La lluna sobre l'asfalt

Por David Goodis

La llum de la lluna il·lumina cada nit les taques de sang resseca sobre l'asfalt del carreró que fa cantonada amb Vernon Street. William Kerrigan somniava una altra vida lluny de l'infern per a Catherine, la seva germana, i per a ell mateix. Ara, la Catherine ja no hi és i ell ha conegut la Loretta Channing, que amb el seu MG fa de turista pels baixos fons. S'enamoren perdudament, però la maledicció de Vernon Street s'estén sobre els amants…

«Una ambigua història onírica i fatalista de personatges perduts en un laberint. Tota una crònica d'un amor impossible personificat per Loretta als molls de Filadèlfia, a Vernon Street, on no hi ha espai per a l'esperança, ni redempció per a l'estibador William Kerrigan ni justícia per a la seva germana Catherine. Un carreró de somnis perduts en què cada nit la lluna reflecteix una taca de sang resseca sobre l'asfalt, que recorda als seus habitants la impossibilitat de sortir-se'n i on l'únic consol és al cul d'una ampolla».

• Idioma: Español
• Editorial: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Fecha de lanzamiento: 20 may 2024
• ISBN: 9788419627445

Vista previa del libro

1

Al final d’un carreró que donava al carrer Vernon, un gat de color gris esperava que una rata emergís del seu amagatall. La rata era força gran i s’havia ficat dins d’una barraca de fusta esmunyint-se a través d’una escletxa, i el gat es dedicava a inspeccionar totes i cadascuna de les escletxes i es preguntava com s’ho havia fet la rata per introduir-se per un lloc tan estret. El gat va quedar a l’aguait durant més de mitja hora, amagat en la foscor d’una nit de juliol especialment xafogosa. Quan va marxar, passada ja la mitjanit, va deixar la marca de les seves petjades sobre la sang seca de la noia que set mesos enrere havia mort en aquell carreró.

Durant uns instants, el carreró va quedar en silenci. Llavors es va sentir el soroll de les passes d’un home que avançava lentament pel carrer Vernon. L’home va entrar al carreró, il·luminat per la llum de la lluna, i es va quedar mirant les taques de sang.

L’home es deia William Kerrigan i era el germà de la noia que havia mort en aquell carreró. No li agradava visitar el lloc, però era un hàbit que tenia i que no sabia com trencar. Últimament hi havia anat nit rere nit, sense saber ben bé què l’impulsava a seguir-hi anant. De vegades, tenia la sensació que el seu comportament estava vagament relacionat amb la culpa, com si, d’alguna manera, ell no hagués estat capaç de prevenir la seva mort. D’altres, quan hi pensava de manera més racional, comprenia que la seva germana havia mort senzillament perquè volia morir. Les taques de sang les havia causat la fulla rovellada de la navalla que havia fet servir per tallar-se el coll.

En el moment en què va passar, ell estava convalescent al pavelló d’un hospital. En Kerrigan era estibador i treballava als molls, i un dia una caixa enorme es va deslligar del seu amarratge i el va colpejar amb tanta violència que li va trencar les dues cames. Feia tres setmanes que era a l’hospital quan li van comunicar la notícia que la seva germana s’havia suïcidat.

Definitivament es tractava d’un suïcidi, però les circumstàncies eren més aviat inusuals i les autoritats van decidir fer-li l’autòpsia. Van descobrir que a la noia l’havien violat i que l’assalt l’havia desposseït de la seva virginitat. La conclusió a què van arribar va ser que ella no havia pogut suportar el trauma, la vergonya, i que s’havia llevat la vida en un moment de desesperació.

No hi havia cap pista que indiqués qui havia estat l’assaltant. Era la mena de barri on el nombre de sospitosos seria inacabable. L’únic que van fer va ser detenir-ne uns quants, interrogar-los i deixar-los anar. I això va ser tot.

«Ja han passat set mesos», va pensar en Kerrigan mentre contemplava les taques de sang. Havien intentat netejar-les i, de fet, les pluges estivals les havien suavitzat una mica, però aquelles clapes vermelles havien acabat convertint-se en una part més de l’asfalt. No hi havia manera d’esborrar-les, i la llum de la lluna es vessava sobre elles i les feia brillar.

En Kerrigan va acotar el cap i va tancar els ulls amb força. La pena que sentia es barrejava amb un sentiment de ràbia inútil, i ell es preguntava si algun dia aquella ràbia trobaria l’objectiu contra el qual anava dirigida. Quan va tornar a obrir els ulls, es va trobar de nou amb aquelles taques vermelles i va ser com veure un signe d’interrogació pintat amb tinta indeleble.

Va sospirar fort. En Kerrigan era un home grandot, rabassut, i els noranta quilos que pesava, repartits en gairebé un metre vuitanta d’alçada, eren pur múscul i se li acumulaven sobretot a les espatlles. Tenia els cabells negres, llisos i gruixuts, els ulls de color blau i un nas que s’havia trencat dues vegades però que encaixava amb la resta de la seva cara. Al front hi tenia una cicatriu boteruda que li baixava per la galta esquerra, resultat d’una topada als molls amb algú que havia fet servit un puny americà, i a l’altra banda de la cara, al costat de la boca, una altra línia de carn cicatritzada causada per un ganivet. Les cicatrius no tenien res d’extraordinari, tan sols eren un parell d’insígnies que proclamaven que vivia al carrer Vernon i que treballava als molls. En Bill Kerrigan tenia trenta-cinc anys i no era res més que un estibador que pensava en una noia morta que es deia Catherine palplantat enmig d’un carreró fosc.

«Realment era una noia fora de sèrie —es va dir a si mateix—, honesta com ella sola, i això encara ho fa més trist. Però li has de reconèixer el mèrit, perquè malgrat haver-se criat en aquest carrer de dròpols, entre vagabunds, drogates i borratxos, ella va aconseguir mantenir-se al marge de tota aquesta immundícia que l’envoltava durant els vint-i-tres anys que va durar la seva vida».

Amb un sospir, va remenar el cap i es va disposar a sortir del carreró. Just en aquell moment, va sentir que algú cridava el seu nom, i, en girar-se, de seguida va veure el polo descolorit, els pantalons esfilagarsats i plens de pegats, el cadàver de galtes enfonsades en què s’havia convertit el seu germà petit. A la cara i el cos d’en Frank s’acumulaven els estralls d’una vida completament malaguanyada.

—Hola, Frank —va dir en Kerrigan.

—T’he estat buscant.

—I això?

En Kerrigan, però, ja sabia què volia en Frank. Ho sabia sempre, només li calia mirar-li la cara.

—Necessito pasta —va dir en Frank, arronsant les espatlles.

—Quant? —li va preguntar en Kerrigan, ansiós per desfer-se del seu germà.

—Cinquanta dòlars.

—Deixem-ho en cinquanta centaus —va replicar en Kerrigan amb un somriure murri.

En Frank va tornar a arronsar les espatlles.

—Suposo que m’hauré d’espavilar amb això.

En Frank va acceptar la moneda, la va sospesar i se la va guardar a la butxaca dels pantalons. Tenia vint-i-nou anys i la majoria dels cabells ja se li havien tornat blancs. La seva dieta diària consistia principalment en barres de xocolata de cinc centaus, en els cacauets que comprava a les màquines expenedores i en tot l’alcohol que podia fer baixar coll avall. Era prou hàbil amb les cartes, els daus i els pals de billar, però com a carterista no tenia gens de traça. Tot i així, no l’havien enviat mai a la presó. S’havien limitat a dur-lo a una de les habitacions interiors de la comissaria i a donar-li una pallissa, i després d’això ell havia renunciat a continuar perpetrant petits robatoris. En Frank, però, estava molt orgullós dels seus antecedents criminals i li agradava parlar de les grans operacions que algun dia organitzaria, dels importants tractes i transaccions que duria a terme, dels territoris que abastaria. Ja feia molt de temps que en Kerrigan havia perdut l’esperança que el seu germà arribés a ser mai alguna cosa més que un borratxo i un vagabund.

—Et sobra un piti? —li va preguntar en Frank.

En Kerrigan va treure un paquet de tabac, va donar un cigarret a en Frank i, tot posant-se’n un ell a la boca, va encendre un misto. Llavors es va adonar que els ulls plorosos del seu germà estaven clavats en el carreró i que la seva mirada s’obria pas a través de la foscor i apuntava al terra. A poc a poc, l’expressió capficada d’en Frank va adquirir un aire inquisitiu.

—Hi vens sovint, aquí? —li va preguntar finalment, amb un filet de veu.

—De tant en tant.

En Frank va arrufar les celles.

—Per què hi vens?

—No n’estic segur —va fer en Kerrigan, arronsant les espatlles—. Tant de bo ho sabés.

—Era una bona nana —va dir en Frank, al cap d’un moment—. N’hi ha poques així.

En Kerrigan va fer que sí amb el cap.

En Frank va xuclar el cigarret i va deixar sortir lentament el fum.

—Massa bona per a un lloc com aquest.

—Tu també ho penses? —li va preguntar en Kerrigan amb un somriure entendrit.

Es van mirar l’un a l’altre. A la cara d’en Frank no s’hi dibuixava cap expressió, però tot d’una els llavis se li van contraure amb una mena de tic i es va posar a parpellejar. Va fer la impressió que anava a dir alguna cosa, però de seguida va prémer els llavis amb força per evitar dir-la en veu alta. Les cordes vocals se li van moure espasmòdicament mentre s’empassava les paraules que no havia arribat a pronunciar.

En Kerrigan va arrufar lleugerament les celles.

—En què penses? —li va preguntar.

—En res.

—Sembles nerviós.

—Jo sempre estic nerviós —va dir en Frank.

—Tranquil·litza’t —li va suggerir en Kerrigan—. Ningú no t’està perseguint.

En Frank es va posar el cigarret a la boca i va fer una pipada apressada. Va mossegar alguns trossets de tabac i els va escopir.

—Per què m’hauria de perseguir ningú? —va replicar, desviant la mirada.

—Per cap motiu. Si no és que has fet alguna cosa, és clar —va dir en Kerrigan sense immutar-se. Per dins, però, notava que començava a estar una mica tens.

En Frank va respirar fondo i va mirar cap a una altra banda.

—Com ara què? —va dir, gairebé sense moure els llavis.

—A mi, no m’ho preguntis. Jo no em dedico a vigilar-te.

—N’estàs segur, que no ho fas?

—Per què ho hauria de fer? Ja ets prou grandet per cuidar-te sol!

—M’alegro que te n’hagis adonat.

En Frank va redreçar l’esquena i va intentar adoptar un posat dur i fred. Als llavis, però, hi continuava tenint un tic nerviós i no podia deixar de parpellejar. Va fer una última calada al cigarret i va dir:

—Fins després.

En Kerrigan es va quedar mirant com el seu germà es posava a caminar i es dirigia al bar de mala mort que hi havia a la cantonada de Vernon amb el carrer Tres. El nom del bar era Dugan’s Den, el cau d’en Dugan, i era l’únic establiment del barri que tenia llicència per vendre licor. La resta de tuguris estaven ubicats a les habitacions interiors de les barraques de fusta o als soterranis de les cases de pisos, ja que la majoria de l’alcohol que es venia al carrer Vernon era de fabricació casolana. Les autoritats ja feia molt de temps que havien desistit d’atrapar els contrabandistes, i encara que ocasionalment feien alguna batuda mai no servia de res perquè no els tenien gaire temps tancats a la garjola. De fet, les batudes només eren una manera de fer-los saber que no podien endarrerir-se en el pagament dels suborns, amb la qual cosa, al cap de pocs dies, tornaven a fabricar licor als mateixos emplaçaments.

Des de l’entrada del carreró, en Kerrigan va veure que el seu germà caminava en direcció a les finestres llardoses del bar d’en Dugan. En Frank semblava un espantaocells. Quan se li acabessin els cinquanta centaus, es dedicaria a anar de taula en taula suplicant que el convidessin a una copa o robaria algunes monedes de la barra i se n’aniria al primer lloc on li proporcionessin un got ple de mata-rates a canvi de vint centaus.

Però no valia la pena amoïnar-se per en Frank. De fet, ni tan sols valia la pena pensar-hi. En Frank era un pobre desgraciat, però el mateix es podia dir de molta altra gent.

El so d’unes veus que s’apropaven li va interrompre els pensaments. En Kerrigan va alçar la mirada i va veure dos homes. Un d’ells era en Mooney, el pintor de rètols, i l’altre un treballador de la construcció anomenat Nick Andros. En Mooney i en Nick van anar cap a en Kerrigan somrient, el van saludar i ell els va retornar la salutació. Els tres homes tenien la mateixa edat, si fa no fa, i en Kerrigan els coneixia de tota la vida.

—Què fas? —li va preguntar en Nick.

—Res d’especial.

—Estàs buscant una mica d’acció? —li va preguntar en Nick. Baixet i molt gras, en Nick tenia un nas en forma de bec i ni un sol pèl al cap. La llum dels fanals i la resplendor de la lluna feien que el crani li brillés.

En Kerrigan va fer que no amb el cap.

—Només he sortit a prendre una mica l’aire.

—Quin aire? —es va queixar en Mooney—. El termòmetre marca trenta-cinc graus. És com estar dins d’un maleït forn!

—Bufa una brisa que ve del riu —va dir en Kerrigan.

—Doncs quina sort, que tu la notes! —va exclamar en Mooney—. Jo avui m’he cruspit un plat de gel per sopar. No he menjat res més.

—Això només ho empitjora —va dir en Kerrigan—. Prova amb un bany d’aigua tèbia.

—Alguna cosa hauré de provar —va remugar en Mooney—. No puc més amb aquesta maleïda calor!

En Mooney era un home alt i força corpulent. Tenia el coll molt gruixut, les espatlles caigudes i una bona mata de cabell de color pastanaga que ell es pentinava fent-se la ratlla al mig i aplicant-s’hi brillantina. Les pupil·les, de color gris verdós, li proporcionaven una mirada neta i diàfana, i la seva pell era d’un to tan clar que feia pensar en la d’un infant. Malgrat que ja havia fet els trenta-sis, a la cara no hi tenia cap arruga, i, de fet, l’únic que delatava l’edat que realment tenia era la veu. En Mooney semblava un nen que havia crescut massa, tot i que, de fet, era un home molt viatjat. Havia estudiat pintura a Itàlia gràcies a una beca, i, a Europa, els cercles artístics havien considerat que estaven al davant d’una gran promesa i l’havien aclamat. En tornar als Estats Units, però, en Mooney es va trobar que els col·leccionistes no mostraven cap interès per les seves aquarel·les malgrat els elogis que els dedicaven els crítics, de manera que va modificar el seu estil per aconseguir vendre-les. Els crítics el van fer miques i es van oblidar d’ell, i llavors tothom el va deixar de banda. Va tornar al carrer Vernon i es va posar a pintar rètols per guanyar-se la vida. De vegades, quan s’emborratxava, parlava de la seva carrera artística, i quan estava molt borratxo afirmava que estava preparant una altra exposició que tindria lloc en un futur immediat. Tanmateix, per més borratxo que estigués, en Mooney no insultava mai els crítics d’art o els col·leccionistes. De fet, mai no parlava d’ells, ni en un sentit ni en un altre. El principal objectiu de les seves diatribes era el clima. En Mooney sempre s’estava queixant del temps.

—Hauries d’haver vist com es menjava el gel —va dir en Nick, rient—. Tenia un gran bloc de gel al plat i l’anava mossegant com si fos un tros de carn o alguna cosa semblant. Se’n deu haver empassat uns cinc quilos.

—Fer això és dolent —va dir en Kerrigan, adreçant-se a en Mooney—. Et faràs malbé l’estómac.

—El meu estómac ho pot digerir tot —va replicar en Mooney—. Absolutament tot. Si ho puc mastegar, m’ho puc menjar. La setmana passada, al bar d’en Dugan, vaig guanyar tres dòlars en una aposta.

—Fent què? —li va preguntar en Kerrigan.

—Menjant fusta.

—És veritat, jo hi era —va dir en Nick—. Va mossegar el cantell d’una taula, va mastegar la fusta i va acabar engolint tot el que tenia a la boca. Després, va recollir els tres dòlars que li va donar el guaperes.

—El guaperes?

—El playboy —va fer en Nick.

—Quin playboy?

—El que viu a la zona residencial dels afores —va dir en Nick—. No l’has vist mai?

En Kerrigan va fer que no amb el cap.

—Segur que sí —va fer en Nick—. L’has d’haver vist per força. Sempre va al bar d’en Dugan.

—Jo rarament hi vaig, o sigui que no t’ho podria dir —va dir en Kerrigan, arronsant les espatlles.

—En tot cas, és un d’aquells paios rics a qui els agrada freqüentar els baixos fons. Una nit, fa cosa d’un any, va entrar al bar d’en Dugan i ara és un dels clients habituals. Hi va dos o tres cops per setmana i es dedica a beure fins que perd el món de vista. Algunes nits, però, només es pren unes copes i després surt per buscar gresca. —En Nick va remenar el cap—. Un paio ben estrany, com n’he vist pocs. He estat observant la manera com es mira les dones. És com si no estigués satisfet mai, tant se val el que en tregui.

—Potser és que no en treu res —va dir en Mooney.

—Potser no —va concedir en Nick—. Tot i que a mi em sembla que sap molt bé el que fa. Vaig tenir aquesta impressió el dia que em vaig oferir a arreglar-li el tema. Va ser una cosa que em va dir quan va rebutjar l’oferiment.

—Què et va dir? —li va preguntar en Kerrigan.

—Que si havia de pagar, no aconseguia excitar-se. Que haver de pagar li treia tota l’emoció.

—Potser sí que té una mica de raó —va dir en Mooney.

—De la manera que ell ho explica, té tot el sentit —va prosseguir en Nick—. Li vaig preguntar si estava casat i em va dir que no, que ho havia provat un parell de vegades i que sempre havia acabat avorrint-se. Suposo que deu tenir una mena d’úlcera al cap i que per això està com una cabra.

—De veritat creus que té una malaltia d’aquesta mena? —li va preguntar en Kerrigan.

—Bé, no soc expert en aquest camp.

—I una merda que no ho ets! —va saltar en Mooney.

En Nick se’l va quedar mirant i tot seguit va dir, adreçant-se a en Kerrigan:

—Suposo que, d’una manera o altra, ens acaba afectant a tots. No hi ha cap home, de