La casa sense clau

Por Earl Derr Biggers

John Quincy Winterslip, membre de l'alta societat de Boston, viatja a Hawaii per visitar els seus familiars Dan i Amos, que fa anys que van deixar la ciutat a favor de la calma paradisíaca. Ara bé, a l'illa l'espera una sorpresa: Dan ha estat assassinat. Mentre investiga per descobrir la veritat, es deixa seduir per l'estil de vida de Honolulu, radicalment diferent de l'estrès bostonià. Per resoldre el misteri comptarà amb l'ajuda de la seva tia Minerva i de l'enigmàtic detectiu Charlie Chan, un home d'enginy i perspicàcia inigualables.

La casa sense clau és el primer llibre de les aventures de Charlie Chan, el detectiu protagonista de diverses adaptacions cinematogràfiques i televisives durant la primera meitat del segle XX. En una època en què la literatura estatunidenca era plena de personatges asiàtics associats a estereotips negatius, Earl Derr Biggers va arriscar i guanyar amb la creació de Chan, un home noble, valent i heroic que no renega dels seus orígens. L'ambientació del misteri a un indret exòtic per al lector com Hawaii va ser un precedent per a sèries d'èxit com Hawaii 5.0 o Magnum P.I.

• Idioma: Español
• Editorial: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Fecha de lanzamiento: 13 nov 2023
• ISBN: 9788419627278

Earl Derr Biggers

Earl Derr Biggers (1884-1933) was an American novelist and playwright. Born in Ohio, Biggers went on to graduate from Harvard University, where he was a member of The Harvard Lampoon, a humor publication for undergraduates. Following a brief career as a journalist, most significantly for Cleveland-based newspaper The Plain Dealer, Biggers turned to fiction, writing novels and plays for a popular audience. Many of his works have been adapted into film and theater productions, including the novel Seven Keys to Baldpate (1913), which was made into a Broadway stage play the same year it was published. Towards the end of his career, he produced a highly popular series of novels centered on Honolulu police detective Charlie Chan. Beginning with The House Without a Key (1925), Biggers intended his character as an alternative to Yellow Peril stereotypes prominent in the early twentieth century. His series of Charlie Chan novels inspired dozens of films in the United States and China, and has been recognized as an imperfect attempt to use popular media to depict Chinese Americans in a positive light.

Vista previa del libro

CAPÍTOL I

Bufava el Kona

La Minerva Winterslip era una bostoniana benestant que malgrat ser soltera havia deixat enrere l’edat del romanticisme jovenívol ja feia molts anys. I, tanmateix, la bellesa l’emocionava encara, fins i tot la bellesa semi-indòmita d’una illa del Pacífic. Ara mateix, mentre passejava lentament per la platja, se li feia aquell petit nus a la gola com quan, al Symphony Hall de Boston, la seva orquestra preferida la sorprenia enlairant-se en alguna apoteosi d’una bellesa nova i inesperada.

Aquella era l’hora en què Waikiki més li agradava, l’hora just abans de l’àpat del vespre i de la caiguda ràpida de la foscor tropical. Les ombres que projectaven els alts cocoters es feien més llargues i més intenses, la llum del sol ponent flamejava damunt Diamond Head, i tintava d’or les enormes onades que arribaven a la platja provinents de l’escull coral·lí. Uns quants banyistes ronsejaires, reticents a marxar-ne, semblaven minúsculs esquitxos damunt d’aquelles aigües suaus com la carícia d’un amant. Dalt del trampolí del pontó més proper, una noia esvelta de pell bruna s’aturà durant un instant deliciós just abans de llançar-se. Quina figura! La Minerva, amb els seus cinquanta anys llargs a l’esquena, va sentir un lleu pessic d’enveja. La joventut! La joventut, aquella fletxa recta i precisa, esquinçant l’aire! I com una fletxa, al seu torn s’enlairà l’esvelta figura, abans de caure fent la capbussada perfecta, silenciosa i nítida.

La Minerva llançà una mirada al rostre de l’home que caminava al seu costat. L’Amos Winterslip, però, era aliè a la bellesa; n’havia fet la regla d’or de la seva vida. Nascut a les Illes, no coneixia res del Continent més enllà de San Francisco. I, tanmateix —d’allò no n’hi havia cap dubte—, era la consciència de la Nova Anglaterra personificada: la consciència de la Nova Anglaterra amb vestit de lli blanc.

—Hauríem d’anar passant cap a casa, Amos —suggerí la Minerva—. El sopar t’espera a taula. Ah, i moltíssimes gràcies.

—T’acompanyaré fins a la tanca —respongué l’home—. Quan estiguis tipa d’en Dan i dels seus embolics de faldilles, torna a casa nostra. Estarem ben contents de tenir-te amb nosaltres.

—Ets molt amable —contestà ella, amb el seu característic to sec i tallant—. Però ara sí que ja me n’he de tornar cap a Boston. La Grace està amoïnada per mi. És clar, ella no ho entén. I la meva conducta és força escandalosa, ho admeto. Vaig venir a Honolulu per passar-hi sis setmanes, i ja fa deu mesos que vaig amunt i avall per aquestes illes.

—Tant de temps fa?

La Minerva assentí amb el cap.

—No m’ho explico. Cada dia em prometo solemnement fer les maletes... l’endemà.

—I l’endemà no arriba mai! —digué l’Amos. T’has deixat ben atrapar pels tròpics. A alguna gent els passa.

—A la gent feble d’esperit, dedueixo que et refereixes —li etzibà la Minerva—. Bé, mai no he estat una persona feble, jo. Pregunta-l’hi a qui vulguis de Beacon Street.

L’home somrigué amb posat trist.

—És una tendència existent dins dels Winterslip —afegí—. Són suposadament puritans, però tenen sempre aquesta mena de debilitat per les latituds mandroses, com si diguéssim.

—Ho sé —respongué la Minerva, amb la vista clavada a l’exòtica línia de la costa—. És el que en va dur tants de la família a aventurar-se més enllà del port de Salem. Els que es varen quedar sentien que els que se n’havien anat estaven veient coses que cap Winterslip no hauria de mirar mai. Però tanmateix els envejaven, potser per aquesta mateixa raó. —La dona assentí amb el cap abans de continuar.— És una mena de vena bohèmia que tenim a la família. És el que va fer que el vostre pare vingués fins aquí a establir-se com a balener, i que tu nasquessis tan lluny de casa. Però tu ja saps que no pertanys a aquesta terra, Amos. Tu hauries d’estar vivint a Milton o a Roxbury, amb el teu maletí verd a la mà, entrant cada matí en una oficina de Boston.

—Hi he rumiat sovint —admeté l’home—. I qui sap si encara hauria fet alguna cosa de profit a la vida…

Acabaven d’arribar a una tanca de filferro espinós, una mena de barrera poc habitual en aquella costa acollidora. La tanca s’estenia enllà, fins a baix de tot de la platja. D’improvís, una onada s’abalançà fins a llepar el darrer pal i reculà a l’instant.

La Minerva somrigué.

—Bé, aquí és on l’Amos ens deixa i en Dan entra en escena —digué—. Ho aprofitaré per anar a donar la volta per baix d’una esgarrapada. Quina sort que no poguessis construir la tanca de manera que es desplacés amb la marea.

—M’imagino que trobaràs l’equipatge al teu dormitori de casa d’en Dan —li digué l’Amos—. Recorda’t del que t’he dit pel que fa a...

De cop, l’Amos deixà de parlar en sec. Un home cepat, vestit de blanc de dalt a baix, aparegué al jardí traient el cap per damunt de la tanca i s’apropà avançant ràpidament cap on eren ells. L’Amos Winterslip es posà tens per un moment. Una flamarada d’ira li il·luminava la mirada habitualment lànguida.

—Adeu-siau —digué, tot girant cua.

—Amos! —el cridà la Minerva amb un to sec. L’home continuà caminant i ella li va anar al darrere—. Amos, això no té ni cap ni peus! Quant fa que no parleu tu i en Dan?

L’home s’aturà sota un garrofer.

—Trenta-un anys —respongué—. Va fer trenta-un anys el 10 d’agost passat.

—Ja n’hi ha prou i massa i tot —li digué la Minerva—. Au, va, dona la volta a aquesta tanca absurda teva, i allarga-li la mà.

—No seré pas jo qui ho faci —digué l’Amos. —M’imagino que no coneixes en Dan, Minerva, ni la mena de vida que ha estat duent. Ens ha deshonrat a tots una i altra vegada...

—Però si en Dan és considerat un gran home —respongué ella expressant el seu desacord—. És un home respectat...

—I ben ric —afegí l’Amos amb amargor—. I en canvi jo soc pobre. Sí, així és com acostumen a anar les coses en aquest món de mones. Però n’hi ha un altre, de món, després, i allà dalt calculo que en Dan rebrà el càstig que es mereix.

Tot i que la Minerva era d’ànima ferrenya, la mirada d’odi a la cara esllanguida d’aquell home l’espantà una mica. S’adonà, però, que era inútil discutir l’assumpte.

—Adeu-siau, Amos —li digué—. Espero poder-te convèncer de venir cap a la Costa Est algun dia...

L’home no va fer cap senyal d’haver-la sentida, sinó que continuà avançant amb pas apressat per la blanca llenca de sorra de la platja.

Quan la Minerva es tombà, en Dan Winterslip ja li estava somrient per damunt de la tanca.

—Hola, bonica! —exclamà—. Vine cap a aquesta banda de la tanca a gaudir de nou de la vida. Ets molt benvinguda!

—Com estàs, Dan? —Vigilant que no se l’enduguessin les onades, la dona va passar a l’altra banda per arribar al seu costat. L’home li agafà llavors les dues mans amb les seves.

—Que content que estic de veure’t! —digué ell, i la seva mirada confirmà les seves paraules. Sí, en Dan sabia molt bé com parlar a les dones—. Hom s’hi sent una mica sol, al vell casal familiar darrerament. Calia una noia jove per alegrar una mica la vista!

La Minerva rebufà.

—Ja fa massa hiverns que m’arrossego amb katiuskes per Boston com per deixar-me entabanar ara per paraules falagueres de les teves... —li recordà la dona—.

—Au, va! Deixa estar Boston! —li recomanà vivament ell—. Tots som joves a Hawaii. Mira’m a mi.

La Minerva se’l mirà preguntant-se fins a quin punt era cert allò que deia. L’home tenia seixanta-tres anys —això ella ho sabia del cert—, però només les petites tofes rinxolades de cabells blancs que li coronaven les temples traïen la seva edat. La cara, colrada amb el bronze més intens de tants anys de vagareig sota el sol de la Polinèsia, no mostrava cap traça d’arruga o de plec. Amb el pit ample i musculat que tenia, al Continent hauria ben bé pogut passar per un home de quaranta anys.

—Ja veig que el meu estimadíssim germà t’ha acompanyat fins a la línia divisòria —remarcà mentre caminaven pel jardí—. Et deu haver donat records per a mi, m’imagino.

—He mirat que vingués fins aquí perquè us donéssiu la mà —digué la Minerva.

En Dan Winterslip es posà a riure.

—No privis el pobre Amos del seu odi cap a mi, dona —li digué—. És tot el que li queda ara per ara. Cada nit ve fins aquí i s’està palplantat sota aquest garrofer seu fumant cigarrets i mirant fixament casa meva. I saps què està esperant? Està esperant que el Senyor em fulmini per tots els meus pecats. Val a dir que n’és prou, de pacient. Això l’hi reconec.

La Minerva no va respondre. L’enorme mansió d’en Dan, amb el seu laberint d’habitacions, era d’una bellesa tan punyent que es feia gairebé insuportable. La dona s’havia aturat a impregnar-se de tot allò altra vegada: del fullatge dels delònixs esponerosos, desplegats com grans paraigües carmesins, amb aquell majestuós fulgor daurat seu; dels gegantins banians projectant ombres purpúries, i del seu favorit, l’arbre hau mitològic, que semblava tan vell com el temps mateix, curull d’aquelles seves flors grogues. I del més bonic de tot, de les vinyes florides, de les buguenvíl·lies embolcallant tot allò que tocaven amb una esplendor roja, color de teula. La Minerva es preguntà per un instant què n’haurien dit els seus amics de Boston, aquells que entraven en èxtasis moderats cada primavera davant l’esplendor dels jardins públics de la seva ciutat, si poguessin veure el que ella estava veient ara. Haurien quedat una mica trasbalsats, potser, perquè allò era massa exuberant per ser respectable. Un entorn escarlata, ben adient —no n’hi havia cap dubte— per al seu cosí Dan.

Van arribar a la porta lateral de la casa, que conduïa directament al saló. En llançar una ullada a la dreta, la Minerva copsà a través del fullatge esponerós espurnejos de la tanca de ferro i de les altes reixes que donaven a Kalia Road. En Dan li obrí la porta, i ella hi entrà. Com la majoria d’habitatges d’aquella mena a l’arxipèlag, el saló només tenia parets per tres bandes, essent la quarta constituïda per una fina tela metàl·lica. Varen travessar el terra llustrós fins entrar al gran vestíbul de l’altra banda. Vora la porta principal, una hawaiana d’edat indefinida s’alçà tot d’una de la cadira on seia. Era un enorme espècimen femení de pit alt i posat digne d’aquella raça autòctona en vies d’extinció.

—Bé, Kamaikui, ja torno a ser aquí —digué la Minerva, tota somrient.

—Jo dono benvinguda —respongué la dona. Era tan sols una servent, però se li dirigia amb les maneres distingides d’una amfitriona.

—La mateixa habitació que vas ocupar la primera vegada que vas venir, Minerva —anuncià en Dan Winterslip—. Tens l’equipatge allà. I unes quantes cartes que han arribat avui amb el vaixell d’aquest matí. No em va semblar que calgués fer-te-les arribar a casa de l’Amos. Soparem quan estiguis a punt.

—No et faré pas esperar gaire —respongué ella, i s’afanyà a pujar escales amunt.

En Dan Winterslip se’n tornà al saló. S’assegué en una cadira de palma de rotang que s’havia fet fer expressament a Hong-Kong, abans de llançar una llambregada complaent a totes les possessions que l’envoltaven i feien palesa la seva prosperitat. El seu majordom entrà llavors amb una safata on duia uns còctels.

—En portes dos, Haku? —somrigué en Dan Winterslip—. La dama és de Boston.

—S-sí —digué en Haku en to sibilant, i s’enretirà sense fer soroll.

Al cap d’un moment, la Minerva tornà a entrar al saló. Duia una carta a la mà.

—Dan, això és un despropòsit dels grossos! —exclamà la dona.

—Què, això?

—Ja t’he comentat que s’estaven amoïnant per mi a casa. Perquè no he aconseguit deslliurar-me de l’encís de Honolulu, vull dir. Doncs, bé, ara resulta que m’han enviat un policia perquè em vingui a buscar.

—Un policia? —preguntà l’home alçant les esborrifades celles.

—Sí, a la pràctica ve a ser això. No ho fan pas obertament, és clar. La Grace m’ha escrit que a en John Quincy li han donat sis setmanes de vacances al banc on treballa, i que ha decidit fer un viatge cap aquí. «Així tindràs algú amb qui tornar acompanyada, estimada Minerva», diu la Grace. Que subtil que és, oi?

—En John Quincy Winterslip? Deu ser el fill de la Grace.

La Minerva assentí amb el cap.

—Tu no l’has vist mai, oi, Dan? Bé, doncs aviat el coneixeràs. I no comptaràs pas amb la seva aprovació, ja t’ho dic ara.

—I per què no? —digué en Dan, tot ofès.

—Perquè és molt com cal. És un bon xicot, però, renoi, és tan formal... Aquest viatge serà tot un calvari per a ell. Així que hagi passat Albany, ja començarà a penedir-se’n, i pots imaginar-te les milles i milles de penediment que haurà de suportar després.

—No ho sé pas, això, jo. Que no és un Winterslip, ell?

—Ho és. Però no té ni una engruna de la vena bohèmia de la família. És un purità, ell.

—Pobre nano... —digué en Dan Winterslip mentre es dirigia cap a la safata on hi havia les begudes de color ambre—. M’imagino que farà una parada a San Francisco, a casa d’en Roger. Escriu-li allà i digue-li que vull que mentre sigui a Honolulu s’estigui aquí i que faci com si fos casa seva.

—És molt amable de part teva, Dan.

—Gens ni mica. M’agrada estar envoltat de jovent (encara que siguin puritans de pedra picada). I tu, ara que ets a punt de ser capturada i tornada a la civilització, faries bé de prendre’t un d’aquests còctels!

—Bé —digué la seva convidada—, estic a punt de mostrar-te el que el meu germà solia anomenar «la veritable indiferència de Harvard al què diran».

—Què vols dir? —preguntà en Dan Winterslip.

—Lloat sia Déu! —digué la Minerva picant l’ullet al seu cosí, mentre alçava la copa de còctel.

En Dan Winterslip celebrà el seu gest, radiant de satisfacció.

—Ets tan eixerida, Minerva! —comentà l’home mentre l’acompanyava vestíbul enllà.

—Allà on vas, fes com veuràs —respongué ella, citant la cèlebre dita—. M’he proposat no fer aquí com fan els bostonians. Per guanyar-se la simpatia de la gent de Hawaii, seria una manera ben enrevessada d’actuar, oi?

—Ben cert que sí.

—A banda que ja no em caldrà perquè aviat tornaré a ser a Boston, recorrent amunt i avall les exposicions d’art i assistint a les conferències gratuïtes de l’Institut Lowell, dissecant-me gradualment en la senilitat.

Però ara no era pas a Boston, ella, rumià mentre s’asseia a la taula llustrosa del menjador. Davant seu, ben gelada com cal, una tallada generosa de papaia d’un groc daurat li feia venir salivera. En algun lloc darrere del fullatge de l’altra banda de la reixa, l’oceà murmurava, incessant. Sabia que el sopar seria perfecte, potser amb el bistec de vedella local una mica massa sec i esfilagarsat, però amb les fruites i l’amanida compensant-ho amb escreix.

—Esperes que la Barbara arribi aviat? —preguntà aleshores la Minerva.

La cara d’en Dan Winterslip s’il·luminà sobtadament com la platja a la sortida del sol.

—Sí. La Barbara s’acaba de graduar. Pot arribar qualsevol dia a partir d’ara. Seria fantàstic que ella i el teu nebot preferit coincidissin en el mateix vaixell.

—Seria fantàstic per al John Quincy, en qualsevol cas —respongué la Minerva—. Ens va semblar una noia alegre i encantadora, quan ens va venir a veure a Boston.

—És ben bé així, sí —coincidí, tot cofoi, l’home. La seva filla era el seu bé més preuat—. No saps pas com l’he trobada a faltar! M’he sentit ben sol darrerament...

La Minerva li llançà una mirada plena de murrieria.

—Sí, ja me n’han arribat rumors, ja, de com t’has sentit de sol, tot aquest temps... —remarcà.

Sota la morenor de la seva pell, en Dan s’enrojolà de cap a peus.

—Ha estat l’Amos, qui t’ho ha dit, suposo.

—No, no tan sols l’Amos. Tot Hawaii en va ple! Se’n sent a parlar molt, de tu... Certament, Dan, a la teva edat…

—Què vols dir, a la meva edat? Ja t’he dit que per aquí tothom és jove.

L’home mastegà en silenci una estona abans de continuar.

—Ets una dona molt eixerida, t’ho he dit i ho penso. Has d’entendre que aquí a l’arxipèlag, un home pot comportar-se d’una manera... diguem... una mica diferent de la de Back Bay, a Boston.

—Segons això —digué ella somrient—, tots els homes de Back Bay no són de fiar. No et creguis pas que t’ho retrec, Dan. Però, pel bé de la Barbara, per què no tries com a objecte de la teva devoció una dona amb qui puguis casar-t’hi?

—Podria casar-m’hi, amb aquesta, si és que parlem de la mateixa dona.

—A la dona a la qual em refereixo jo —respongué la Minerva—, se la coneix arreu com la vídua de Waikiki.

—Aquesta illa és un cau de xafarderies! L’Arlene Compton és perfectament respectable.

—És una antiga corista, em penso.

—No ben bé. És una actriu que havia fet petits papers abans de casar-se amb el tinent Compton.

—Una vídua feta a si mateixa.

—Exactament, què vols dir amb això ? —preguntà, tot encès, amb els ulls grisos que li llançaven guspires.

—He sentit dir que si l’avió del seu home s’estavellà a Diamond Head va ser perquè ell s’ho estimà més així. Ella el va empènyer.

—Mentides, tot això són mentides! —exclamà, cridant, en Dan Winterslip—. Perdona’m, Minerva, però no t’has pas de creure tot el que sents a la platja.

L’home emmudí per un instant.

—Què em respondries si et digués que em disposava a casar-me amb aquesta dona?

—Em fa l’efecte que et contestaria amb un tòpic dels grossos —respongué ella, amablement—, i et recordaria que no hi ha ximple més ximple que un vell ximple.

Ell no deia res.

—Perdona’m, Dan. Soc la teva cosina germana, però una parenta ben llunyana pel que fa a aquesta mena de coses. No n’he pas de fer res, jo. I, de fet, tant me faria, si no em caiguessis bé. Penso en la Barbara, jo...

L’home abaixà el cap.

—Ja ho sé, que penses en la Barbara. Bé, no cal que ens posem nerviosos. No li he parlat de casament, a l’Arlene. Encara no.

La Minerva somrigué.

—Saps, a mesura que vaig posant anys —constatà la dona—, hi ha tantes dites antigues suposadament carregades de saviesa que comença a semblar-me que no tenen ni cap ni peus! En particular, la que t’acabo de dir.

Ell se la mirà, adreçant-li de nou un esguard ple d’afecte.

—Aquest és el millor alvocat que hagi tastat mai —afegí la dona—. Però digues, Dan, estàs segur que el mango és un aliment? Més aviat em sembla un tònic reconstituent, a mi.

Quan acabaren de sopar, l’assumpte de l’Arlene Compton ja era un tema oblidat i en Dan havia recuperat el seu bon humor habitual. Varen prendre cafè a la terrassa —el lanai, en la llengua de l’illa—, a la qual se sortia des d’una porta que hi havia al fons del saló. Tenia una mida generosa, estava protegida per una reixa metàl·lica per tres bandes i s’estenia fins al capdavall de la platja de sorra blanca. A fora, el breu crepuscle tropical esmorteïa ja els colors llampants de Waikiki.

—No corre ni un fil de brisa —digué la Minerva.

—Els alisis han deixat de bufar —respongué en Dan. L’home es referia als vents benefactors, provinents del nord-est més fred, que, llevat d’alguns intervals desagradables, refrescaven l’arxipèlag amb les seves alenades—. Em fa por que no tinguem ben aviat una temporada de temps Kona.

—Espero que no —respongué la Minerva.

—Em treu tota la vitalitat a l’instant, ara, a mi —digué ell deixant-se caure en una butaca—. Allò de l’eterna joventut que t’he dit abans, Minerva, és tan sols una petita fatxenderia que m’agrada deixar anar de tant en tant.

La dona somrigué amablement.

—Fins i tot els joves troben que el temps Kona és dur de suportar —li digué la Minerva per reconfortar-lo—. Recordo quan jo venia per aquí, als anys vuitanta. Tenia tan sols dinou anys, però el record del vent que fa emmalaltir encara el duc gravat a la memòria.

—No vàrem coincidir, llavors, Minerva.

—Tens raó. Tu rondaves per algun indret dels mars del Sud, aleshores...

—Però sentia parlar de tu quan tornava. Deien que eres alta i rossa i encantadora, i que no eres de cap manera la noia creguda en què temien que t’haguessis convertit. Deien també que tenies una figura meravellosa... i encara la tens...

La Minerva s’enrojolà, sense deixar, però, de somriure.

—Au, va, Dan, que no les diem, aquesta mena de coses, allà d’on soc jo.

—Ai, els anys vuitanta! —sospirà l’home—. Llavors Hawaii sí que era Hawaii, un país d’opereta ancorat en el temps, amb el vell Kalakaua assegut al seu tron d’or.

—Em recordo d’ell, sí —digué la Minerva—. S’organitzaven grans festes al seu palau. I aquelles tardes allà al lanai reial, quan s’asseia voltat dels seus gens recomanables amics, i la Royal Hawaiian Band tocava als seus peus, i ell els llançava, tot altiu, penics reials. Era un indret tan pintoresc i tan ingenu, llavors, Dan...

—Ho han engegat tot a rodar —es planyé ell, amb una infinita tristesa—. Massa voler imitar el Continent, ves! Massa fòtils de la vostra maleïda civilització mecanitzada, massa automòbils, massa fonògrafs, massa ràdios... Au, va! I, malgrat tot, mira què et dic, Minerva: per sota ben endins encara hi flueix un corrent ocult d’aigües profundes...

Ella assentí amb el cap, i tots dos es deixaren endur uns instants per aquells vells records compartits. Al cap de poc, en Dan Winterslip encengué el llum de peu que tenia al costat.

—Faré una ullada al diari del vespre, si no et sap greu...

—No, no, fes, fes —s’apressà a respondre-li la Minerva.

Ja li estava bé gaudir a ella també d’un moment de silenci. Al capdavall, aquella era l’hora del dia en què Waikiki li agradava més. Era tan breu el capvespre tropical, tan sobtada i tan suaument temptadora l’arribada de la nit! La catifa d’aigua que s’estenia al seu davant, d’un suau color verd poma de dia, havent virat a carmesí i daurat a la posta de sol, era ara d’un porpra intens. Al cim d’aquell volcà extingit que anomenaven Diamond Head, un ull groc hi parpellejava, com si volgués suggerir que hi podia haver encara foc a dins. A uns cinc quilòmetres de profunditat, les llums del port començaven a fer pampallugues, i enllà, cap a l’escull, les llanternes japoneses dels sampans de dos rems lluïen de manera intermitent. Encara més enllà, a la rada, treia el cap la baluerna malmesa d’un vell bergantí avançant suaument cap a l’entrada del canal. I com sempre, allà fora, un o dos vaixells, arribats des de l’Orient amb un carregament d’espècies, de te o d’ivori; o a punt de salpar-hi amb un carregament de venedors de tractors. Naus de tota mena: el transatlàntic, lluent com una patena, i el gràcil vaixell mercant; els bucs arribats de Melbourne i de Seattle, de Nova York i de Yokohama, de Tahití i de Rio, o de qualsevol altre port dels set mars. Perquè allò era Honolulu, la Cruïlla del Pacífic, la cruïlla glamurosa de les rutes marítimes on, segons deien, totes les vies s’acabaven encreuant un dia o un altre.

La Minerva sospirà. S’adonà de sobte que en Dan feia un moviment brusc i es girà per mirar-se’l. Havia deixat el diari damunt dels genolls, i mirava fixament l’horitzó. Aquella fatxenderia seva sobre l’aparença juvenil que mantenia no podria empassar-se-la ningú, en aquell moment. Perquè el rostre semblava haver-li envellit de cop, i ara se’l veia vell, molt vell.

—Bé, Dan... —digué ella.

—Mm... estava rumiant, Minerva —començà a dir lentament l’home—. Torna’m a parlar d’aquest teu nebot.

La pregunta la va sorprendre, però ho dissimulà.

—En John Quincy? —digué ella, com aquell qui res—. És el bostonià típic. Convencional. Li han planificat la vida del bressol a la tomba. Fins ara els ha seguit la veta. Ha anat a l’escola privada que pertocava, després a la universitat de Harvard, ha freqüentat els clubs privats pertinents, treballa a l’entitat bancària de la família... fins i tot ha sortit i s’ha promès exactament amb la noia que la seva mare hauria triat per a ell. Hi va haver un moment que confiava que es rebel·laria, durant la guerra, però no: en va tornar il·lès i reprengué tot mansoi el camí traçat.

—Aleshores és un xicot de fiar... estable?

La Minerva somrigué.

—Mira, Dan, només et diré que, comparat amb aquest xicot, el penyal de Gibraltar trontolla de tant en tant.

—Deu ser discret, si t’he entès bé.

—No sé com explicar-t’ho: és la discreció personificada. Me l’estimo, però una mica de rauxa de tant en tant no fa cap mal... De tota manera, em fa por que ja no sigui massa tard, ara. En John Quincy té gairebé trenta anys.

En Dan Winterslip era dempeus, amb el posat de qui ha pres una decisió important. A través de la cortina de bambú que penjava de la porta que conduïa al saló, s’hi va veure una llum.

—Haku! —cridà en Dan Winterslip.

El criat japonès arribà tot seguit.

—Haku, avisa el xofer, ràpid, que prepari el cotxe gran! He d’arribar al moll abans que el President Tyler salpi cap a San Francisco. Wikiwiki!

El criat desaparegué cap al saló, i en Winterslip el seguí. La Minerva, una mica desconcertada, s’assegué un instant, després s’alçà i corregué la cortina per preguntar.

—Que penses agafar el vaixell cap a San Francisco, Dan?

L’home estava assegut al seu escriptori, escrivint amb rapidesa.

—No, no... només he d’anar a portar aquesta nota al vaixell que t’he dit... —li respongué.

Parlava contenint l’estat d’excitació que l’agitava. La Minerva tornà cap al saló. Al cap de no res, en Haku aparegué donant una notícia totalment innecessària, atès que el ronc sonor del motor que arribava des de la porta del garatge l’havia ja comunicada. En Dan Winterslip agafà d’una revolada el barret que li acostava el seu criat.

—Minerva, fes com si fossis a casa teva. Tornaré aviat —exclamà mentre sortia rabent.

Havia de ser algun assumpte de negocis, sens dubte. La Minerva començà a caminar amunt i avall per la sala àmplia i airejada on era, fins a aturar-se finalment davant del retrat de Jedediah Winterslip, el pare d’en Dan i de l’Amos, i oncle seu. En Dan havia encarregat que li pintessin aquell retrat a partir d’una foto, després que morís. Era l’obra d’un artista especialitzat a pintar paisatges —allò es veia d’una hora lluny—, pensà la Minerva. I, tanmateix, el tremp i la personalitat d’aquest home oriünd de la Nova Anglaterra, que s’havia establert a Honolulu per fer-hi de balener, es feien ben palesos. L’únic cop que ella l’havia vist, als anys vuitanta, abatut com estava després d’haver-se arruïnat en l’accident que els seus vaixells acabaven de patir a l’Àrtic, tenia un aspecte demacrat i envellit.

Fet i fet, pensà la Minerva, s’havia de reconèixer que en Dan havia retornat a la família la seva antiga esplendor. Havia recuperat la fortuna perduda i l’havia incrementada. Corrien rumors estranys sobre els seus mètodes, però també corrien aquella mena de rumors dels bostonians que mai no s’havien mogut de la seva ciutat. Un xicot encantador, fos quin fos el seu passat. La Minerva s’assegué al piano i tocà un parell de compassos coneguts d’Al bell Danubi blau. I els seus pensaments la retornaren als anys vuitanta.

En Dan Winterslip també pensava en els anys vuitanta mentre el seu cotxe enfilava rabent la Kalakaua Avenue en direcció al centre de la ciutat. Però en arribar al moll, era el present el que monopolitzava el seu pensament i l’amoïnava. Arrencà a córrer, panteixant, travessant l’ombrívol cobert fins a la passera estesa del President Tyler. No tenia temps a perdre, perquè el vaixell estava a punt de salpar. Com que es tractava d’un buc que feia escala a Honolulu venint de l’Orient, partí sense les cerimònies de comiat reservades als que feien el trajecte des de l’illa fins al Continent. Tanmateix, se sentien els crits d’«Aloha» de pertot, alguns d’efusius, d’altres exclamats amb un lleu tremolor a la veu. La majoria dels viatgers duien leis —les famoses garlandes de flors— al voltant del coll, i un batibull de gent vinguda a acomiadar-los s’havia aplegat al peu de la passarel·la.

En Dan Winterslip s’obrí pas i pujà corrents pel pendent inclinat. En arribar al pont, es trobà amb un antic conegut seu, el senyor Hepworth, que era el segon oficial a bord.

—Vostè és l’home que estic cercant! —exclamà en Dan.

—Com anem, senyor Winterslip? —digué en Hepworth—. No he pas vist el seu nom en la llista de passatgers.

—No, no viatjo pas, jo. Soc aquí per demanar-li un favor.

—Encantat de poder-l’hi fer, senyor Winterslip.

En Dan li posà una carta a la mà.

—Vostè ja coneix el meu cosí Roger de ‘Frisco, a Califòrnia. Si us plau, doni-li aquesta carta (a ell i a ningú més) així que arribi a port, tan aviat com li sigui possible. No soc a temps d’enviar-l’hi jo per correu, i de tota manera m’ho estimo més així. Li estaré eternament agraït.

—No es mereixen les gràcies, senyor Winterslip. Vostè ha estat sempre molt amable amb mi i serà un plaer fer-li aquest encàrrec. Ara, em sap greu, però ha de tornar a terra. D’aquí a un minut...

L’home agafà en Winterslip pel braç i l’empenyé suaument perquè baixés per la passarel·la. Així que posà els peus a terra, l’enretiraren a l’instant.

Per uns moments, en Dan va romandre allà dret, envaït per l’emoció que tot illenc sent en veure salpar un vaixell cap al Continent. Després, va fer mitja volta i travessà lentament el moll passant per l’hangar. Al seu davant va entreveure un home alt i prim que reconegué a l’instant com en Dick Kaohla, el net de la Kamaikui, i alleugerí el pas per poder encalçar-lo.

—Hola, Dick! —el saludà en Dan.

—Hola.

El rostre bronzejat del jove tenia un aspecte sorrut, amb cara de pocs amics.

—Fa molt que no vens