Ràdio Popov i els nens oblidats

Por Anja Portin

RÀDIO POPOV I ELS NENS OBLIDATS, novel·la guanyadora del Premi Finlàndia Junior 2020, evoca els clàssics més estimats de la literatura infantil.

L’Alfred té nou anys i viu pràcticament sol. La mare va desaparèixer fa molt temps i el pare, que molt sovint és fora per viatges de negocis, de vegades ni se’n recorda de l’existència del nen. Una nit, algú arriba a la porta de casa. Es tracta de l’Amanda, excèntrica però amb bon cor, que ajuda els «nens oblidats» com ara l’Alfred.

Així comença una aventura inoblidable que ho canviarà tot. A casa de l’Amanda, l’Alfred hi troba un vell emissor de ràdio i aconsegueix fer-lo funcionar, malgrat que l’aparell tingui cent anys. A través del programa de ràdio nocturn que emet, l’Alfred descobreix que hi ha molts casos de nens com ell...

• Idioma: Español
• Editorial: Nordica Libros
• Fecha de lanzamiento: 11 ago 2022
• ISBN: 9788418930843

Anja Portin

Anja Portin, nacida en 1971, es una escritora residente en Helsinki. Estudió literatura comparada y derecho en las universidades de Helsinki y Turku, y ha trabajado como periodista y editora. Ha escrito libros para niños, ensayos, no ficción y una novela. En 2020 recibió el Premio Finlandia Junior, el premio literario más prestigioso otorgado a títulos infantiles y juveniles por la novela que tienes en tus manos: Radio Popov y los niños olvidados.

Vista previa del libro

cover.jpgimagen

Algú ronda de nit

Soc l’Alfred. Alfred l’Oblidat, el narrador d’aquesta història. Tothom qui explica històries sap que han de començar d’alguna manera, necessiten alguna cosa que doni una empenta als esdeveniments. Hi ha històries que comencen per un cataclisme demolidor, com ara que explota un volcà o que neix o mor algú. O que algú rep una carta al·lucinant. En canvi, n’hi ha d’altres que comencen amb petites ocurrències insignificants, com ara que algú decideix provar si es dorm millor al terra del rebedor que al propi llit. Exactament això és el que vaig decidir fer jo una nit d’octubre.

Aquella nit ja ho havia intentat tot. Havia obert la finestra i havia girat el coixí. M’havia posat els mitjons i me’ls havia tret. Havia begut aigua i havia anat al lavabo, havia menjat la meitat d’un cogombre en vinagre i havia tornat a fer un glop, però la son simplement no apareixia. Com que no m’ajudava res, em vaig posar el coixí i la manta sota el braç i me’n vaig anar al rebedor. Em vaig estirar sobre l’aspra catifa que hi havia, vaig pressionar el cap sobre el coixí i a sota hi vaig col·locar la lot que normalment porto a la butxaca del pijama. La catifa del rebedor no s’havia aspirat des de feia mesos. Els granets de sorra em picaven a l’esquena i el fang sec es convertia en farina fina sota meu, però a part d’això, el nou lloc de repòs semblava ben acceptable. Si més no, va aportar variació a les meves nits d’insomni.

Jeia al rebedor i escoltava els sons de la nit. El radiador murmurava i les ungles de la branca d’un arbre esgarrapaven la finestra de la cuina. A banda d’això, regnava el silenci. O no del tot. La meva panxa feia més soroll que mai. Tenia gana. Una gana terrible.

Vivia amb el pare al número 4 del passatge Savikuja. O potser hauria d’afegir les cometes al verb, «vivia», o posar-les a «amb el pare», ja que feia molt de temps que ell no apareixia per casa. És a dir, que jo en teoria «vivia» en un pis espaiós «amb el meu pare», però a la pràctica la qüestió era que m’havien «emmagatzemat» en aquell espai de dues habitacions, sala d’estar i cuina mentre el pare era fora.

Des que el pare havia marxat havia passat almenys un mes, potser més i tot: ja no portava el compte del temps transcorregut. El pare treballava; segons ell, «administrava negocis o negociava amb persones importants» en alguna part del món. Potser Itàlia o Mèxic. O Bali. El pare no explicava mai on anava ni quan tornaria. Qualsevol dia irrompia per la porta sense avís previ i treia fanfarronejant de la maleta una escultura o un gerro horrible i el col·locava a l’estanteria. Just després s’enfonsava al sofà i no es movia d’allà fins que no tornava a ser moment de marxar.

El pare solia comprar menjar per a casa abans de marxar, però aquesta vegada s’havia oblidat d’anar a la botiga. Pensava que potser m’hauria deixat diners per al menjar, i fins i tot em vaig entusiasmar amb la idea: per una vegada podria escollir què menjar; ni macarrons ni torrades, sinó fruita fresca i formatge i pa acabat de sortir del forn que em cremaria deliciosament els dits! Vaig obrir amb ganes l’armari de les escombraries i em vaig ajupir per agafar un pot de xapa rovellat: el cofre dels diners del pare. Però al fons del pot només hi havia unes poques monedes, que amb prou feines m’arribarien per a torrades i paper de vàter.

Així doncs, me les hauria d’apanyar amb el que trobés als armaris de la cuina: arròs, macarrons i torrades, quètxup, algun cogombre en vinagre i brioix sec, bossetes de te i mel. Les reserves, però, ara començaven a estar a les últimes. Per dinar havia bullit els darrers macarrons i amb un ganivet havia escurat les restes de quètxup del fons del pot. Per sopar m’havia pres una torrada i un te Earl Grey amb mel, el te preferit del pare, el te que jo odiava. L’havia preparat amb aigua calenta de l’aixeta, ja que no podia bullir aigua. I és que el pare s’havia oblidat de pagar la factura de l’electricitat, i havien tallat la llum poc després que bullís els macarrons.

I jo era allà, estirat totalment a les fosques, amb granets de sorra sota l’esquena i amb una tassa tèbia de te al costat, quan es van sentir unes passes en el corredor de fora. De sobte les passes es van aturar i es va sentir un cop. Després passes de nou, aturada, TOC. Passes, aturada, TOC. Finalment les passes es van aturar darrere la nostra porta. Ara qui rondava es trobava només a un braç de distància de mi. Tenia por que el soroll de la panxa em delatés, però per sort la meva panxa va entendre en el darrer moment que havia de callar.

Vaig sospirar alleugerit. O de cansament i de tristor. Potser de tot plegat. A vegades els sospirs simplement surten de dins sense un motiu clar.

Al darrere de la porta ja no se sentia res. Em vaig aguantar la respiració i vaig escoltar. Qui era darrere la porta segurament feia el mateix. Vaig intentar relaxar-me, però se’m va escapar un altre sospir, profund com un pou.

De darrere la porta es va sentir un cruixit.

Vaig agafar aire i vaig preguntar: «Qui hi ha?»

Cap resposta. Potser qui rondava no havia sentit la meva pregunta.

«Qui hi ha?», vaig repetir i vaig prémer l’orella contra la porta.

Al corredor regnava un silenci fantasmal fins que la tapa de la bústia, que era una ranura a la porta, de sobte va fer un cop molt fort i alguna cosa va caure al terra del rebedor. Vaig buscar la lot palpant sota el coixí i vaig il·luminar el terra. Davant de la porta hi reposava… un diari.

O sigui que qui rondava només era la persona que repartia el diari, que segurament s’havia equivocat de porta. El pare feia temps que havia deixat d’estar subscrit al diari perquè sempre estava de viatge. Ell no sabia que a mi el diari m’encantava. A vegades jo anava a buscar diaris vells a l’abocador i me’ls llegia des del principi fins al final. Ara que havien tallat la llum, el diari caigut a la catifa era com un lingot d’or caigut del cel, la meva única connexió amb el món. El meu mòbil no funcionava perquè no el podia carregar. Al televisor no hi arribava el corrent, ni a l’ordinador, ni de fet a cap altre aparell.

Vaig desplegar el diari i em vaig disposar a endinsar-me en els successos del món i a imaginar-me que hi vivia. A imaginar-me enmig del guirigall i del bullici. Entre campanyes electorals, revolucions i manifestacions. Entre colles de joves que pul·lulaven per centres comercials i el clam extraordinari dels estadis de futbol. Entre tornados, erupcions volcàniques i pluges enlluernadores de meteorits que fonen el cel. Però aquesta vegada no vaig poder endinsar-m’hi més enllà de la primera plana perquè, en obrir el diari, de dins va sortir-ne una petita poma de galtes vermelles que va rodolar fins a la catifa. Vaig agafar la poma de terra, vaig mossegar-ne un tros i vaig agafar un altre cop el diari. Era estranyament bonyegut. Vaig obrir ràpidament els plecs del diari i el vaig il·luminar amb la lot. A dins del diari hi havien ficat uns mitjons de llana grisos i un entrepà embolicat amb paper de cuina. Sorprès, vaig observar fixament la troballa. Qui repartia els diaris hi havia ficat, sense voler, el seu entrepà? O potser només era una broma pesada? Fos com fos, em vaig posar els mitjons de llana. Eren nets i calents i tenien tres ratlles: una de blava, una de vermella i una de verda. Tot seguit, vaig mossegar amb gana un tros de l’entrepà i va ser llavors, quan el gust de civada humitejada per les rodanxes de cogombre se’m va escampar pel paladar, que vaig recordar que algú havia estat rondant pel corredor. Em vaig posar dret d’un bot i vaig obrir la porta, però el corredor estava fosc i en silenci. Qui rondava havia desaparegut.

L’Amanda Lehtimaja

L’endemà a la nit em vaig tornar a estirar a la catifa del rebedor. Volia esbrinar qui era en realitat la persona que rondava i si tornaria a aparèixer. Tornaria a deixar caure l’entrepà pel forat de la bústia? El meu mòbil no tenia bateria, però a les piles del despertador encara hi quedava corrent. Em vaig col·locar el rellotge al costat i vaig seguir ininterrompudament el recorregut de les agulles. Vaig esperar que marquessin dos quarts de tres, que era l’hora en què la persona que rondava havia aparegut la nit abans.

El temps passava i la panxa em feia soroll. Era diumenge i des que havia trobat l’entrepà dins del diari no havia menjat res més que —sorpresa, sorpresa— cogombre en vinagre i torrades. Passaria una setmana sencera fins que tornés a menjar alguna cosa calenta, a l’escola, ja que dilluns començaven les vacances de tardor. Només el fet de pensar en l’àpat que m’esperava ja em provocava nàusees. Cogombres en vinagre i torrades? O torrades i cogombres en vinagre? O fins i tot torrades, cogombres en vinagre i el te Earl Grey remullat en aigua calenta de l’aixeta? Ecs! Segurament moriria de gana abans que la setmana hagués passat, si no m’inventava alguna cosa. Potser podria guanyar alguns diners per comprar menjar escombrant les fulles dels patis de la gent o imitant una estàtua tal com havia vist fer a un home sucat en pintura platejada a la ciutat.

Per sort, el meu pensament aviat es va desviar en una altra direcció. La porta de baix va espetegar i es van començar a sentir sons al corredor. Passes, aturada, TOC. Passes, aturada, TOC. Em vaig posar dret. Vaig anar sigil·losament a la porta i hi vaig acostar l’orella. Al corredor s’hi sentia alguna passa prudent, després silenci. La persona que rondava ara era darrere de la porta. Si de cop la porta hagués desaparegut, segurament les nostres orelles haguessin quedat a tocar. Imaginar l’orella de la persona que rondava contra la meva em va fer estremir. Quines intencions tenia? Deixava entrepans a les altres bústies? O només pensava fer-ho amb mi? Els regals eren un esquer per fer-me caure en alguna trampa?

Dubtes horribles m’omplien el cap. Sovint em sentia així, desconfiat. Quan estàs sol, comences a sospitar de tot amb facilitat. Per això em resultava difícil imaginar que algú que pul·lulés darrere de la porta de nit pogués tenir bones intencions. Vaig pensar que tant entrepans com mitjons de llana potser anaven vinculats a alguna cosa desagradable. Xantatge i amenaça. Una broma malvada. Un verí cel·lular traïdor que em mataria lentament i dolorosament. Qualsevol cosa era possible. Fos com fos no pensava rendir-me, si més no, no fàcilment. «L’atac és la millor defensa.» Això va cridar el pare una vegada intentant tancar la maleta completament embotida. Vaig aguantar la respiració, però al final vaig haver d’expulsar l’aire. Un sospir em va travessar ràpidament com una ràfega d’aire a través d’un túnel i es va infiltrar a les parets del rebedor. Era com si tota l’habitació hagués tremolat per la força del sospir. En aquell moment la tapa de la bústia va sonar fort i el diari va caure a terra.

«L’atac és la millor defensa», vaig xiuxiuejar a la vegada que obria la porta i irrompia en el corredor just davant de la persona que rondava.

La persona que rondava va deixar anar un crit i va saltar cap enrere. M’hi vaig aferrar ràpidament a la vora de l’abric perquè no es pogués escapar. Va anar de poc que no perdés l’equilibri per la força de l’estibada i alguna cosa li va caure dels braços. Vaig mirar cap a terra i em vaig adonar que al voltant dels peus hi havia pomes petites. La persona que rondava va murmurar alguna cosa i es va ajupir a recollir les pomes i, com que jo encara li tibava l’abric, vaig caure-hi al darrere. Amb dificultat em vaig agenollar, però just en aquell moment aquella persona va aixecar el cap, de manera que em va xocar contra la mandíbula tan dolorosament que vaig oblidar que potser em trobava cara a cara amb un delinqüent perillós.

—Pe-perdó —vaig quequejar prement la mandíbula.

La persona ni tan sols em va mirar, va començar a arreplegar les pomes en un munt i a embotir-se-les dins la bandolera. De cop, em vaig sentir una mica maldestre i sense saber quina altra cosa fer, em vaig posar a ajudar-la. Em vaig ficar d’amagat una poma a la butxaca de la camisa del pijama i li vaig atansar la resta.

—Gràcies —va grunyir i es va posar dreta.

Es va allisar la vora de l’abric, va murmurar alguna cosa sobre nens que saltironen sense solta ni volta i finalment va redreçar l’esquena. Era tan fosc que no li veia la cara, però sonava una mica com una dona que li fes mal la gola. No era gaire alta ni tampoc feia pensar que fos especialment amenaçadora, de manera que jo també em vaig posar dret. Va estirar el coll i em va mirar una bona estona. Sentir-me observat em va fer sentir intranquil i hauria volgut tornar corrent al rebedor, però alguna cosa dins meu em va dir que em quedés. Si aconseguia retenir la rondaire encara una estona més potser podria esbrinar quina en portava de cap.

—Doncs bé, Antero, et pots relaxar —va dir la rondaire després d’haver-me observat durant una bona estona—. No et menjaré pas.

—Com que Antero?

—Doncs llavors ets segurament…

La rondaire va interrompre la frase i em va mirar amb el cap inclinat.

—Alfred —li vaig dir—. A l’escola em diuen així.

—Et diuen? No és el teu nom de veritat?

—No ho sé, potser.

—Com que potser? Tothom sap com es diu, no?

La rondaire va callar quan va veure com se’m desplomaven les espatlles. Vaig posar-me les mans a les butxaques del pijama i en una d’elles vaig prémer la poma que hi havia tan fort que les ungles van esquinçar-ne la pell. La valentia que només feia un moment se m’havia inflat a dins fins fer-se gran i lluminosa com la lluna rodanxona al cel, es va apagar i se’m va esfumar a través de la pell.

—Doncs bé —va dir la rondaire i va sacsejar el cap—, suposo que dir el propi nom no pot ser tan horrorós.

Uns núvols tristos em van passar pel cap. Vaig pensar que ja res no importava. De totes maneres, moriria quan s’acabessin els cogombres en vinagre i les torrades. No hi feia cap diferència, que la rondaire sabés la veritat, de manera que la hi vaig explicar. No estava segur del meu nom perquè feia anys que no l’havia sentit dir a ningú a casa. Quan el pare era a casa, només em deia nen i feia servir un mode passiu que si no fos perquè estàvem sols, no hauria sabut a qui es dirigia. «S’ha de menjar tot el que hi ha al plat. És hora de sortir del lavabo. Sembla que els exàmens han tornat a sortir bé. S’ha de fer bondat mentre estic de viatge.» S’ha de menjar, s’ha de sortir, s’ha de fer! Quan vaig començar l’escola i em va tocar dir el meu nom, vaig començar a quequejar d’inseguretat: «A-a-a…» El mestre va contestar sense aixecar la vista de la llista: «O sigui, Alfred. Següent.» Des de llavors tots m’han dit Alfred.

—Jo tenia raó —va dir la rondaire quan vaig acabar.

—Com?

—He endevinat que n’ets un.

—Que en soc un?

—Un dels Oblidats —va afirmar la rondaire i va agafar aire—. Doncs bé, Alfred. Ara he de seguir el camí.

La rondaire es va girar per marxar i em va agafar pressa.

—Però per què… —vaig començar sense saber què dir.

—Perquè la gent espera —va contestar la rondaire—. Han de rebre el diari abans del matí. Si no, em renyaran.

—Volia dir que… —vaig balbucejar—. Em preguntava només per què la nit passada a dins del diari hi vaig trobar…

—Uns mitjons de llana, un entrepà i una poma, si és que no em falla la memòria. —La rondaire va acabar la meva pregunta i va començar a baixar les escales.— Aquesta nit només he portat pomes, però ara aquestes han quedat abonyegades. Sort que ja les havia repartides totes. Aquesta vegada has estat l’últim destinatari.

Quins altres? I quin destinatari? Per què la repartidora de diaris es concentrava més en les pomes que en els diaris? Quan me’n vaig adonar, la rondaire ja havia arribat a la porta de baix.

—Espera’m! —vaig cridar-li.

—No —va cridar i va apressar les passes.

—Espera! No te’n vagis encara!

Vaig donar la volta ràpidament i vaig saltar al rebedor per sobre el llindar. Em vaig posar les sabatilles, vaig arrencar l’abric del penjador i vaig apressar-me de nou per les escales. En passar vaig fer sense voler un cop de peu al diari que era al terra del rebedor, i de dins en va rodolar una pometa bonica fins la catifa. Me la vaig posar a la butxaca, vaig tancar fort la porta i vaig córrer darrere la rondaire. Ella ja era fora i corria amb passes llargues cap al portal de l’edifici del costat. Vaig aconseguir esmunyir-me al portal darrere seu abans que la porta es tanqués, però ella feia com si jo no hi fos. Anava de pressa de porta en porta i ficava els diaris a les bústies amb tota normalitat. Ni bonys ni pomes que rebotissin contra terra, res d’estrany.

Al final, la rondaire va tornar al carrer. Va reprendre el carretó dels diaris i va començar a caminar per la vorera. Li vaig córrer al darrere.

—No em segueixis! —va bramar i va apressar les passes.

—Sí que ho faig —vaig dir esbufegant.

—No pots córrer en pijama pel carrer. Has de tornar-te’n a casa.

—No puc.

—Per què no?

—M’hi he deixat les claus a dins.

—Doncs hauràs de tocar el timbre i despertar els teus pares.

—No en tinc. Bé, sí, d’alguna manera.

—D’alguna manera?

—Sí, d’alguna manera.

—I això vol dir que…

—Vol dir que no