Lourdes

Por Emma51

A la dècada dels anys 90, dues joves donostiarres viatgen a Barcelona per assistir a una convenció d'esteticistes.
Mitjançant un amic en comú contacten amb una persona que despertarà nous sentiments.
Estem davant d'una història que posa en contacte tres persones ferides per un passat difícil i un futur incert

• Idioma: Español
• Editorial: Letrame Grupo Editorial
• Fecha de lanzamiento: 23 sept 2022
• ISBN: 9788411442626

Vista previa del libro

1500.jpg

Créditos

© Derechos de edición reservados.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[e-mail]

© Emma51

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz

Diseño de portada: Rubén García

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1144-262-6

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

Letrame Editorial no tiene por qué estar de acuerdo con las opiniones del autor o con el texto de la publicación, recordando siempre que la obra que tiene en sus manos puede ser una novela de ficción o un ensayo en el que el autor haga valoraciones personales y subjetivas.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.Indicio

La foscor pren possessió del firmament.

Foscor blavosa, foscor de nit.

Foscor perlejada de petits brins fulgents. Fulgidesa de llum. Llum blanca, argentada de parpelleig iridescent.

Sou estels. Estels conformant la cort, la comitiva, l’acompanyament de l’astre nocturn i noctàmbul: la Lluna.

Esfera magnífica! Reina, deessa dels vespres. Companya i confident d’enamorats, de noctàmbuls, de malalts, de poetes, a més de testimoni indefens, desvalgut, inerme davant els suïcides. Tots plegats acollint-se a la protecció enganyosa de la teva capa de lluminositat. Lluminositat, per altra banda, manllevada. Deixada pel déu dels déus, el Sol, i que tu administres en pinzellades, com si pintora fossis, sobre les crestes de les ones del mar, platejant la seva escuma.

El mar, que pot ser brau o suau com una carícia, està brunyit de llum de lluna. Les seves aigües, enfosquint-se per la blavosa foscor del vespre, trenquen suaument sobre la sorra.

Sorra de platja, has perdut el color daurat amb què et guarneix el sol i prens, en el seu lloc, un groc esmorteït, groc quasi blanc, groc de pal·lidesa.

Assegut sobre teu, amb mans i peus dins l’aigua, resta un home.

les onades juganeres vénen i van. Semblen voler-se quedar, però se’n van. Tot plegat és la il·lusió òptica d’un moviment. L’aigua no va ni ve, és on ell. Sí!, on té endinsades mans i peus.

El cos endavant, corbat. El cap cot, premuda la barbeta contra el pit. Els ulls de color blau, blau mar, però... mar blau il·luminat pel sol, les ninetes molt obertes, fixes en el moviment de les onades i en les gotes que esquitxen les aigües. La llum, de lluna plena, les fa veure com taques fosques, negres, espesses, denses, però diluint-se ràpidament en unir-se al líquid marí.

Ell pensa que si fos el sol el que il·luminés el mar, aquelles gotes fosques es veurien vermelles, potser carmesí, i en la seva dissolució tintarien de roig les aigües blaves, momentàniament, és clar, com de passada, sí! Però certament, durant uns segons serien rogenques i semblarien, en un primer cop d’ull, pètals de rosa caient un a un, com si desfloréssim una d’aquestes roses vellutades, rosa foc, rosa sang, rosa amb espines.

No! No són fulles, ni pètals.

Gotes de sang, de la seva sang, sang calenta. S’està dessagnant. Es dessagna a poc a poc, amb lentitud. És cert que tampoc té gaire pressa i el lloc per on brolla la sang no és prou gran per fer-ho a doll.

Ja li està bé! Vol anar-se’n lentament, com si gaudís d’aquesta marxa, aquesta fugida.

De tota manera, pensa, si fos de dia fora més bonic perquè tenyiria el mar de vermell i no d’aquestes gotes negres. És clar que si l’estigués il·luminant la llum solar probablement no hauria trobat el coratge per començar aquest últim camí. És millor companya la nit per aquest tipus de viatge.

És tan fàcil, tan ideal, la nit, per retrobar imatges. La foscor ajuda a tancar els ulls i també ajuda el cervell a reviure records.

I ell, mentre fuig, s’acompanya justament de les vivències per les que diu adéu.

Adéu per sempre...

Em cal dir-vos, abans de continuar, que la història d’aquest malaurat me la va murmurar, a cau d’orella, el vent.

Era certament una nit ventosa. Jo m’estava assegut en un espigó d’una de les platges de Barcelona, l’anomenada Mar Bella, i em fou tramesa com fulls volants.

Per què aquell xiuxiueig, aquella remor es confià a mi? No ho sé! Potser perquè també em llepava ferides recents (no era cap altre el motiu que em trobés allà) i en la meva pròpia melangia, enyorança, tristor, fos més receptiu o em considerés adequat per interpretar-la i transmetre-la. Mai ho sabré del cert!

Res puc afegir a les confidències rebudes. Sé que la memòria, a diferència de les novel·les, són pàgines puntuals de situacions viscudes que vivament, sigui per positiu o negatiu, queden fixades en el cervell, i és d’això que en diem record.

Els records acostumen a ser aïllats, separats entre ells per una buidor d’actes intrascendents que no han deixat empremta en el pas del temps. És després la intel·ligència la que enteranyina aquests records i els dona la forma d’història continuada que anomenem passat.

Deixem-nos d’explicacions i endinsem-nos en el passat d’aquest home, que avui resta, mentre se li vidrien gradualment els ulls per la mort propera, sobre la sorra...

.

Les dues m’eren desconegudes.

Com a referència només en coneixia els noms i disposava d’una ambigua descripció:

—Només veure-les sabràs que són elles. Són dues dones notables! Vull dir que es fan notar. En una paraula: destaquen!

Aquestes havien estat les dades proporcionades per en Xavier amb les seves pròpies paraules.

L’altra dada de què disposava: un lloc de trobada. Una cafeteria, L’Oca, local habitual de trobades situat a l’avinguda Diagonal, a tocar de la plaça de Francesc Macià.

—Hola! Soc Lourdes i aquesta és Puri. Ets en Ramon, l’amic de Xavier?

La formulació de la pregunta semblava no esperar resposta; més aviat diria que era una presentació a què només calia afegir la conformitat de la meva personalitat i donar a conèixer la del meu company.

—Sí! Soc en Ramon. Aquest és el meu company, Antoni.

Les presentacions estaven fetes i dues preguntes es van plantejar al meu cervell: per què en entrar al local, sense fer cap gest en concret, vaig aixecar-me del tamboret per dirigir-me directament a elles? I l’altra qüestió: per què en entrar i descobrir-nos s’adreçaren directament a nosaltres? Predestinació, intuïció, casualitat, magnetisme? Com saber-ho!

Per part meva, segurament, el que va influir per identificar-les va ser la seva bellesa, la seva manera de moure’s. Realment boniques, molt boniques, encisadores, extremades, sensuals, vistoses, una morena i l’altra rossa. Els esqueia sense pal·liatius la definició d’espectaculars. Els caps i els ulls, tant de dones com d’homes, en resseguir-les, alguns d’ells amb cobejança mal dissimulada, n’eren la ratificació.

Lourdes, després de presentar-se, restava davant meu, justament davant meu, i els seus ulls em van produir un fort impacte.

Grans, blaus, blau clar, blau cel. Bonics, immensament grossos i bonics, divertits, alegres, de mirar insinuant, guspirejant coqueteria, exercint un magnetisme gairebé hipnòtic sobre els meus, privant-los d’escapolir-se, d’evitar-los, d’evadir-los, d’apartar-los d’aquella mirada que em barrinava, que em despullava.

Tampoc sentia cap desig de fer-ho. Em sentia agradablement instal·lat en el seu esguard. Aquells ulls tan formosos estaven protegits per unes llargues, molt llargues pestanyes daurades, del color de l’espiga de blat madur poc abans de ser segat. Igual que les pestanyes, les celles i els cabells. Aquests últims llargs, suaus, voladissos, volàtils.

Soc incapaç de recordar les següents paraules que vam intercanviar tots plegats. Fins i tot ignoro si vaig dir o afegir algun mot més que els de la presentació.

Només era conscient d’una imatge: aquells ulls, els seus, que tenien empresonats els meus. Aquell parpelleig, la lluminositat, la manera com se li encenia la mirada en iniciar un somriure o es tornaven profunds, penetrants, inquisidors si el que volien és aprofundir en l’interior de l’interlocutor.

Sense adonar-me’n, sense desitjar-ho, sense premeditar-ho, havia fet un tomb, un sotrac en la meva actitud. M’agradava aquella trobada i desitjava mantenir-la. Ara no hi tenia res a veure el compromís contret la setmana anterior amb en Xavier quan em trucà per telèfon per dir-me:

—Ramon?, què tal?, tot bé?

—Hola, Xavier. No tan bé com tu, però anem fent. I tu, què tal?

—Anar fent, anar fent. Què t’haig d’explicar? Els negocis prou! Però avui et trucava per demanar-te un favor. Un favor personal.

—Si és al meu abast, fet!

—Veuràs. Dues amigues, ep!, molt bones amigues, eh? —era la seva forma de parlar i de remarcar el seu interès sense deixar espai al dubte—, que m’estimo molt..., doncs han d’anar a Barcelona. De fet, van a una convenció d’esteticistes. Arribaran en autoestop, ja veus... són una mica esnobs, divendres al vespre, i se n’aniran dilluns al matí. Elles mateixes s’han cercat l’hotel i tot. Llavors he pensat que podria abusar de la teva amistat i encarregar-te la seva custòdia. Bé, tenir una mica de cura d’elles, fer-ne d’amfitrió, m’entens?

—És clar que sí! Ja hi pots comptar. Això no és cap favor, més aviat serà un plaer i més tractant-se d’unes amistats teves.

Xavier, propietari de la més important sala d’exposicions i venda d’obres d’art a Donòstia, és d’aquells clients que són una mica més amics que clients. Cal un aclariment: l’autèntica amistat és amb la seva esposa Itziar, tota una dama, que amb la seva fortuna personal sustenta tant els negocis com les disbauxes d’ell, perquè en honor a la veritat, a en Xavi li agrada massa viure alegrement, a part de ser un bon vividor, tabolaire, folgós i femeller.

Però en definitiva, ens entenem prou en tots els terrenys, i en conseqüència no m’importava complaure’l com ell hauria fet amb mi.

Desempallegant-me dels pensaments recordatoris de la manera com s’inicià aquesta trobada, vaig afegir-me a la conversa que mantenien les nouvingudes, en el precís moment que la noia que es deia Puri contestava a l’Antoni:

—Molt bé i força sort. A la sortida de Sanse ens ha recollit una parella ja en la maduresa, però molt agradables i afectuosos, i s’han entestat a portar-nos fins a la porta d’aquesta cafeteria. Són de Badalona i venien de retorn. Ens han donat l’adreça per si necessitem res o per si tenim temps de visitar-los.

—Perfecte, realment heu estat afortunades. Potser us ve de gust prendre alguna cosa?

El meu company esdevenia eficaç com amfitrió. De fet, era una sort, perquè jo, absort en els meus pensaments, estava absent.

No podia evitar-ho, ni a risc de caure antipàtic o distant.

—Preferiríem anar a l’hotel per refrescar-nos i canviar-nos.

La seva veu em semblà melodiosa. Realment estava impressionat per aquella rossa.

Vaig frenar a la porta d’una casa senyorívola, però allò d’hotel no en tenia res. Era una pensió ubicada en el primer pis d’aquell respectable edifici de l’aristocràtic (en una altra època) passeig de la Rambla de Catalunya, per sobre del carrer Aragó, pujant a mà dreta.

Anaven assegudes darrere. Vaig girar-me per mirar-me-les i dedicar-los el millor dels meus somriures, tot dient:

—Aquesta és l’adreça que heu indicat. Mentre preneu possessió de les habitacions nosaltres us esperarem, amb tota la paciència que calgui, és clar, dins el cotxe, per anar a sopar.

—No trigarem gaire. Sabent quins homes ens esperen seria poc delicat …, i una pèrdua de temps.

La resposta va sorgir de la boca de Puri. Un cop més els ulls de Lourdes i els meus es van trobar en la penombra de l’automòbil.

D’ençà de la presentació, excepte curtes respostes, ella tampoc havia mantingut cap conversa. Els nostres esguards havien coincidit nombroses vegades a través del retrovisor i sempre li naixia un somriure als llavis en ser conscient de la meva observança admirativa.

En acabar de donar-los les bosses de viatge, que jeien al portamaletes del cotxe, Puri, amb una manifesta coqueteria, reclamà:

—No marxeu, eh?

Llavors vaig observar i descobrir aquella boca que, fins aquell instant, escoltava sense descobrir-la, sense saber com era. Llavis allargats però molsuts, boca ampla, insinuant, tant en parlar com en somriure, com si fos una invitació permanent a cobrir-la amb la pròpia. El seu riure, quasi permanent, deixa al descobert un rengle de dents i queixals blancs, alineats, de peces més aviat grosses que no petites. Em vingué al cap la sospita que algun odontòleg era responsable d’aquella dentadura tan ben posada.

Vaig contemplar-les fins a desaparèixer dins la porta d’entrada a la finca.

Tornava a estar assegut dins el cotxe.

—Hòstia, Ramon, quins monuments, quines ties. Escolta, jo em quedo amb la rossa. Que bona està! Però que molt bona.

Aquelles paraules em molestaven. Primer vaig voler creure que era perquè era un llenguatge molt barroer; després per l’aprensió del masclisme que representaven, però finalment vaig comprendre que sí, que tot això em molestava, però el que realment em feia mal, gairebé un dolor físic, era el fet que ell ja es veiés allitat sobre aquell cos tan bonic, tan dolç, el de la rossa, com ell l’anomenà. Precisament, justament, Lourdes!

Potser em va rosegar un sentiment de gelosia, i per això mentalment vaig dir-me que no podia ser que un cos tan meravellós i ben fet fos posseït pel d’un goril·la. De forma egoista em deia que no era la mel per a la boca de l’ase!

No volia accelerar la meva resposta. De fet, no tenia ganes de respondre, ni de mantenir cap conversa. Més aviat volia estar sol amb els meus pensaments.

Abans de respondre, de la butxaca lateral dreta de l’americana, vaig treure un paquet de cigarretes. Li’n vaig oferir una, que ell acceptà. Les vam encendre amb el seu encenedor. Després d’exhalar una glopada de fum, vaig sentenciar:

—No siguis barroer. Són boniques, molt boniques, fins i tot diria que atractives i sensuals. Però tingues ben present que elles són les primeres a saber-ho, i s’apliquen a ressaltar-ho. Els encanta ser admirades! Ara bé, calma’t, no corris ni t’acceleris. Cal un respecte, perquè tenim una responsabilitat. Un client ens demana d’estar amatents a una bona estada de dues amigues seves a la nostra ciutat, i és el que farem estrictament. Serem els millors amfitrions possibles. I sobretot, ves amb molt de compte, no vull ficades de pota, ni problemes. Està entès?

—Sí! I fa molt de tu aquesta actitud, però jo conec força bé aquest tipus de terreny. A més, no soc cec, i aquest parell traga. És prou clar que venen amb ganes de marxa. Encara hi afegiria, i estic segur de no equivocar-me, que una d’elles és l’amant d’en Xavier, o totes dues, ves a saber.

—Toni, si us plau, no fem bajanades ni barregem les coses. El que faci o desfaci el Xavi m’és indiferent. És, en tot cas, un problema d’ell i de cap manera meu. Aquesta visita és part de la feina i com a tal actuarem! Està prou clar? Vull donar la imatge de serietat que ens correspon i que no és lligar precisament. I així serà! Et donaré un consell gratuït, tot i que reconec la meva inferioritat respecte als teus coneixements i la teva pràctica en això de lligar. Si vols tenir una bona relació amb les dones, deixa que triïn elles, tant el nivell de relació a mantenir, com amb qui el volen tenir i compartir. De tota manera, sempre ho fan! És l’única forma de no sortir defraudat.

—Caram, Ramon! No cal prendre-s’ho així, ni posar-se tan seriós, però mira el que et dic, aquesta nit, et posis com et posis, serà una nit ben boja i més per tu que per als altres.

Ja no l’escoltava. Refugiat en la meva cigarreta, aspirant profundament el fum, deixant-lo sortir amb lentitud, en petites volutes, contra el vidre del parabrisa. Em deixava posseir, dominar, per aquella sensació d’irrealitat vel·leïtosa que s’havia apoderat de mi en conèixer-la.

El centre del passeig em quedava a l’esquerra.

Al començament, sense adonar-me’n, contemplava les passejades de les parelles. En tenir plena consciència de la seva presència, em vaig sentir agraït de poder-les observar. Era meravellós veure-les caminar mantenint premuts els cossos entre ells, arraulit l’un en l’altre, fosos en una abraçada o en un petó, convençuts que aquella abraçada serà eterna, creguts que el seu amor és únic i diferent de tots els altres, pensant que potser aconseguiran que el seu futur sigui ple de passejades, abraçades i petons com els d’avui.

Aquestes suposicions sobre els sentiments, aquestes especulacions sobre els pensaments d’aquelles parelles em conduïren a recordar les meves pròpies vivències, portant-me antics afanys, antics somnis. Somnis com els que avui jutjava en aquells enamorats.

Regnava un cert silenci dins l’automòbil, trencat només per la música que sorgia de la ràdio i la respiració pesant de l’Antoni, motivada segurament perquè estava una mica gras. La seva corpulència ho dissimulava parcialment, però aquell voluminós estómac no era fàcil d’escamotejar.

L’Antoni. Qui em manaria de triar-lo com acompanyant?

Havia pensat donar una imatge molt professional i formal a les visitants, i ell, com autèntic expert en restauració d’art i Cap Tècnic de la nostra firma seria ideal per als meus propòsits. Però començava a penedir-me d’haver triat la seva companyia. És cert que el comptable li reprovava que era faldiller i que tenia un cony per cervell. Cal afegir que li deia perquè volgués o no volgués, sempre rebia les confidències de l’última aventura per desplaença d’ell, que era ben contrari a les frivolitats.

Però dins l’empresa, l’Antoni era molt formal i professional. Potser aquella nit se li havien pujat al cap les bombolles de la bellesa extraordinària de les noies, a més de la desimboltura i la coqueteria amb què s’expressaven.

De tota manera, no ho sé, però en aquells moments la seva companyia no em semblava la més adient.

—Esteu molt avorrits?

La veu era alegre, melodiosa, amb marcat accent euskaldun. Em sobresaltà i sorprengué de sentir-la al meu costat. La mateixa veu continuà

—Ens hem dutxat, canviat, engalanat… En fi, estem terriblement boniques per vosaltres. Aquest és l’únic motiu de la tardança. Val la pena? Ens disculpareu per l’espera?

Puri estava asseguda al meu costat i aquelles explicacions, naturalment, les donava ella. Abstret com estava, en els meus pensaments, no m’havia adonat de res fins a sentir-la. El meu company, que molt més atent a la seva proximitat, els havia obert la porta perquè es posessin còmodes i de passada posar-se còmode ell al seient del darrere, al costat de Lourdes.

Necessitava retrobar el seu mirar, els seus ulls, aquell blau que em tenia enganxat. Tornar a delectar-me en aquell esguard, com de nena entremaliada, però al mateix temps tendra i dolça. Per mirar-la al fons dels ulls i trobar-la vaig girar-me cap a ella. La meva resposta a les paraules de Puri semblaven dirigides només a ella perquè ens estàvem mirant de fit a fit, però la vaig dir ambiguament perquè la rebessin totes dues.

-He de convenir que l’espera ha valgut la pena. Esteu francament divines, delicioses. És clar que per vosaltres estar boniques és un estat permanent i no us cal gaire esforç ni arranjaments. Per tant, rebre floretes us deu ser tan habitual que quasi no us deu cridar l’atenció. I com no se m’acut res d’original, que us sembla posar-nos en marxa? Crec que el sopar ens espera.

L’aprovació fou joiosa i alegrement unànime. Tots devíem tenir fam i potser també desitjàvem trobar-nos al voltant d’una taula per començar a fer una millor coneixença.

No sempre la memòria m’és fidel. Almenys com desitjaria. Per ventura és que només en queden presoneres aquelles vivències, fets, actituds o paraules que provoquen un impacte profund en l’esperit? Crec que aquesta és la fórmula, perquè tot allò que el trasbalsa, roman de forma indeleble, inesborrable al pas del temps i ben fixe en el meu cervell.

Del sopar només en tinc retalls escapçats, talladures:

El restaurant La Barraca, ubicat al barri de Les Corts, prop de l’estadi del CF. Barcelona. La seva decoració és majoritàriament en fusta. Sembla un refugi d’alta muntanya, ple de rusticitat. A les parets innombrables fotografies de futbolistes dedicades i signades, motius futbolístics, tots ells blaugrana, barrejant-se amb rast d’alls.

Les especialitats culinàries són prou simples: amanides, embotits, sobretot pernil de pota negra, peix fresc i closca (marisc), tot acompanyat del nostre característic pa amb tomàquet i ben remullat amb vi d’agulla i cava brut, i ja tenim explicat el menú.

La conversa es desenvolupa en fases que s’adiuen amb el ritme dels plats servits. En el primer s’enraona de les activitats professionals. Mentre esperem l’altre plat, ens endinsem en els gustos. Durant el segon, i a conseqüència de detallar el viatge en autoestop, entrem en la intimitat de les nostres vides, com les enfoquem, què desitgem, què busquem, què admirem, què menyspreem, com creiem que ens veuen i com ens veiem a nosaltres mateixos. A les acaballes d’aquest plat, ja han aparegut els acudits pujats de to, per banda, naturalment, de l’expert. A les postres la conversa està, descaradament, decantada cap al sexe, acudits, gustos, comentaris... Les rialles de Puri inunden el local. És un riure descarat, desimbolt, estrident, esquinçador del silenci i del xiuxiueig de les altres taules. És impúdic i provocador.

Aquell esclat d’alegria, de joventut no controlable, desafiador, irrespectuós, de reclam d’atenció, fins i tot, d’exigència d’atenció, obté el que cerca: els caps s’alcen per observar-la i observar-nos.

La majoria de clients són parelles que parlen en veu baixa. Som l’únic grup de quatre. Tots semblen buscar l’anonimat, passar inadvertits.

Els observo desvergonyit. Obtinc la impressió que la majoria de parelles es troba en circumstàncies similars a la nostra: tractant de forjar una nit d’aventura, segurament de passió.

Homes entrats en