Pol

Por Lluís Garcia Pérez

Pol no es cap xiquet. Pol es tots els xiquets i totes les xiquetes que miren el mon amb ulls d'infants. Pol sap com fer que aquest mon siga millor, però solament el seu avi l'escolta, mentre la maquinaria social dels adults, continua imparable cap un destí que ningú sap on es troba. Pol te una família i va a una escola feta per adults, que no pregunten als nens com els agradaria que fos la seva família i la seva escola. Pol i el seu avi estan segurs que alguna cosa pot canviar.

• Idioma: Español
• Editorial: Universo de Letras
• Fecha de lanzamiento: 4 dic 2020
• ISBN: 9788418235177

Lluís Garcia Pérez

Lluís Garcia Pérez, mestre d’Educació Infantil.

Vista previa del libro

Pol

Lluís Garcia Pérez

Pol

Lluís Garcia Pérez

Esta obra ha sido publicada por su autor a través del servicio de autopublicación de EDITORIAL PLANETA, S.A.U. para su distribución y puesta a disposición del público bajo la marca editorial Universo de Letras por lo que el autor asume toda la responsabilidad por los contenidos incluidos en la misma.

No se permite la reproducción total o parcial de este libro, ni su incorporación a un sistema informático, ni su transmisión en cualquier forma o por cualquier medio, sea éste electrónico, mecánico, por fotocopia, por grabación u otros métodos, sin el permiso previo y por escrito del autor. La infracción de los derechos mencionados puede ser constitutiva de delito contra la propiedad intelectual (Art. 270 y siguientes del Código Penal).

© Lluís Garcia Pérez, 2020

Diseño de la cubierta: Lluís Garcia Pérez

Primera edición: 2020

ISBN: 9788418233814

ISBN eBook: 9788418235177

A Magüi, Daniel i Borja perquè són la part més important del meu univers.

A les meves alumnes de les quals tant he après

Hi ha persones tan intel·ligents,

que fins i tot dels nens aprenen

Pol: És el meu nom

Ma mare: Mare d’en Pol

L’Emili: Germà d’en Pol

Mon pare: Pare d’en Pol

El meu avi: El meu avi

La caixera del súper: Caixera del súper. Sempre em dóna un caramel.

Les amigues de la perruqueria: Les amigues de ma mare, de la perruqueria

L’Aureli: Xiquet major veí de dalt

Mercè: Amiga de ma mare

L’Esteve: Fill de la Mercè. Li diuen igual que al seu iaio i que el seu pare

Xiquets de classe:

L’Arnau: Un poc brut

La Julia: Plora sovint

L’Honorat: El seu avi té gallines que li piquen al cap.

Roser: Fillola del mestre

Daniel: Sempre riu

Borja: Germà de Daniel. Sempre li diuen així perquè és el menut. Li fa un poc de ràbia.

Pasqual: Va néixer quan estaven berenant la mona.

Laia i Andrea: Són cosines.

Guillem: Es molt tímid però és molt llest

Marcos: Té una germana que li diuen Lorena i diuen que son pare és d’un poble que es diu Lleó (No se si creure—ho)

Joan Carles: Sa mare li diu El Bombón.

Mireia: Té la pell bruna i vol ser la meua núvia

Yin Sun: Té els ullets estiradets

Marta: Té els ullets estiradets però no és de Xina

Walae: El seu pare és al Marroc

1er dia

Ja fa prou dies que sent a dir al meu voltant, Ei que prompte aniràs a l’escola, doncs ja ets major I què hi faràs? Tindràs molts amiguets, i una senyo eh? Que xuli. Tinc la sensació, a part de no entendre res, i dir a tot que sí, — doncs a la gent gran si els dones la raó, somriuen i es porten millor amb tu– que m’espera alguna cosa que intueixen que no m’agradarà gaire i van preparant el camí. De totes formes vulga o no vulga, ells faran el que els agrade.

A ma mare, li sent dir molt a sovint, —sobre tot a les amigues de la perruqueria i a la caixera del súper, que sempre em dóna un caramel quan passe per davant d’ella— que quina pena li fa pensar que d’aquí no res, m’haurà de deixar tot el dia a l’escola sense veure’m. Això m’arriba a mosquejar una miqueta, que li faci tanta pena i que li faci tanta il·lusió que jo hi vaja.

Aureli, que viu dalt de ma casa, —el que té la mare que crida totes les vesprades a la mateixa hora per dir-li: Aureliii, puja ja a fer els deures— arriba amb una motxilla a l’esquena i no ve de cap excursió com les que fem els diumenges a la muntanya. Jo sent que li diuen quan passa: Què, ja has eixit del cole? i ell contesta amb cara de satisfacció, que sí. La veritat que no sé molt be on haurà estat tancat tot el dia, però és ben cert que li deixen sortir i ho fa amb una cara de felicitat que no sé si és perquè s’ho passa molt bé al cole, o que és feliç d’estar a fora.

Per cert, em diuen Pol i tinc dos anys i mig i sóc mitjanet. El menudet és el meu germà. I quan vaja al cole, diuen que seré gran. Em diuen així perquè al meu iaio li diuen igual i ma mare diu que sóc igualet que ell. No ho entenc molt bé perquè ell té els cabells blancs, la cara arrugada i li falta alguna dent. A mi encara estan eixint—me i en això sí que veig que tenim alguna cosa que ens pareixem. El meu germà l’Emili és menut i sempre dorm al seu bressol. Jo l’estime molt, doncs tothom m’ho diu, i si m’ho pregunten torne a dir que sí perquè és això el que volen sentir. Costa poc tenir—los contents. La veritat que és un poc avorrit tindre un germà que sols xucla biberons, agafant—los com si algú li’l volgués furtar, embruta bolquers amb una caca que és de menudets, perquè jo les faig molt grosses i això que sóc mitjanet, i plora per tal que li facin sempre més cas que a mi. L’Aureli és major, i no perquè faci les caques més grans que jo, si no perquè ja va al cole i fa deures. A vegades el veig des de la balconada, amb una samarreta que té ratlles vermelles i negres i un escut que diu que és del Milà, —no sé qui pot ser aquest— uns calçotets blancs i sabates que li fan caminar un poc estrany. Juga al baló tot sol i quan xuta i el baló passa sota el banc, crida com un boig igual que mon pare i