare hi tenia el seu negoci. Dues generacions de comerciants i més de cinquanta anys ja havien passat, quan va heretar la botiga de Teixits Ramillet, cognom de la família. I va ser gràcies al seu delit a cuidar-la, que va conservar l’estil original, cosa que el feia sentir molt cofoi. Juntament amb la pastisseria Roures, la botiga del pare era una de les més ben considerades de la vila.

A la façana, hi lluïen els dos aparadors de vidre corbat, perfilats per recargolades motllures de noguera curosament envernissades. Entre els dos aparadors, l’entrada de la botiga: una porta envidrada, retruncada amb un tirador de llautó, ple de filigranes florals, sempre lluent, amb una campaneta que dringava si arribava algun client. Un gran rètol amb capricioses lletres multicolor pintades sobre mirall, rematava el conjunt que es distingia des de tota la plaça: Teixits Ramillet 1840 Preu fix.

Dins aquella botiga, l’única en el poble dedicada al tèxtil, s’hi podia trobar una mica de tot: des de gèneres selectes, sedes, cotons, velluts, fins a les filasses més rústiques, jutes, arpilleres, estopes… tot això, molt ben ordenat al cim d’ unes lleixes darrere del llarg taulell on el pare amb la bata grisa de cotó, el llapis a l’orella i la seva simpatia, n’era el rei. Allà atenia a la nombrosa clientela que el visitava procedent de tota la comarca.

El racó dedicat a la merceria, completava el negoci; ganxets, sivelles, boixets, passamaneries, troques de llanes, perlés, feltres, mil tipus de botons, boixets i altres andròmines que la mare també utilitzava en el seu taller de modista.

En un temps que no existien botigues de roba prêt-à-porter, si volies lluir un model exclusiu, havies d’anar a la modista o al sastre. I si l’economia no donava , calia cosir-lo a mà o amb una màquina Singer, com la de la mare. Així doncs, els nostres parroquians eren d’allò més variats. Des de dones del camp amb els seus homes, enfilats al cim de les carretes, tapades amb manteletes i els petits arrapats als seus pits, que els dies de mercat venien al poble per vendre productes de l’horta o del corral, i aprofitaven per comprar la roba de tota la família; fins a les senyoretes o senyores refinades que, després d’escollir el teixit adequat, baixaven tot seguit, escales avall, cap al taller de la mare, la modista, que els hi confeccionaria el vestit al seu gust. I el negoci era rodó.

De darrere el taulell, per una porta amagada amb unes cortines de boixets que havia fet la mare, s’entrava a la cuina, el cor de la casa . D’ allà sortíem a un porxo i per unes escales es baixava a l’hort. Sota d’una parra, el safareig, on la mare passava estones fent la vogada i una corda entre dos arbres que feia d’estenedor. Si els llençols pesaven massa i s’embrutien, hi clavaven una canya llarga al mig per tibar la corda. Des de la cuina, per una escala de caragol se’n pujava al primer pis: Tres cambres de sostres altíssims amb alcova i àmplies balconades, i amb vistes a la plaça. La del mig , més endavant, va ser la meva. A dalt de tot, per unes escales de tauló un xic corcat i de mal baixar, s’arribava a les golfes i a un petit terrat. Aquells espais eren reservats a les múltiples aficions del pare.

He oblidat esmentar el semisoterrani que temps enrere havia estat el celler, però que en aquells dies, la mare va transformar en el seu taller.

La mare tenia obsessió per la neteja. Durant la seva infantesa havia patit misèria, per això li agradava tot allò que fos modern i pràctic. Quan va decidir substituir el foc a terra de la cuina per una moderna estufa de carbó, amb el pare, vam tenir un bon disgust. Ja no podríem encendre més les brases per rostir-hi els conills que portava els diumenges tornant de cacera. Amb les seves manies, ventilava la casa fins i tot en ple hivern, i vinga fregar, i després de preparar el dinar, baixava cap al taller on s’instal·lava, amb la ràdio de galena la resta del dia. Ara tallava una faldilla, ara eixamplava una armilla, o emprovava un nou model a alguna clienta adinerada, que Déu n`hi do les que hi havia en un poble tan petit com el nostre.

I asseguda en una cadira de balca esparracada, amb un coixí per tapar el forat, davant d`una taula plena de gargots, números i mides, que més s’assemblava a una pissarra, cosia i cosia...

Des d’una finestra estreta i llarga, tocant al sostre, veia caure la pluja, o les sabates dels veïns quan passaven... ara l’un, ara l’altre. Era el seu santuari. Sabia exactament on guardava cada cosa; caixes de fils de mil colors, tisores, didals, guixos... i un maniquí de tors femení farcit de crin, que girava a voluntat sobre un peu de fusta. Munts de retalls i més retalls. Resumint, era una dona de poques paraules, puritana d’idees, lliurada a la seva família i a la feina, i amb una gran intuïció.

El pare era un home afable, molt estimat al poble. Als vespres, després de tancar la botiga i girar el cartell cerrado, es reunia amb els amics al cafè. I les nits de cel serè, pujava a les golfes per contemplar els estels amb el seu telescopi, heretat de l’avi. Quan jo podia, l’acompanyava i bocabadada, escoltava les seves explicacions davant d’aquell univers infinit; la lluna, les constel·lacions, estels, planetes. Així vaig anar aprenent els seus noms i les seves llegendes.

Si el pare no hagués heretat Teixits Ramillet, sens dubte hauria estat un bon artesà. El seu avi, amic del compositor Pep Ventura, era un apassionat de les sardanes. Tocava la tenora a la popular cobla Selvatana, afició que indirectament va inculcar al meu pare. No pas a tocar-la sinó a fabricar-la, i dedicava el seu temps lliure a produir tenores en el petit taller que s’havia habilitat dalt les golfes.

La tenora, era un instrument difícil de trobar per dos motius, l’un era el seu preu elevat, l’altre la seva fusta. La produïa un arbre no pas gaire comú i de creixement molt lent: El Ginjoler. Calia que fos una fusta seca, tallada d’anys enrere, i tan difícil era de trobar, que el pare va estar a punt de tancar el seu taller per manca de material.

Però un àngel va baixar a veure’l. Un dia, de matinada, va enganxar la tartana per anar a visitar un parent que vivia en una masia perduda al mig de la boscúria. L’havia convidat a fer-li tastar el bon any de la verema i els productes de la darrera matança. Així doncs, tan bon punt va arribar allà, no van trigar a encendre el llum de carbur i escales avall, van baixar cap al celler: Lloms, llonganisses, botifarres negres, paltrucs, xoriços, pernils... Hi havia de tot! Ben ordenat, penjat del sostre en unes canyes.

Mentre gaudien d’aquell banquet instal·lat sobre una tina i bevien del porró bons tragos d’aquell vi tan dolç, tot d’una, el pare es va adonar que les bigues on es recolzaven les botes, eren de ginjoler!

Arribaren a un bon acord, i el pare va tornar a casa satisfet, amb la tartana carregada d’aquell material preuat. A partir de les hores, ja podria continuar fabricant tenores fins al final de la seva vida.

A les tardes, en tornar de l’escola, la mare em deixava quedar a la plaça per jugar amb els veïns del barri fins a l’hora de sopar. Aquella plaça, que també era el cor del poble, feia poc temps que l’ajuntament l’havia pavimentat. Els edificis de l’Ajuntament i de l’Església parroquial, amb la torre del rellotge i del campanar, eren els protagonistes. De bon matí, el batec de les campanes ja ens informava dels esdeveniments de la vila...de les defuncions, dels naixements... i quan el repic era trepidant, ens avisava en cas de foc. Qualsevol activitat municipal es celebrava en aquella esplanada, la nostra plaça Major: Sardanes els diumenges, l’envelat per la festa major, o les festes de primavera. La fira setmanal del bestiar, s’havia traslladat en un descampat als afores del poble.

A poc a poc tot s’anava modernitzant.

M’anava fent gran i, del balcó del dormitori, veia com passava el temps, com corria la vida. Sentia els crits de l’home dels paraigües, o de l’esmolet... i els capvespres, quan es feia fosc, saludava al Joan, mentre encenia els fanals. A la nit, el so metàl·lic de la vara del sereno quan picava el terra , em cantava les hores.

Sota la llarga porxada d’aquella plaça, ens hi recollíem els dies de pluja. Xerràvem, contàvem històries, mentre veiem els grans atrafegats i xops corrents d’un cantó a l’altre, o anant a la fleca a comprar el pa. Cada portal, cada racó d’aquella plaça eren com la meva segona casa.

En Pep l’espardenyer, dins el seu taller amb el portal obert de bat a bat, assegut sobre un tamboret cosint amb la seva gran agulla gruixuda i corbada; o en Tià, el vinater, que venia el vi de la darrera collita emmagatzemat dins botes de roure que escampaven aquells flaires per tot el carrer; el taller d’en Vadó, on s’ arreglaven les nostres bicicletes, velles i tronades; o el bar Neutral, amb les taules de marbre sota les moreres, lloc de reunió dels homes quan arribava el bon temps; fer petar la xerrada, beure un got de vi i jugar llargues timbes, amb les burilles dels caliquenyos enganxades als llavis.

Fora d’aquella plaça, destacava l’imponent edifici neogòtic, sucursal del Banc, i algun altre comerç de caire més modern, que lluïa en els aparadors roba d’última moda