Anys d'infàmia

Por Ángel Comas

La història del segle XX a través de la història d'una pubilla de Sant Cugat que triomfa a Hollywood.

A través de la història d'una pubilla de Sant Cugat que marxa de casa i acaba triomfant a Hollywood, assistim a la història del Vallès barceloní, i especialment de Sant Cugat, barrejant ficció amb fets i personatges reals.

La visita de Douglas Fairbanks al Golf, l'incendi del cine del Parque, la construcció del túnel per fer arribar el ferrocarril, la Falange, Dionisio Ridruejo, les brigades internacionals i la guerra civil, els túnels dels monjos i un llarg etcètera, configuren la història de més de la meitat del segle XX.

Una novel·la que narra tota una època marcada per la més gran de les infàmies, el menyspreu a la vida humana.

• Idioma: Español
• Editorial: Caligrama
• Fecha de lanzamiento: 4 feb 2019
• ISBN: 9788417505646

Ángel Comas

Àngel Comas es Doctor en Ciencias de la Comunicación por la UAB. Periodista, escritor, crítico e historiador cinematográfico. Ha publicado una treintena de libros sobre cine, entre los que destacan estudios sobre figuras como Coppola, Clint Eastwood, Jean Gabin, William Wyler, Anthony Mann, Josep Maria Forn, Miguel Iglesias o Preston Sturges, o monográficos sobre el New Hollywood o el Neo-noir. En el terreno de la ficción, ha publicado más de cien relatos, un libro de relatos sobre la Barceloneta y otro sobre San Cugat del Vallés y cinco novelas: El destino de Moira, La experiencia McGuffin, Femme fatale, No te liarás con la chica del metro y Anys d'Infàmia.

Vista previa del libro

Personatges principals

(per ordre d’aparició)

Montserrat Messeguer, la protagonista. Després es va canviar el nom per Rattie.

Lluïsa i Vicenç, protagonistes del relat Els amants del monestir.

Alvah Bessie, escriptor nord-americà i brigadista.

Jaime Camino, director català de cinema.

Joan i Irene Messeguer, germans de la Montserrat.

Joan Messeguer, el patriarca de la família Messeguer.

Fernando Salim, el coprotagonista.

Roque Salim, pare de Fernando.

Samira, companya de Roque Salim.

María del Rosario, esposa de Roque i mare de Diego i Mariano.

Carles Emili Montañés i Frederick Stark Pearson, promotors del ferrocarril.

Douglas Fairbanks, pare i fill, actors nord-americans.

Max Schmelling, boxejador alemany.

Paulino Uzcudum, boxejador vasc.

Anny Ondra, actriu alemanya.

José Ortega, torero.

Ernest Hemingway, escriptor.

Lelan Stowe, periodista.

Evelyn Hutchins, brigadista.

Fanny Edelman, brigadista.

George Orwell, escriptor.

Juan Negrín, president de la segona república.

Tinent Solózabal, militar al Camp d’Instrucció Premilitar del Golf.

Mireia, companya de Fernando Salim.

Capitost de la Jefatura de la Falange.

Segon secretari de la Jefatura de la Falange

Félix Ribelles, falangista.

Manuel Coscolluela, falangista.

Luís Raúl, falangista.

Antonia, secretària del segon secretari de la Jefatura de la Falange.

José Rodríguez, policia.

Sergio Navarro, policia.

Tomas, Ignasi i Frederic, falangistes.

Dionisio Ridruejo, falangista.

Els cadàvers el matrimoni Tresserres.

Martie Johnson, segon marit de la Rattie.

Lenny Bruce, actor.

Ralph, empleat de la llibreria de la Rattie.

Jean Luc Godard, director de cinema.

Román Gubern, historiador de cinema.

Vell falangista mutilat de guerra.

Empleat del consolat dels Estats Units a Barcelona.

0

Present, 1968

Uns dies abans de tornar a Espanya, després de trenta anys d’absència, la Montserrat Messeguer, coneguda als Estats Units com Rattie, va rebre la negativa de la Paramount de fer una pel·lícula del seu relat Els amants del monestir. Ho sento Rattie, és molt engrescador però no ens atrevim a fer-ne una pel·lícula d’una història tan forta — li va dir personalment el director de nous projectes de la companyia, un dels molts amics que tenia a Hollywood i que li devia favors a dojo. — Fa un any que ja no s’aplica el codi Hays però la censura és igual o pitjor. Tothom té por i l’autocensura d’ara és més dura que la censura d’abans. Tothom tem els grups fàctics, els que diuen que no existeixen, però que són els que manen de veritat, i els que et poden arruïnar si fas un pas en fals. Sembla mentida que estiguem en 1968. Ara que vas a Espanya, per què no busques un productor europeu?, els francesos t’ho trauran de les mans.

Era la tercera vegada que li denegaven aquell projecte i no li va donar gens d’importància. Sabia com era Hollywood. Aquella nit va llegir una altra vegada la versió original en català. L’havia publicat en anglès en el Marin Magazine, revista d’una localitat del nord de San Francisco, Marin County i era un dels relats que més li agradava de tots els que havia publicat.

1

Els amants del monestir

El casament dels seus respectius pares, la mare d’ell amb el pare d’ella, va ser una sort per a la Lluïsa i el Vicenç. Ja feia un any que els dos nois eren amants i ara s’havien convertit en germanastres. Quin morbo! Els dos tenien 20 anys i mai no en tenien prou de sexe. Va ser una sort. Viure sota el mateix sostre va facilitar que es veiessin amb més tranquil·litat. L’única precaució a prendre era que no els trobessin els pares, però ara podien fer-ho sense amagar-se, sense presses, confortablement en un llit o on els petés, per tota la casa, com uns perfectes burgesos. Però ells no eren precisament burgesos que cardessin de forma rutinària.

—No ens hem d’acomodar, Lluïsa. Hem de buscar coses noves. L’aburgesament és la mort del plaer.

I en van trobar molts de nous al·licients. Posant-hi imaginació i llegint novel·les de putes, com es deien aleshores a aquells llibrets publicats clandestinament a l’època de la república que ara circulaven més d’amagatall que mai. Primer s’excitaven llegint les escenes i després les escenificaven amb pèls i detalls. I com si fossin dos actors que busquessin la perfecció, les repetien les vegades que fos necessari fins a acabar extenuats. Una de les situacions que més els excitava era cardar al llit dels seus pares.

—No creus que el nen i la nena fan mala cara? — la mare recelava, no sabia ben bé el què.

—No et preocupis dona. És l’edat. Estan creixent — el pare tractava de tranquil·litzar-la no massa convençut, ensumant quelcom que se li escapava. De fet els pares no sospitaven res, però no estaven tranquils no sabien per què, encara que mai no s’haguessin pogut imaginar el què passava entre els germanastres. S’hagueren horroritzat d’haver-ho sabut.

Els nois es posaven a cent submergits fins al cap dins la palla de l’estable, estimulats com a poderós afrodisíacs per la pudor dels fems i escoltant els mugits de les vaques que seguien menjant farratge com si res, mentre ells buscaven noves sensacions. I un dels plaers màxims el sentien ajaguts al costat del gran estany ple de peixos que hi havia en el mas. Allà ho feien tots nusos. Lamentablement es cansaven de totes les innovacions, de tots els seus invents. Anaven a cent, ho provaven tot i de seguida tot perdia interès. Van enyorar els dies de clandestinitat quan els seus pares encara no s’havien casat.

—Vicenç no em poso calenta.

—Doncs, mira Lluïsa, no t’ho volia dir però a mi em costa molt empalmar-me.

—Ja havia notat que no trempaves com abans. He arribat a pensar que ja no t’agrado.

—No em diguis això, dona. Si et desitjo més que mai... però no sé el que em passa.

—Ni jo... tampoc sé el que em passa a mi.

—Mira, t’he de ser sincer... crec que, si seguim així, aviat ens cansarem l’un de l’altre.

—Em fa por que no acabem trencant.

—A mi no m’agradaria.

—A mi tampoc.

—Els hi passa a totes les parelles? És que això del sexe no dura?

—Jo penso que cauen en la monotonia. Necessitem nous al·licients. Però no sé quins.

—Potser, hauríem de canviar de parella.

—Ni somiar-ho. Jo no et canvio per cap altra dona, Lluïsa.

—Ni jo tampoc et canvio per cap altre home. Mira, jo penso que ara ens sembla que estiguem casats i que ho hem de fer per obligació, per això ens avorrim I encara bo que no ens conformem amb res i provem coses noves.

—Ja no sé què més hem de provar. Som tots uns experts. No crec que ningú ens pugui ensenyar res.

—Poques parelles casades saben tant del sexe com nosaltres.

—Sí, sí, però l’hem de trencar aquesta rutina. Ens hi va la nostra felicitat.

—Potser haurien d’introduir algú altre.

—Què vols dir. Que féssim un trio.

—O un quartet. No ho sé.

—Ni parlar-ne. Això és nostre, només nostre. No poder haver-hi estranys.

Des d’aquell dia van prendre més riscos. Els excitava la possibilitat que els pesquessin. I els hi va anar bé, va funcionar al principi, no els enxampaven però el perill augmentava el desig. Ho feien en qualsevol lloc públic, al cinema, en rebotigues, en lavabos públics deixant la porta oberta... L’excitació venia de la por que els veiessin però això no va passar mai i el desig va decaure. Un esdeveniment religiós utilitzat per Franco per congraciar-se amb el món catòlic els hi va donar nous al·licients. Almenys de moment.

A finals de maig del 1952, els dos eren a missa al monestir amb els seus pares. Era una missa especial d’agraïment al Vaticà per haver donat a Barcelona el 35è Congrés Eucarístic Internacional. Tot estava abarrotat fins i tot fora del recinte, amb fidels enfervorits que omplien tota la plaça de gom a gom. Ells dos eren al bell mig de la multitud amb els cossos encaixats com si fossin un de sol. L’excitació havia estat més forta que mai i van haver de fer grans esforços perquè no es notessin els continus orgasmes.

—Se m’ha ocorregut una cosa — va dir en Vicenç de seguida que es va acabar l’acte i es van veure obligats a separar els cossos.

—Quina cosa? — la Lluïsa sabia que aquella cosa era de caràcter sexual i que en Vicenç tenia molta imaginació.

—Tu prepara’t. Ja t’ho diré. Aquesta tarda farem un tomb per dins del monestir.

A casa, en Vicenç va dir que aquella nit aniria a Barcelona a casa d’uns amics i que vindria demà al matí, que no patissin. La Lluïsa es va inventar una excusa semblant. Els pares no van sospitar res. A les set del vespre, els dos van sortir del mas i en deu minuts es van plantar dins de l’església del monestir cinc minuts abans que la tanquessin. Es van anar amagant en diferents indrets esquivant el sagristà que anava apagant els llums, confiat com sempre, donant el darrer cop d’ull a l’interior del recinte. El dia havia estat massa intens i se sentia molt cansat, així que va anar per feina i en un tres i no res va acabar més de pressa que mai, va sortir i després va tancar la porta amb