La gàbia dels muts

Por Josep Lluís de Villasante

En Max rep una trucada de l'Elena. Li demana que l'ajudi a trobar la Kath, una amiga dels vells temps, però dubta si ajudar-la. No està segur de voler reobrir una ferida mal cicatritzada de l'època en què anava amb el grupet de músics que formaven el seu germà Pau, l'Elena, el Carles i la Kath i van ser testimonis de la desaparició d'un important violí.
Max accepta finalment amb l'esperança que potser acabarà per esbrinar què va passar amb aquell violí. Quan comença a estirar infructuosament dels fils que té més a l'abast, no pot imaginar l'aventura que l'espera.
La gàbia dels muts és una novel·la que es desenvolupa al voltant d'un misteri amagat, però omnipresent, i explora el món dels músics d'elit, l'èxit i l'abús de poder, així com el conflicte de fa mil·lennis a l'Orient Mitjà.

• Idioma: Español
• Editorial: Ediciones Oblicuas
• Fecha de lanzamiento: 2 may 2024
• ISBN: 9788419805560

Vista previa del libro

En Max rep una trucada de l’Elena. Li demana que l’ajudi a trobar la Kath, una amiga dels vells temps, però dubta de si ajudar-la. No està segur de voler reobrir una ferida mal cicatritzada de l’època en què anava amb el grup de músics que formaven el seu germà Pau, l’Elena, el Carles i la Kath i van ser testimonis de la desaparició d’un important violí. Al final, accepta l’encàrrec amb l’esperança que potser acabarà per esbrinar què va passar amb aquell violí. Quan comença a estirar infructuosament dels fils que té més a l’abast, no pot imaginar l’aventura que l’espera.

La gàbia dels muts és una novel·la que es desenvolupa al voltant d’un misteri amagat, però omnipresent, i explora el món dels músics d’elit, l’èxit i l’abús de poder, així com el conflicte de fa mil·lennis a l’Orient Mitjà.

logo-edoblicuas.png

La gàbia dels muts

Josep Lluís de Villasante i Tapias

www.edicionesoblicuas.com

La gàbia dels muts

© 2024, Josep Lluís de Villasante i Tapias

© 2024, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-19805-56-0

ISBN edición papel: 978-84-19805-55-3

Edición: 2024

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Índex

I. L’Elena busca la Kath

II. L’arxiu

III. Les notes del violí

IV. Pau anguila

V. Visita a l’ESMUC

VI. Sopar fraternal

VII. Dinar a la platja

VIII. Weissman

IX. Abusadors i farsants

X. La pista d’en Piero

XI. La closca s’obre

XII. El desert i Déu

XIII. Amman

XIV. Camí del sud

XV. Wadi Rum

XVI. El Zarb

XVII. La llegenda i la realitat

XVIII. Perdre’s per trobar-se

XIX. Katherine Brown

XX. Encontre profètic

XXI. La carta parla, la gàbia es trenca

Agraïments

L’autor

Als meus pares, Josep Lluís i Rosa;

als meus fills Alba, Anaïs i Arnau,

i, molt especialment, a la meva estimada Bole.

La literatura és una defensa

contra les ofenses de la vida.

Cesare Pavese

La vida només pot ser compresa mirant cap enrere,

però ha de ser viscuda mirant cap endavant.

Sören Kierkegaard

L’essencial és invisible als ulls.

Antoine de Saint-Exupéry

Aixeques una pedra, surten bitxos

i llavors has de fer-los front.

Stephen King

Quan un gat camina per la cornisa d’un novè pis

ho fa perfectament bé gràcies a l’inconscient.

Luis Chiozza

I el quart cel és irreal,

com un oasi verd en un desert estrany.

Jaume Sisa

I. L’Elena busca la Kath

Un migdia tranquil i assolellat d’un dissabte qualsevol, a l’ampla cantonada on el carrer Aragó es bifurca i neix l’avinguda de Roma, rep una trucada del tot imprevista. Amb disgust, ha d’interrompre un dels gaudis que es pot permetre: asseure’s a la terrassa del seu xinès preferit, repassar el diari i degustar una bossa de patates fregides —crec-crec— regades amb una canya.

—Elena? Quant de temps!

—Hola, Max. Com estàs?

—Anar fent… I tu?

—Molt bé, força atrafegada.

—Això és bo. I què fas?

—Segueixo fent de professora de llenguatge musical i piano. També dirigeixo diverses corals amateurs per la zona de Calafell. Sempre amunt i avall intentant difondre coneixements a alumnes de diverses edats i nivells.

—Així que segueixes ensenyant…

—Sí, ells van passant, canvien sovint, ho deixen. A molts els falta perseverança i talent i, d’altres, necessiten d’estímuls que jo ja no els puc donar. Ja saps que sempre m’ha agradat ensenyar i, a aquestes alçades, tampoc sabria fer una altra cosa. De tant en tant, algun exalumne arriba a músic professional i fa que tot plegat tingui sentit i pagui la pena.

El monòleg introductori per posar-lo una mica al dia a en Max se li fa llarguíssim. Si arriba a saber-ho, no li fa la pregunta. L’ex del seu germà Pau no té el detall de preguntar-li ni què fa, ni com li va la vida, més enllà de la pregunta retòrica inicial. Quasi no li ha deixat ni respondre.

Troba a faltar que s’interessi una mica més per ell. No deixa que aquesta omissió l’afecti i rumia: «Tant se val, s’ho deu imaginar… Parla com un riu que baixa ple. Sembla un pèl accelerada, nerviosa, potser impotent, però no ben bé preocupada». I troba que l’Elena no se sent còmoda perquè deu tenir dubtes sobre com ell rebrà el que està esperant i que motiva la trucada. En Max comença a perdre la paciència: «Que em digui d’una vegada què m’ha de dir!».

Mentre es pregunta perquè li truca, després de tant de temps, de cop i volta les paraules de l’Elena fan un tomb insospitat.

—Saps alguna cosa de la Kath?

Com no se sent segur, d’entrada no obre boca. No s’ho esperava. Opta, com de costum, per ser prudent a l’espera d’algun detall més que li eviti ficar la pota o semblar un babau, dues de les seves millors especialitats que, no sense esforç, ha anat llimant amb els anys.

—Sí, no te’n recordes? Aquella violoncel·lista anglesa… Estic intentant localitzar-la, però no ho aconsegueixo. Fa anys que no en sé res, d’ella. En saps alguna cosa, tu?

—No. Des de llavors no l’he vist més.

En Max no en sap res de res de la Kath. De fet, li sembla quasi no recordar-la, excepte perquè té clavats a la retina aquells ulls blau verds, sempre perduts però lluminosos, aquella fràgil i temptadora cintura de vespa que competia amb l’instrument que acariciava amb delicadesa subtil. I poca cosa més.

Quan es va interrompre de forma sobtada la relació, després d’aquell favor que li va demanar en Pau, li va costar d’oblidar una història que es va quedar a mitges però no pas a la majoria dels protagonistes, inclòs el seu germà a qui quasi no ha vist més. La trucada l’agafa a contrapeu i reobre algunes portes mal tancades del seu passat.

—Mira, Max, he intentat explorar tots el camins que se m’han passat pel cap per poder trobar la Kath… No he obtingut cap resultat. S’ha esvaït sense deixar cap rastre. És per això que, com a darrer recurs, he decidit contactar amb tu per si pots ajudar-me.

—Per què la busques?

—Tinc una cosa important per a ella que li he de donar. M’ajudaràs?

No li diu de què es tracta, cosa que a ell no li agrada gaire, però decideix no preguntar-li, de moment. Conscient, escull ser caut i acceptar una informació incompleta i potser esbiaixada perquè es coneix bé. Sap que controlar els seus impulsos, no anar amb presses i respectar els ritmes dels altres sol afavorir quasi sempre totes les situacions. De fet, només li demana ajut per localitzar la Kath i és això, li agradi o no, el que ha d’acceptar o rebutjar. I el seu cervell comença a divagar: «Cada cosa té el seu temps, el seu moment… Si l’ajudo, hi haurà ocasió per esbrinar-ho. I sempre puc tirar-me enrere».

—Max?

—Sí?

—M’estàs escoltant?

—Sí.

—I doncs?

—Perdona, estava pensant. M’han vingut a la ment algunes imatges d’aquells dies que vam compartir amb en Carles i la Kath, el maleït violí, en Pau i tot plegat. En aquests anys has seguit en contacte amb la Kath?

—Sí, al principi sí, ens anàvem veient sovint. Ens vàrem fer molt amigues, però després que en Pau i jo ens separéssim ens vam veure cada cop menys. La vida i els seus viatges per compromisos professionals ens van anar distanciant. L’he trucada al número que tenia d’ella, però surt el contestador automàtic dels mòbils sense línia.

—I del Carles, què en saps?

—Quasi res. He tingut alguna notícia sobre ell… però no l’he tornat a veure.

La veu de l’Elena baixa de to fins a, cap el final de la frase, tornar-se quasi inaudible. Un camí que es tanca amb un so difús dins d’un túnel, per la qual cosa, i de manera intuïtiva, decideix no ser impertinent i explorar altres vies.

—I de la família de la Kath?

—Només li queda un germanastre molt més jove per part de pare, l’Andy, que em va costar molt de localitzar. Hi vaig parlar per telèfon. Sort que parlava espanyol! És una mena de guia de turisme d’aventura i viu a Nova Zelanda. No en sap res de res, de la Kath, des de fa anys. Mai van arribar a conviure junts i s’han vist comptades vegades quan ella era jove i ell un nen.

—Saps d’algú altre que pugui saber alguna cosa?

—No. Vols dir algun amic o conegut d’en Carles? Podria reconèixer potser algunes cares de gent que ocasionalment vaig veure amb ells els dies del concert del Palau, però han passat molts anys, massa… Mira, m’hi he esforçat de valent però no he estat capaç de recordar cap nom excepte en Pau, és clar! I a ell no vull veure’l ni en pintura.

—Així, doncs, no tens res més?

—Em sap greu, però no. Missing total!

—Doncs no ho tens gens fàcil…

—Una cosa també has de tenir present: si acceptes ajudar-me i per esbrinar alguna cosa de la Kath parles amb en Pau o amb en Carles, no els diguis ni a ells, ni a ningú més, que jo soc qui la busco. Com et pots imaginar n’estic d’ells fins al capdamunt.

—No m’estranya…

—Son aigua passada i no vull saber res de cap dels dos. Vull evitar del tot que tornin a aparèixer a la meva vida i, més encara, que s’interposin en la cerca de la Kath.

En Max s’adona que es veurà obligat a empatollar-se alguna excusa versemblant i ometre qualsevol referència sobre qui l’empeny a trobar la Kath. Si accepta, haurà d’anar amb molt de tacte, perquè l’exigència de l’Elena de màxima discreció no el sorprèn gens ni mica: «amb aquest grupet de músics ja hi ha precedents de silencis i ocultacions forçades».

—Si us plau, m’ajudaràs? Si hi ha alguna despesa, no et preocupis, me’n faré càrrec. Així, què me’n dius?

En Max dubta per un moment, però mai ha sabut dir no per desempallegar-se preventivament dels embolics que la vida li presenta. De fet, sempre se’ls ha pres com un estímul intel·lectual i vital, alliberador de l’avorriment, i sense calibrar-ne gaire les conseqüències…

—Val, d’acord. Quan vols que comenci?

—Tan aviat com puguis. Jo ja he perdut uns mesos intentant-t’ho per mi mateixa sense cap mena d’èxit. El més calent és a l’aigüera. Truca’m en uns dies i posa’m al corrent del que vagis esbrinant. Moltíssimes gràcies, Max.

—De res.

Comptat i debatut, en Max accepta ajudar l’Elena abans que se li rosteixi l’orella. Tampoc té altre cosa millor a fer els propers dies i està al corrent dels lliuraments pendents a les editorials. Localitzar i contactar amb la Kath el distraurà. Té curiositat i li ve de gust. A més, de passada, se li obre la porta a aclarir què va acabar passant amb aquell maleït violí del Palau.

Potser tindrà l’oportunitat de treure’s de sobre la manta d’omertà en què el van embolicar i, potser, també, podrà llevar-se una espina que du clavada a les natges: «una pluja de desagraïts retrets rebuts quan només volia completar el que se m’havia encomanat». Mai li ha agradat plegar veles a mig camí, ni protagonitzar deshonroses retirades. Sol aprofitar les oportunitats que se li presenten fins el límit, com s’espremen les llimones amb obsessió mentre n’hi quedi suc.

Tot pensant que la vida dona moltes voltes i que després dels anys gent que ha conegut recorre a ell perquè els ajudi en embolics imprevisibles, obre la llibreta que sempre du a sobre i escriu:

1.- L’Elena vol trobar la Kath

Què pot justificar aquest interès sobtat a trobar-la (i donar-li quelcom) després de tant temps?

Què li vol donar? És bo? És dolent?

No en vol saber res ni d’en Pau ni d’en Carles. No han d’estar al corrent de tot plegat ni imaginar-se que és l’Elena qui busca la Kath.

II. L’arxiu

Obre el llibre que acaba de triar del prestatge més alt i tampoc hi troba res. Porta una estona triant, remenant, obrint, tancant i tornant a desar. S’atura un moment i es queda amb la mirada perduda.

Amb el dit polze de la mà esquerra comença a gratar-se lleugerament el clatell, fins que, amb un moviment sobtat, decideix seure una estona a l’escriptori i agafar llapis i paper per posar ordre als seus pensaments: «M’hi vaig veure implicat després que en Pau em demanés si podia ajudar-los a recuperar aquell valuós violí…». Està fet un embolic i la memòria li falla.

Com desfer la confusió que l’ha portat a una associació inadequada de persones i fets amb llibres i DVD?

A en Max, alguna determinada situació viscuda l’havia impulsat a iniciar un arxiu amb algunes dades i impressions i a posar-les en associació amb el títol d’un llibre, un autor, una història, una pel·lícula, el seu director o algun dels actors del repartiment. Fa molt de temps —no recorda bé per què— va començar a fer-ho com un joc amb si mateix, tot i que més tard, durant el temps en què es va dedicar a tafanejar per encàrrec en les vides d’altres, el va ampliar compulsivament.

I així, el seu arxiu analògic ha anat creixent tant en volum com en complexitat, atresorant el que ell considera detalls d’informació delicada que, tot i que mai revelarà a ningú, ha volgut conservar encara que amb el pas del temps pugui haver perdut tota rellevància. Un nus cada cop més gran i més difícil de deslligar.

Ha construït el seu sistema preventiu a partir de guardar les notes dels fets i els detalls personals dels implicats per separat. D’aquesta manera, la informació inclosa queda relativament protegida i la reconstrucció dels fils que la uneixen es fa pràcticament impossible per a qualsevol tafaner aliè. Especialment, si no disposa de la col·laboració entusiasta del propi arxiver. I tot i així, costa.

No és el primer cop