Viena, 1912

Por Antoni Roca

El 1912, Viena era una urbs aparentment tranquil·la, centre d'un imperi continental que havia sobreviscut a les revoltes del segle XIX. Comptava amb més de dos milions d'habitants i l'Exposició Universal li havia atorgat un prestigi inqüestionable, amanit pels valsos dels Strauss, la dolçor de la sachertorte i l'elegància dels vestits de moiré. Però el luxe i l'ostentació no podien amagar el foc colgat dels conflictes latents i la ciutat era, com molts llocs d'Europa, camp adobat de lluites ideològiques, polítiques i socials. La gran tragèdia que desmembraria aquell imperi encara no havia arribat, però estava a tocar, i aquell any, talment com una premonició de com acaba la supèrbia humana, el Titànic s'enfonsava i semblava posar fi a un segle.

En aquest marc convuls, Efraïm Zimmerman, reporter de la crònica social del diari vienès Die Menschlichkeit, es troba, sense buscar-ho, davant d'uns assassinats inexplicables que pertorabaran la seva vida tranquil·la: poc es pot imaginar el que hi ha al darrere i el que està a punt de descobrir. La novel·la Viena, 1912, d'Antoni Roca, va resultar guanyadora del X Premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana 2023.

• Idioma: Español
• Editorial: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Fecha de lanzamiento: 28 ago 2023
• ISBN: 9788419627254

Vista previa del libro

VIENA, 1912

SETEMBRE 2023

Illustration

Primera edició: setembre del 2023

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

© Antoni Roca, 2023

© de la present edició: Editorial Clandestina, 2023

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà

Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

CRIMS.CAT forma part de l’Associació d’Editorials Independents Llegir en Català

Clandestina BCN S.L.

Passeig de Manuel Girona, 52, 5è 5a • 08034 Barcelona

[e-mail]

ISBN: 978-84-19627-25-4

Codi IBIC: FF

Producció de l’ePub: booqlab

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

VIENA, 1912

ANTONI ROCA

Illustration

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma…

La represa, a càrrec de l’Editorial Clandestina, ens sembla de gran importància per continuar prenent-nos seriosament la iniciativa: la publicació regular de títols que combinen escriptors del país amb autors estrangers de ressò i prestigi que no han estat traduïts aquí, i alguna recuperació de gran interès.

Així doncs, es tracta de prosseguir una col·lecció ja consolidada dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal aglutinar esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que hem de seguir oferint un ampli ventall de novel·la criminal de qualitat a tots aquells lectors que han gaudit de bones històries tots aquests anys.

Per la nostra banda, ens proposem publicar la millor de les seleccions i poder-vos oferir un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon ja a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificable, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, un tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, que ara poden continuar gaudint en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

La novel·la Viena, 1912, d’Antoni Roca, va resultar guanyadora del X PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ-VILA DE TIANA 2023, convocat per l’Editorial Clandestina, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.

El jurat, format per Àlex Martín Escribà, Anna Maria Villalonga i Lluís Llort, va anunciar el veredicte el gener del 2023 durant el festival Tiana Negra.

Diuen que Viena és la capital del Danubi, però els rius no tenen capital. És sols una expressió més o menys poètica i sens dubte afortunada. Ara, a la primavera, l’urbs pren un to alegre i desimbolt, lluminós i fresc en haver sortit de l’estat de latència, com si la saba dels arbres i l’aigua fresca del riu li retornessin la vida.

Soc a la sala d’estar del meu domicili, al primer pis del número 35 de Hoffnunggasse, llegint el Die Menschlichkeit d’avui, el diari on treballo. Hi ha notícies d’arreu, en tractar-se d’un diari generalista, el tercer més llegit de la capital i el quart de l’Imperi. Aquest any 1912 segurament serà recordat pel malaguanyat final de l’expedició del capità Robert Scott al Pol Sud, un sacrifici innecessari per a una gesta inútil que sols buscava satisfer l’ego britànic de plantar, al preu que fos, la seva bandera al costat de la noruega.

El món està molt exaltat però avança. El progrés i la misèria van de la mà. Cada dia hi ha un nou invent, alguna novetat tecnològica, que a alguns ens sorprèn i entusiasma, i a d’altres els escandalitza i esborrona. L’article que ara llegeixo diu que algun dia tothom disposarà d’energia elèctrica a casa seva, que les màquines autopropulsades arribaran a substituir els soferts cavalls i que els autòmats seran alguna cosa més que simples atraccions de fira. No sé si ho arribaré a veure, tot això. Algú afirmà fa unes setmanes, amb total convicció i mostrant proves documentals irrefutables, que es pot voltar el món en sols dos mesos, menys temps encara que el pronosticat per la imaginació desbocada del visionari Jules Verne. Quina meravella! És clar, amb el desenvolupament del vapor tot ha canviat. Ara hi ha vaixells que naveguen a grans velocitats i trens que travessen muntanyes i valls com un ganivet tallant la mantega. De fet, en sols un parell de dies pot arribar un missatge per via telegràfica als antípodes. Qui hauria pogut imaginar tot això fa cent anys, quan Napoleó cavalcava per Europa i les notícies tardaven setmanes a arribar d’una punta a l’altra del continent? Al diari també llegeixo notícies de la Terra d’Israel. Potser algun dia hi aniré, no sé si per gust o per força. De fet, alguns jueus ucraïnesos i russos ja se n’hi van per força, fugint dels pogroms del tsar, però en són pocs, perquè la majoria van a Amèrica. Jo, si m’he de moure algun dia, serà per anar a Israel. A Amèrica no se m’hi ha perdut res.

Em diuen Efraïm Zimmerman, periodista, al Die Menschlichkeit, com ja he esmentat, i la meva especialitat és la crònica social de la ciutat. Vaig allà on pugui haver-hi algun tafaneig o alguna crònica almivarada, sigui una festa o un funeral, un ball social o una inauguració. Viena bull d’activitats socials de tota mena dia i nit. No sé si pot comparar-se a París o Londres, però s’hi deu fer a prop. Per avui ja he finit la meva tasca i he acabat de sopar. Sort que n’Emeline té cura de mi. És la vella criada que tenien els meus pares i que ha seguit al meu costat.

Els meus pares són morts. Tenien una botiga d’articles de vidre de qualitat a Spiegelgasse, que els reportava prou ingressos per viure còmodament. Amb els doblers guanyats venent làmpades bohèmies i vidres venecians, vaig tenir l’oportunitat d’estudiar la carrera de Medicina, que tanmateix no vaig aprofitar. He de reconèixer que aleshores era un cap buit i que la meva responsabilitat davant la vida era gairebé nul·la. En realitat, era nul·la del tot. Abandonats els estudis, vaig viatjar per França i Itàlia, jugant a fer de bohemi, bevent i fumant de tot i molt, i fent coses que un bon jueu no hauria de fer. Em vaig dedicar a la pintura i a la música, però sobretot fugia de la feina i em ficava cada cop més i més en els mons més tèrbols, on alguna vegada acabava nafrat i on gairebé sempre era jo qui repartia llenya. Tenia bona musculatura i força, però això no em servia per guanyar-me la vida i moltes vegades anava pelat de diners. Les dones eren la meva feblesa i el meu salvavides, perquè eren les que em mantenien quan passava una mala temporada. De retorn arreplegava alguna venèria que em portava a hospitals de beneficència. Així vaig estar cinc anys, que em semblaren molts més, fins que un atac de feridura posà fre a aquell desenfrè sense sentit.

Quan els pares saberen que estava malalt i ingressat en un hospital catòlic de Pàdua, posaren tots els mitjans que van caldre perquè pogués tornar amb ells. Mon pare es presentà a l’hospital, on els metges treballaven per caritat cristiana, i anà a buscar-me a la planta dels homes. Mirà llit per llit en aquella sala amb una seixantena de malalts i moribunds fins que em localitzà i em reconegué, tot i la barba i que havíem passat cinc anys sense veure’ns. Jo estava mig endormiscat, sense saber si realment veia mon pare o si aquella figura que em resultava familiar era un miratge, un somni o un fantasma. No em recriminà res, no em va fer cap retret, però, mirant-me amb esguard de ferro, em digué:

—Ta mare ens espera.

Em va treure de l’hospital aquell mateix dia. Agraí, amb un generós donatiu, les atencions que m’havien dispensat les monges sense esperar cap recompensa. Després llogà una berlina coberta, cotxer inclòs, contractà una infermera friülesa i em portà de retorn a Viena, on arribàrem deu dies després. Mon pare estigué tot el camí en silenci, i el comprenc perfectament, perquè l’havia decebut i no havia tingut ni amb ell ni amb la mare cap consideració ni una. De fet, sempre que m’havia comunicat amb ells els darrers anys havia estat per interès, meu evidentment. En els cinc anys que vaig ser fora de casa, sols els vaig enviar tres cartes i una vintena de cables, la major part per demanar-los diners i l’últim per fer-los saber el mal que em retenia al llit. Era un mal fill, sens dubte.

Ma mare no reaccionà de la mateixa manera que mon pare i em rebé amb llàgrimes als ulls i abraçades que no cessaven. Un conegut, bo i car metge vienès em confirmà el diagnòstic i em digué que havia tingut sort, que la malaltia m’havia afectat lleugerament però que havia de fer repòs i rehabilitació a la seva clínica, un balneari situat als Alps. Cert que allà vaig fer repòs, i molt, potser massa i tot, avesat com estava a una vida més activa, però era evident que als meus trenta-cinc anys ja no podia aspirar a recuperar la vida d’abans. En aquella clínica, de la qual ja no recordo el nom ni on era exactament, m’aplicaren totes les tècniques rehabilitadores disponibles a braços, cames i esquena, sense descartar unes modernes descàrregues elèctriques que em deixaven baldat. Així vaig passar sis mesos fins que vaig poder tornar a Viena, però la cama esquerra no es recuperà del tot, vaig quedar coix i havia de recolzar-me en un bastó per poder caminar. Vaig estar fent vida de convalescent sis mesos més, amb les atencions constants de ma mare i de n’Emeline, la vella criada que estava al servei de la casa d’ençà que els meus pares es casaren quaranta anys abans. Tot i la seva edat, els meus pares anaven cada dia a la botiga d’articles de vidre situada quatre carrers més enllà del nostre domicili, a Buchdruckstrasse, un carrer molt concorregut i comercial.

Els meus pares abandonaren aquest món de misèries i patiments un dia de l’estiu de fa dos anys. No, no fou de mort natural que abandonaren aquest món de penes i treballs, sinó per causa d’una bomba que algú deixà a posta a la botiga i que els matà a ells i al dependent quan ja havien tancat les portes del comerç. Fou un atemptat antisemita, sens dubte. No calia investigar gaire ni ésser gaire llest per deduir-ho, perquè als vidres del mostrador del carrer feia dies que algú hi pintava «mort als jueus» i que mon pare ho esborrava així com podia.

La gendarmeria no investigà l’atemptat. Digué que era cosa de quatre eixelebrats i es quedà tan ampla. Vaig plorar molt seva la mort, molt. Ells, que s’havien preocupat tant per mi, sols havien rebut el meu distanciament durant anys. Havia estat un fill desagraït, un mal fill. El rabí Raz intentà consolar-me, però no he estat mai gaire creient i de poc em serviren els seus raonaments, tot i que els hi agraeixo. La botiga quedà destruïda i sols em quedà l’opció de llogar el local, que fou ocupat per un carnisser romanès que venia carn de porc. Em vaig quedar al pis dels meus pares i vaig dir a n’Emeline que també s’hi podia quedar, si així ho volia ella, sobretot perquè jo sabia que no tenia on anar, i ella m’acceptà la proposta. Eren massa els anys que portava lluny del seu poblet tirolès i ningú ja no l’esperava. La pobra Emeline havia consumit més de la meitat de la seva vida treballant al nostre servei.

Disposava dels estalvis dels meus pares i podia viure raonablement bé sense treballar, però em sentia deutor d’ells i pensava que havia de guanyar-me la vida. No calgué que em mogués gaire perquè en Haim Blumen, redactor en cap de Die Menschlichkeit, m’oferí feina de reporter al diari, més per l’amistat que tenia amb els meus pares que pels meus incerts i desconeguts mèrits. Així fou com vaig començar a treballar-hi. La coixesa no m’impedia desplaçar-me allà on fos, però havia de fer-ho més lentament. Em vaig sentir obligat a retornar el favor i l’oportunitat que se m’havia donat treballant amb intensitat i interès, ja fos a la redacció o al carrer. Anava de punta a punta de Viena, dels barris més pobres als més rics i dels més humils als més aristocràtics, tot buscant la notícia, fos alegre o trista, frívola o transcendent. Havia trepitjat les lluents rajoles de les sales de ball en palaus, de la mateixa manera que també havia posat els peus al parquet de cabarets i al terra polsós de les tavernes. Això m’havia atorgat una visió àmplia i variada del que era realment la ciutat. En Blumen estava satisfet amb mi i de tant en tant em donava un figurat copet a l’esquena que jo agraïa internament. Els festeigs de la filla d’un comte amb el fill d’un baró em van tenir ocupat una temporada, assistint a recepcions, balls, sopars i tes per fer les corresponents cròniques de societat. En realitat sabia més del que explicava a les pàgines del diari, però eren coses que no podia publicar. Tenia un esperit tafaner que m’havia passat desapercebut. Estirant un fil per aquí i una llengua per allà m’arribaven informacions de tota mena, i si hi afegim que a la gent li agrada molt dir coses que ha de callar, el meu cabal informatiu era gran i en tres dimensions. L’enllaç entre la comtesseta i el baronet era tot pura comèdia i els pares ja ho sabien. Era un de tants matrimonis concertats, però en aquest cas no era per diners. Pot semblar increïble, però tant una família com l’altra volien crear un matrimoni que pogués fugir dels escàndols i dels comentaris maliciosos, perquè tant la núvia com el nuvi no sentien cap interès ni un pel sexe contrari. A un li agradaven els caragols sense closca i a l’altra, els llimacs amb closca, coses de la vida. L’acord familiar, fet davant de notari, incloïa que en haver-se casat la parella faria vides independents, amb l’única condició d’engendrar tres fills, almenys un d’ells mascle. Aquest era l’acord signat pels pares respectius, que aportaven els seus patrimonis, títols i escuts, ja que eren fills únics. Era un acord vergonyós, més propi de tractants de bestiar que de nobles vienesos, on la núvia era una vaca lletera i el nuvi, un bou semental.

—Què vol per sopar, senyoret?

—Quantes vegades he de dir-te que no em tractis de vostè i que