L'última llum

Por Angel Fabregat Morera

Escriure sense amagar res sobre les coses més properes al nostre dolor o a la nostra felicitat.

Els protagonistes dels divuit relats són persones vulnerables que fan front a l'adversitat del dia a dia. Malgrat tot, tenen la màgia de fer-ho amb un estat d'ànim optimista que, de ben segur, actua com una última llum.

Àngel Fabregat Morera explora uns personatges amb una dimensió ètica que es manifesta rebel·lant-se contra les injustícies i les vergonyes pròpies de la condició humana.

El pas del temps ens afebleix i, mentrestant, hi ha fets que ens fereixen de manera inexorable, deixant cicatrius que ja no s'esborren. Realment estem fets d'històries que, sens dubte, ens colpeixen.

• Idioma: Español
• Editorial: Caligrama
• Fecha de lanzamiento: 11 may 2019
• ISBN: 9788417772208

Angel Fabregat Morera

Ángel Fabregat Morera nació en Belianes, Lleida, un viernes 13 de agosto de 1965. Empezó a escribir a los diecisiete años. Su escasa obra, en catalán, se centra en la poesía y el relato corto, con los que ha cosechado más de ochenta premios literarios. En el verano de 2012 puso en marcha un proyecto de literatura breve en castellano a través de una página en Facebook que actualmente tiene más de 12.000 seguidores. Algunos de sus microrrelatos publicados en dicho espacio forman parte de este libro. Tiene publicado un libro de poesía: Antologia d'un Onatge (Ed. Columna, 1990) Enlaces: http://es.wikipedia.org/wiki/Àngel_Fabregat http://literaturabreve.com

Vista previa del libro

Pròleg

Amb L’última llum, Àngel Fabregat ens presenta un recull de contes que, a parer meu, reflecteix molt bé una societat mig malalta com la nostra. Mig malalta o malalta del tot: les seves històries, que transcorren en llocs diversos, sembla que tinguin preferència per aquells espais de frontera i de conflicte. El títol mateix, L’última llum, ja insinua un pas agònic, potser de revelació. «La decisió», posem per cas, parla d’un jove refugiat sirià que viu una situació inesperada. La sorpresa sempre sotja els personatges de l’obra. «La pell escrita», en canvi, aprofundeix el drama del tràfic de drogues i d’esclaves sexuals. El que passa és que l’acostament d’aquest últim conte al tema és més aviat còmic, cosa que en rebaixa la tensió.

Hi ha, per tant, un interès molt palmari per oferir una fotografia narrativa que el lector pugui reconèixer sense dificultats. «El violinista» se centra en un músic vingut de l’est que un dia decideix tocar al carrer (en l’aire d’aquesta peça, hi ha el record —tenyit d’homenatge— del poeta Salvador Iborra) . Això li permetrà conèixer els rigors, tan amargs, de la intempèrie urbana. En el titulat «Funàmbuls», es fa una brillant transposició figurada: el fill imita els pares —que fan equilibris per mantenir les aparences: tot, en el seu matrimoni, està corcat—, bo i caminant per sobre d’una corda tibada. No és l’única narració que enfoca la qüestió de la falsedat de les aparences: llegiu l’interessant «Slum». Els relats de Fabregat, escrits amb una prosa nerviosa que no es complau gaire en les descripcions —contes que van directes a barraca, per entendre’ns—, tenen la virtut de gratar en ferides particulars (tantes ferides) i de fer-les supurar. La literatura sempre ho fa, això (i si no, esclar, ho trobem a faltar). «On no arriben les paraules», per exemple, ens fa conèixer una parella d’avis que no poden viure l’un sense l’altre. L’home, morta la dona, sembla que vulgui provocar el retrobament amb la seva companya, que ja és carn de fosca i més enllà. En «Somriu, iaia», l’escriptor més aviat burxa i remena en tot allò que encara no ha tirat avall de la història de la guerra civil, tan llunyana i pròxima a la vegada.

La ironia és un dels recursos de què se serveix l’autor per proporcionar-nos les seves aproximacions a la realitat. «Com dues gotes d’aigua», que manlleva el títol a un conegut conte curt de Calders, indaga en la qüestió del doble, que tants il·lustres conreadors ha tingut des de sempre (Maupassant, Borges... Entre nosaltres, Vicenç Pagès Jordà hi va dedicar un dels seus millors llibres). En el primer text del llibre, «L’absència», un element sorpresa ens fa reconsiderar la realitat. Com si el narrador ens advertís que no hem de negligir mai els senyals que ens ofereixen els somnis. M’ha fet l’efecte de llegir un conte de Cortázar!

En el relat de «Cent anys de perdó» prenem consciència de que tot el bon fer d’una vida se’n pot anar en orri per uns fets aliens qualsevols. A l’abisme no cal una voluntat pròpia per caure-hi. Curiosament en el text «Un home [poc] corrent» un desenllaç ideal hi és plasmat i per això, el relat com el mateix protagonista s’esdevé poc ordinari. La literatura i la imaginació fan que la realitat sigui més suportable. No és l’única peça en què la mirada compassiva de l’escriptor rescata alguns dels seus protagonistes de situacions tèrboles de pèssim pronòstic.

De tant en tant, una nova sorpresa ens posa la veritat —nua i crua— davant els ulls. És el que passa en el conte «Sis graus de separació», en què la infidelitat matrimonial tindrà un missatger insospitat. En «La conseqüència», assistim a un cúmul de circumstàncies desgraciades en el si d’una família modèlicament desavinguda. No hi ha dubte que Àngel Fabregat domina la tècnica del conte: prefereix els desenllaços tancats als oberts i, en la meva opinió, centra molt bé l’interès de cada història. Ara et toca a tu, benvolgut lector, d’acabar de fer la feina: endinsa’t en el llibre, i fes-ho ben lliure de prejudicis. Gaudeix d’aquesta radiografia un punt amarga de la nostra realitat quotidiana.

Jordi Llavina

L’absència

L’absència li retorna a l’amor

allò que el costum li va fer perdre.

Anònim

He tornat a la feina després d’unes quantes operacions i uns mesos de rehabilitació. Enrere queda aquell maleït accident de cotxe, quan anàvem amb la Joana, la meva dona, a passar un cap de setmana a un balneari del Pirineu. Ella va morir a l’acte, desnucada. A mi em va quedar la cara desfigurada i vaig patir múltiples fractures, però els metges m’han deixat més o menys com estava. Malgrat tot, encara tinc una lleugera coixesa.

Avui m’he llevat d’hora. No volia fer tard a la feina, després de tres mesos de baixa. Fins ara, m’he quedat a viure a casa dels meus pares, ja que no em veia amb cor d’anar al nostre pis. Mentre esmorzava, pensava com es giravolta la vida en un instant, però ara és hora d’afrontar l’esdevenir com sigui, així que he decidit que aquesta nit aniré a dormir al pis.

Mentre anava amb el metro cap a l’oficina, no podia evitar mirar com les parelles s’agafaven de la mà i com s’acomiadaven amb petons i afalagaments mal dissimulats. Quan he arribat a la feina, tothom em mirava com si vingués d’ultratomba. Molts creien que no em tornarien a veure. Aquest primer dia ha costat moltíssim de passar. He estat tota l’estona esperant que fossin les sis de la tarda per poder marxar. Quan les he vist marcades al rellotge, he apagat l’ordinador i, abans de veure com s’enfosquia la pantalla, he agafat la jaqueta i he enfilat cap a l’ascensor. En sortir al carrer, he notat com una brisa balsàmica m’abraçava.

En arribar al portal de casa, un no sé què m’ha començat a envair. Era una mena d’ofec que em pujava des dels peus fins al pit. En obrir la porta i veure que a la bústia hi havia el nom de la Joana, s’ha accentuat aquest formigueig febril interior. No cal dir el que he sentit en obrir la porta del pis que havíem comprat junts. Tenia raó ella quan deia que no el veuria pagat. El món m’ha caigut a sobre. Però he continuat passadís avall fins al menjador, on m’he tret la jaqueta i l’he deixat sobre el respatller d’una