El viatge de Lia

Por Jaume Parareda Franch

Com Ulisses, també Lia va trobar la seva illa al Mediterrani.

Narració de 28 anys d'història social i política, del 1974 al 2002, que es desenvolupa primordialment en quatre països representatius de les tres grans religions del Llibre -Judaisme, Cristianisme, Islam-, novel·lada a través del mirall d'un personatge femení, Lia, que viu la seva infantesa, adolescència i joventut madura, reflectint i interpretant els canvis traumàtics de la societat occidental. Es dibuixa el pas de la bipolaritat antiga entre comunisme i el capitalisme liberal, cap a la postmodernitat immersa en el desengany, l'escepticisme, la globalització, el terrorisme ideològic...

Es descriu l'evolució d'una bella jove d'Etiòpia pertanyenta una família benestant que, empesa per les circumstàncies polítiques i familiars, arriba a Roma on ella, més endavant, hi estudiarà medicina. És a partir del retorn a la terra natal on s'inicia la personal Odissea a travésde les amistats, els conflictes armats,l'amor, la religió i els dubtes. Com el vell Ulisses, les lliçons que anirà aprenent en els diferents llocs on les circumstàncies la vagin portant, faran que valori amb una entranyable convicció l'amor pels seus i les senzilles coses de cada dia.

• Idioma: Español
• Editorial: Caligrama
• Fecha de lanzamiento: 9 sept 2020
• ISBN: 9788418310560

Vista previa del libro

Pròleg

Benvolgut lector, aquesta narració que et presento és un eco llunyà de la molt citada i poc coneguda Odissea. Quantes coses hauríem d’aprendre del vells savis però les presses no ens deixen....

Tenint present el que va escriure més de dos mil anys enrere el desconegut autor de l’Eclesiastès o també Cohèlet: Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol, l’autor es vol curar en salut per dir que ja fa molt de temps que tot està dit i escrit i el que aquí s’explica no és nou, només es fa d’una manera diferent, és a dir, varien les formes però no el fons de les qüestions, -emocions, sentiments, ànsies, prejudicis - procurant expressar-les amb un llenguatge planer. A dia d’avui podem canviar el marc del mirall, però aquest seguirà reflectint en tot moment la mateixa imatge.

La narració s’estén durant 28 anys d’història social i política (1974-2002) centrada en quatre països representatius de les tres grans religions del Llibre (Judaisme, Cristianisme, Islam), novel·lada a través del mirall d’un personatge femení, Lia, que viu la seva infantesa, adolescència i joventut madura, reflectint i interpretant els canvis traumàtics de la societat occidental. Es dibuixa el pas de la bipolaritat antiga (comunisme-capitalisme liberal) cap a la postmodernitat (desengany, escepticisme, globalització, terrorisme ideològic).

El fons de la trama té present la Odissea i cadascun dels 24 capítols s’inicia amb un fragment del cant corresponent al poema clàssic.

S’exposen situacions i maneres de pensar en el transcurs de l’evolució d’una bella jove d’Etiòpia, pertanyent a una família acomodada, que degut a les circumstàncies polítiques del moment, la porten a Roma on més endavant hi estudiarà medicina. És a partir del retorn a la seva terra natal on s’inicia la personal Odissea a través de les amistats, l’amor, la religió, els conflictes, els dubtes.

Els fons de l’acció està teixida d’alguns fets i personatges històrics i llocs concrets que serveixen per situar el personatge i la seva gradual transformació interna, des de voler salvar al món durant la seva joventut a salvar-se ella a la maduresa.

Sense truculències i amb delicadesa, es fa una crítica a la crosta que embolcalla les religions institucionals, com també, contra altres estructures -visibles o soterrades-forjades amb ànsies de domini. Simultàniament es fa un cant a la joie de vivre compartint l’amor, l’amistat i els plaers petits però reals de la vida.

Les paraules escrites procuren explicar situacions i fets però encara volen dir més entre línies. Com en una pintura impressionista. En aquesta novel·la es vol posar èmfasi en la importància que té per a cadascú el camí, amb els seus paranys, miratges i sorpreses de tota mena i, a voltes, amb la íntima sensació que un dit misteriós ens assenyala la ruta. Tot és ficció, excepte alguns punts de la geografia i els noms dels mandataris històrics que s’hi mencionen.

Primera part

I

Paros

Ai, els mortals ens culpen, als déus, de tantíssimes coses!

Diuen que som el motiu dels seus mals, mentre són ells mateixos,

per insensats i per boigs, els que busquen dolor sense mida.

Dreta a la platja, Lia contemplava les plàcides aigües de l’Egeu que li remullaven els peus mentre amb la vista posada a l’horitzó veia sense mirar. Cada dia celebrava la seva sort després de la llarga odissea que l’havia portat fins aquella illa. Com en altres ocasions semblants, se li escapava alguna llàgrima que provenia, sense poder-ho precisar, d’una barreja de pena, nostàlgia i alegria. No era cap sentiment dolorós, al contrari, era més aviat d’alleujament, d’ablaniment.

El temps i les penalitats passades no havien deixat senyals en aquella afortunada de la naturalesa. La seva bellesa traspassava el temps i encara augmentava amb la serenor que projectaven la seva mirada i els seus gestos. Ja feia anys que havia sortit de la seva Etiòpia natal on tantes races, llengües, creences, religions i conflictes hi tenien estada. Nascuda a Addis Abeba en el si d’una família benestant, desprenia unes maneres aristocràtiques, educades, que afegien més atractiu a aquella dona d’una morenor natural, que vivia sense complexos ni sentiments d’exclusió entre aquells grecs de Paros. La seva esveltesa anava acompanyada d’una elegància que s’escampava per tots els límits de la seva persona. Les faccions fines i proporcionades de la seva cara, sota el cabell negre i arrissat —o allisat si li convenia—, els ulls que revelaven cordialitat sincera protegits per unes celles lleugerament arquejades, els llavis justos i ben situats entre els clotets de les galtes i el mentó, li afegien sensualitat i simpatia. La seva figura havia estat, des d’acabada la infància, motiu de patiments i alliberaments.

Les seves maneres feien de la Lia una dona que no deixava indiferent a ningú. Els més descreguts de l’illa deien que la Lia era el principal argument per creure en Déu. D’on si no podia sortir una perfecció com aquella? Inspirava confiança i determinació, sinceritat i alegria. Tenia un gust senzill i refinat en el fet de vestir sense ostentació de cap mena. En definitiva, era la Lia que podia enlluernar tant a l’adolescent com al besavi o al papàs més beat, tot encenent, de passada, l’enveja femenina per tot allò que era i tenia sense saber-ne ningú el preu que n’havia pagat.

El dia era clar. El vent del nord mantenia l’atmosfera neta. Des d’aquella recollida platja albirava les illes properes que es retallaven clarament en l’horitzó mentre recordava, sense amargura, els anys que havia tardat per arribar a Aliki, aquell poble al sud de l’illa, des del trist i dolorós segrest del camp de refugiats de Jijiga, a prop de la frontera d’Etiòpia amb Somàlia.

Uns xiulets rere seu la van treure de la seva abstracció. Uns joves, amb la insolència pròpia de l’adolescència augmentada pel fet d’anar amb colla, tiraven floretes a la Lia esperant que aquesta es mogués i així gaudir millor de la seva figura. «Ei, que ens tapes el sol!», deien amb gràcia i bon to. Ella es va girar i es va submergir deixant-se caure d’esquena en aquelles aigües transparents. El grupet va aplaudir fins que va tornar a aparèixer a la superfície i va començar a sortir de l’aigua talment com una Venus morena. Van emmudir tímidament i la van deixar passar cap al seu lloc.

—D’on sou? —els va demanar mentre s’estirava sobre la seva tovallola.

—D’Atenes, venim cada any amb els de casa, i vostè? —van demanar respectuosament en veure que els parlava amb un bon grec.

—Doncs, jo soc d’aquí. En aquesta platja hi venim molt sovint amb el meu marit. El lloc és molt bonic i net, a més, per aquí no hi solen haver meduses.

Amb poques paraules va deixar clara la seva posició, tenia el mateix dret que ells i ho van entendre. A continuació van establir una animada conversa: què feien, què esperaven fer en el futur, i tantes coses més. Ella va portar el col·loqui interessant-se per les inquietuds d’aquells joves que en aquella edat sempre tenen ganes d’explicar coses a qui els vulgui escoltar. Tot i que Lia els resultava exòtica, els inspirava confiança. Van trobar una sorprenent interlocutora que els va fer més loquaços. Els va explicar poques coses i tampoc calia. Ells es van assabentar que parlava l’Italià per ser també italiana a més de l’anglès i la llengua materna, l’amhàric. Un es va atrevir a demanar per la seva procedència atès que, pel seu criteri, les italianes havien de ser com la Virna Lisi, però no tan morenes.

—Vaig néixer a Addis Abeba i de joveneta ens vam traslladar a Roma per qüestions de negocis familiars. —No va entrar en més detalls.

Estirada sobre la tovallola, mentre el sol acabava d’eixugar la seva pell, va descansar una estona procurant no pensar en els temps passats que aquella fugaç conversa havien tornat al primer terme dels seus records. Durant molt de temps havia caminat entre la mort i la vida, entre el desig ardent de viure, com també, momentàniament, s’havia rendit esperant una mort que la deixés descansar. Ja havien passat uns quants anys des que va començar el seu llarg periple des del campament on estava segrestada, i no feia massa temps que havia arribat a Paros per viure juntament amb l’Andreas, que en tot moment havia estat la força amagada que l’havia mantinguda viva durant la seva llarga travessia des de Somalilàndia. Va rebutjar continuar amb els seus records, estava a l’illa, a la seva illa amb el seu Andreas.

Un núvol perdut va tapar durant uns instants el sol. Mentrestant uns pocs banyistes havien arribat a la petita platja per prendre la seva dosi de radiacions solars. Aquest era un bany que la Lia no necessitava. L’Egeu va brillar de nou. Es va aixecar per recollir les seves coses i retornar a Aliki. Va posar-se la lleugera tovallola com si fos una faldilla i una camisa blanca que contrastava amb el banyador blau elèctric que portava sobre la seva pell bruna. Ells van deixar de llegir el diari mentre elles la miraven de reüll. Atreia sense demanar-ho. Caminant amb pas lleuger com si llisqués sobre el terreny caldejat, sense mostrar cap esforç, cadenciosament, es va dirigir cap a casa. Ja era mig matí, havia d’arribar-se al restaurant per preparar les taules pels àpats del migdia i donar un cop de mà a tot allò que calgués.

El dia es presentava net i clar. Malgrat l’augment de la calor, no hi havia calima. El camí vorejava, durant un curt trajecte, el marge que queia sobre la platja, per després tombar en angle recte, pendent amunt, endinsant-se entre camps de blat encara per recollir que aquells dies mostraven unes espigues de color daurat fosc, contrastant amb els blaus intensos del cel i del mar.

Les seves passes aixecaven un fi polsim que va acabar per igualar el color dels seus peus amb el del camí. Arribant al petit pujol que domina Aliki des de ponent —que els nadius havien batejat Makrià Miti, per la forma de nas allargat si es mirava des de la petita vila— es va trobar amb l’Andonis, un jove simpàtic i esbojarrat, que anava cap a l’únic quiosc de premsa del poble amb la Mobylette. Va badar per poder saludar la Lia, sense tenir temps d’adonar-se que la roda del davant s’encastava entre dues lloses que sobresortien enmig del camí. La frenada inesperada va fer que el jove cavaller i la seva moto quedessin estesos sobre la pols i el pedram, provocant amb aquella singular pirueta els esglais de la tia Anastassia i les seves amigues, que mataven el temps sota el porxo de casa mentre bevien el cafè aigualit del matí.

El jove va quedar com el santcrist de la passió: genolls i colzes pelats, ensangonats, empolsinat i amb els pantalons fets malbé. La tia Anastassia, sense perdre un moment, va anar a buscar la seva farmaciola d’urgència: aigua oxigenada, iode, esparadrap, embenatges, pomades i txicudià per l’ensurt. Mentrestant, amb seguretat i circumspecció, la Lia ajudava l’Andonis. Primer li va fer moure els dits de les mans i després d’assegurar-se que no tenia cap os trencat, va fer un bon embenatge a la mà més afectada, netejant hàbilment les ferides. El txicudià no va fer falta. Aquella habilitat va sorprendre les estadantes del porxo. Abans d’un parell d’hores tot Aliki sabria que la Lia a més de ben plantada era destre en guarir.

—Caram Lia! Veig que hi tens molta traça —va dir-li la tia Anastasia.

—Sí, ho he fet moltes vegades, era el meu ofici d’abans. No em costa gaire.

—I doncs? —va inquirir.

—Soc metge, però ja fa una temporada que no ho practico com abans. Quan exercia era en altres llocs, lluny d’aquí, i en unes condicions molt diferents.

Anastasia ja no va demanar res més. Estava sorpresa per la informació que acabava de rebre: «Serà veritat? És ben cert que el món està ple de coses ben estranyes».

Mentrestant, l’Andonis, tan bon punt es va trobar amb les forces recuperades i el mal esmorteït, va tornar a agafar la seva motocicleta, moment en què la Lia li va fer un petó al front. «Ànims, que no ha estat res!», li va dir mentre la criatura pensava: «Feliç caiguda! He aconseguit un petó d’ella!». L’Andonis va aprofitar per donar un cop d’ull a la peça blava del banyador que sortia entre la camisa de la Lia, deixant endevinar tot el que contenia, que per un grec no podia ser altra cosa que la perfecció que els antics havien cisellat en els marbres quan retrataven les seves deesses. Però els marbres eren blancs i muts. Ella no era blanca ni muda, tenia vida. La Lia no va fer altra cosa que somriure a la visible contorbació de l’Andonis.

—Tira avall i canviat de pantalons si no vols perdre la xicota!

—Passa a fer un cafè amb nosaltres —va requerir l’Anastassia a la Lia.

—Moltíssimes gràcies, queda per un altre dia, però ara tinc pressa. Ja em deuen estar esperant a la feina. Paraula que vindré!

—Quan vulguis, ets a casa teva, ja ho saps!

Aquella invitació de la tia Anastasia tenia el seu valor. La Lia anava deixant de ser una estrangera per passar a ser una grega, situació que era, segons ho tenen ben assumit des de casa i des de l’escola, el millor que es podia ser en aquest món de disbauxa. Món que tantes coses bones els hi devia precisament a ells, els grecs: els inventors de la bellesa, la democràcia, la filosofia, les matemàtiques i totes les ciències presents i futures. Mai es quedaven curts en les apreciacions de les seves glòries passades.

Era grega encara que fos una grega molt morena. Casada amb un grec, seguia quan podia els rituals de l’església, cosa important en aquella petita comunitat. A tot això s’hi afegia el seu domini de llengües i el que més agradava: la facilitat i l’interès que havia mostrat per aprendre el grec, cosa que l’Andreas ja s’havia afanyat a ensenyar-li des de feia temps. Totes aquelles circumstàncies l’havien convertit en una dels seus amb una consideració especial.

Camí avall cap a la platja gran, es va creuar amb el marit de l’Anastassia, que en aquell moment feia el camí de pujada amb la seva vella i petita motocicleta de pedals, llençant un fum blau amb una intensa fetor de benzina i oli cremats.

—Mikis, ja li has posat benzina? —li va dir amb to irònic

—Dones! Porto el dipòsit ple! Fins quan m’ho retrauràs? —va contestar tot pedalejant per ajudar la seva vella andròmina—. Per una vegada que vaig quedar-me sense! En fi, la moto és italiana, què en puc esperar? —va afegir amb segones.

—L’Anastassia t’espera. Que tinguis un bon dia!

—Igualment, guapíssima —va contestar en Mikis, guardant-se altres galanteries.

Acabats d’establir-se a Aliki de Paros amb l’Andreas, va córrer la brama que es tractava d’una immigrant que s’aprofitava de la seva bellesa per encegar un autòcton i, d’aquesta manera, poder-se casar i regularitzar la seva situació. Quan es van assabentar que era una simpàtica italiana, nascuda a Etiòpia, que treballava de valent per tirar endavant el negoci i que a més, feia acte de presència els diumenges al servei religiós —quan la temporada ho permetia—, es van esvair lentament els recels que solen ser habituals en totes les petites comunitats. Les històries i les llegendes s’acumulen amb el pas del temps i els antics dominadors s’emportaven la pitjor part. No era endebades que els turcs no tinguessin gens de bona premsa. L’escepticisme, per no dir-ne desconfiança, que mostraven era natural en ells i entre ells. Tampoc se n’escapaven els turistes, qualsevulla fos la seva procedència, a excepció dels pocs anglesos que hi arribaven. En aquella illa de les Kyklades el turista habitual era el grec del continent.

Una mostra de la bona acollida i simpatia de la qual fruïen ja l’havien tingut quan el matrimoni va decidir celebrar el primer aniversari de l’obertura del seu restaurant, convidant a tot el veïnat malgrat que la data no s’esqueia en la temporada alta. Els pocs que no hi van anar va ser perquè eren fora de l’illa o una força major els retenia. Hi van comparèixer famílies senceres. Algunes d’elles fins i tot portaven requisits culinaris fets de casa, no volien abusar; per altra banda els hi era indiferent que el convit es fes en el mateix restaurant. Les mestresses havien de demostrar orgullosament les seves habilitats.

Acabaven de passar el llarg i ventós hivern que els havia tingut a tots tancats a casa. Això sí, havien sortit per celebrar la Pasqua sense restriccions de cap mena i fer alguna visita de compromís. Tots tenien ganes de trobar-se per un motiu o altre, i celebrar. Celebrar qualsevol cosa. La Lia es va emocionar en percebre que era acceptada de cor. Les seves arrels s’aprofundien i s’estenien allà. Ja no era només l’Andreas el seu món, ho era també aquella gent. «Giorgos, fumes massa i encara ets jove» «No em vinguis amb aquestes», li va contestar. «Si fos jove, no fumaria a canvi de tenir...», no va acabar. L’Andreas el va mirar somrient i ja n’hi va haver prou. «Això et deia, noia! Ja en tinc setanta de fets, ja no em pot fer mal res.» Els diàlegs festius com aquell es repetien i eren una de les mostres de l’ambient que havien creat.

Arribava ja al restaurant sense sentir cansament després de la llarga caminada, estava contenta. Aquell començament de la jornada havia estat profitós i entretingut. Fins i tot el lleu accident del jove Andonis tenia la seva part simpàtica. El sol pujava anunciant calor, les buguenvíl·lees estaven florides, l’aire suau es mantenia. Seria un bon estiu.

Somrient, va entrar al restaurant per canviar-se i posar-se a fer la feina de cada dia. L’Andreas ja l’esperava per anunciar-li els encàrrecs de la jornada. Amb tota la il·lusió, havien muntat aquell petit restaurant casolà que tenien obert tot l’any. El fet de tenir l’habitatge a sobre del mateix local els ho permetia, tot i que només durant l’estiu s’omplia quasi cada dia. Durant els llargs mesos d’hivern ja s’hi havien fet algunes celebracions. Començaven a tenir una clientela fidel, sobretot els caps de setmana. El boca-orella donava els seus resultats: una bona cuina, bon tracte, ambient agradable i «la guapa d’Alikí» eren un bon reclam que corria entre els illencs.

Mentre es canviava tot escoltant distretament les notícies que donaven per la televisió, una li va cridar vivament l’atenció: un cap de govern estranger reconeixia els mèrits de la top model somali Waris Dirie, a causa de la seva lluita contra la cruel subjugació de les dones, i les pràctiques de l’ablació del clítoris i la infibulació en aquella zona de l’Àfrica, o en qualsevol altra on es donessin aquells costums criminals. La Lia coneixia molt bé aquella xacra que havia vist de molt a prop durant el seu èxode des de l’Etiòpia natal fins a Aliki

Mentrestant, l’Andonis no havia perdut el temps i, ja amb uns altres pantalons nets i curts que deixaven visibles les seves nafres i embenatges, explicava a l’un i l’altre la perícia de la Lia per curar: «Resulta que també és metge, a més d’italiana... Coi, qui ho havia de dir! He sentit com ella mateixa ho explicava a la tia Anastassia». Aquella criatura no parava de repetir i comentar, com per explicar-se a si mateix, que una estrangera vinguda de l’Àfrica pot tenir també una professió qualificada.

Acabat el servei del migdia, amb les taules ja lliures i els estris i atuells de la cuina al seu lloc a punt per al servei del vespre, ella i l’Andreas van anar a Parikià. Necessitaven resoldre assumptes del negoci amb el seu comptable i a més la Lia volia veure les botigues. Gaudia mirant-ho tot, incansable. L’atreien especialment les coses de decoració. Aquella activitat la relaxava. S’ho passava molt bé guarnint i embellint tant el restaurant com la seva llar, per tal que esdevinguessin llocs càlids, agradables i plaents. Per aquesta afecció tenia una especial habilitat, sabia aconseguir una sàvia combinació d’ambients grecs i italians amb algun toc etíop. Tothom s’hi sentia a gust en aquells espais.

No solament tenia estil i traça pel disseny dels espais sinó que també en tenia, i amb abundància, per agraciar la seva persona. Era de natural elegant i qualsevol objecte o abillament que es posés a sobre li queia a la perfecció. La cosa millorava pel sol fet de lluir-la ella. Tenia l’aire après a Roma sobre la delicadesa, la finezza. Trobava el punt just en tot sense ostentació. Aconseguia fer ressaltar el que es portava a sobre, fos el que fos, roba o joia. Quan podia se’n comprava de joies, petits detalls que lluïen indefectiblement sobre la pell morena.

Com havia fet en altres ocasions, després de mirar les botigues en les quals ja era prou coneguda, es va arribar fins a l’antic castro francès on es troba la capella d’Agios Konstantinos, des d’on es pot contemplar l’entrada de la badia de Parikià. En aquella hora de la tarda el sol ja començava a davallar, es va asseure com altres vegades sobre el baix mur del carreró que feia de banc, mirant el mar. Ben recolzada, sense fixar-se en res en concret. Al cap d’una estona la va amarar una pau infinita. Una vegada més veia sense mirar, però en aquells llargs instants no sentia ni experimentava angoixes ni ansietats, desitjos ni temors, fred o calor, ni gana ni set, ni pensaments sobre el passat o sobre el futur. Únicament veia el que li entrava per les retines, se sentia intensament viva i amb la sensació que un instant podien ser mil anys i mil anys un instant. «Potser l’eternitat era una cosa així», va pensar, i es va sentir immersa en el món com si aquest la posseís, i ella el pogués abraçar tot sencer. «Sí», el seu pensament ho va repetir, «l’eternitat deu ser una cosa així.»

La veïna de la casa del davant la va saludar amablement mentre tancava la porta per marxar. Tot esdevenia bell i amable, sorprenentment bell. Va respirar profundament sense adonar-se’n. La trucada del mòbil la va treure del seu estat de beatitud. L’Andreas l’esperava prenent una cervesa a la terrassa habitual del port. Havien de tornar a la feina. Ai, l’Andreas, l’Andreas! Aquella pau i l’Andreas, què més podia demanar? La viva consciència de sentir-se en pau era millor que la felicitat pel qui ha conegut el dolor. Recordava la sensació de felicitat de quan era joveneta a Roma, quan les preocupacions anaven a càrrec dels pares. Però aquelles sensacions ja no tenien res a veure amb el que sentia en aquells moments.

Es va posar les arracades de plata que havia comprat aquella tarda. A l’Andreas li agradarien, segur! Lleugera, va deixar el seu lloc tot desitjant que la seva particular Palas, la deessa guerrera i de la saviesa, no se separés d’ella i l’acompanyés tal com ho havia fet amb el vell Ulisses. La lectura de l’Odissea en la versió del grec modern que utilitzava com a exercici, li havia reportat aquell pensament. No obstant això, anant cap al port va entrar en una de les capelles que sempre estaven obertes, per encendre una candela com a pregària adreçada al Déu amagat, sense dir res, només mirant els ulls tristos de la vella icona que presidia l’absidiola. Aquells ulls que segons la tradició bizantina era l’última cosa que l’artista havia de pintar. Per què eren sempre tan tristos?

Aquell dia estava esdevenint un gran dia sense grans fets extraordinaris. Un rosari d’emocions s’havien succeït des del matí a la platja, quan mirava l’horitzó clar i net que permetia veure les illes veïnes; els joves a la platja amb els seus comentaris i la confiança que li havien mostrat; l’episodi del jove Andonis i, per sobre de totes, aquella llarga estona a Agios Konstantinos. Quants records quedaven deslligats de les seves passades ansietats! Durant aquella estona de quietud asseguda sobre la muralla del port, s’havia produït un nou trencament en el seu interior i en la manera d’afrontar la vida. Hi hauria un abans i un després. L’abans que començava amb la seva arribada a l’hospital de Dire Dawa passant pel llarg periple fins a arribar a trobar-se de nou amb l’Andreas. Una odissea que l’havia portat des de l’Àfrica on havia viscut entre fronteres, tant geogràfiques com morals. Sovint imperceptibles i absurdes. Entre la vida i la mort, exprimint l’idealisme de la joventut i la crua imposició de la realitat. Vivint la generositat i la mesquinesa humanes en situacions inesperades; fins a arribar a la pau intensa i suau que només la poden gaudir els que han hagut de forjar-se de nou després d’haver tastat la derrota.

Ara, se sentia nova i reconfortada fins al racó més íntim del seu esperit. Se sentia perdonada, afortunada i en deute amb la humanitat sencera. Alliberada dels sentiments d’odi o revenja, sentiments que només poden sentir els esperits que després d’haver estat abocats sense pietat, impotents, a l’abisme on viuen les més profundes perversions de la naturalesa humana, i que malgrat això, n’han sortit victoriosos per la seva íntima decisió de creure i voler creure. Fins i tot en les pitjors condicions que pugui oferir la vida, sempre hi ha un moment en el qual un pot decidir continuar vivint per què hi ha un sentit. O rendir-se. Havia sobreviscut mentre altres en les mateixes circumstàncies havien quedat pel camí. Per la seva actitud ja havia obtingut un premi, i per arrodonir-ho segurament estava embarassada, en tenia els símptomes. No era la joveneta estudiant de Roma ni la jove de Dire Dawa que havia de salvar el gènere humà, però tampoc era tan gran. La trentena ben entrada encara era una bona edat. Ho havia de confirmar abans de dir-li a l’Andreas.

A Agios Konstantinos havia passat pàgina de manera definitiva. Tot havia quedat enrere, se sentia neta i alliberada fins a l’últim àtom del seu cos i fins a l’última espurna del seu esperit.

Quan es va retrobar amb l’Andreas era una dona nova.

La carretera de Parikià a Alyki passa a prop del mar. El sol ja s’acomiadava presentant l’hora més trista i també la més esperançadora del dia. En arribar el vespre s’encendrien alegres les lluminàries inventades per vèncer la foscor, i a la terrassa del restaurant se sentirien les habituals rialles dels clients, com també el xiuxiueig de les seves converses íntimes. El vehicle circulava per aquella carretera que serpenteja entre matolls i els pocs pins que a la sortida de la capital encara lluïen la fulla neta i verda, abans que la pols de l’estiu els convertís en una estampa empobridora del paisatge. La carretera segueix entre camps que en altres temps havien estat conreats. De tant en tant s’hi podien veure encara les restes de l’esquelet d’algun tractor o d’alguna casa abandonada, sempre però, amb el mar als fons assenyalant els límits d’aquella desolació. Com passava a tants llocs, ja no es podia viure de la terra, però segurament algun dia o altre s’hi hauria de tornar. En aquells dies l’illa no donava per més. Només el turisme aportava recursos per anar tirant.

—Lia, estàs bé? —L’Andreas havia percebut un canvi de l’actitud de la Lia—. Et noto diferent.

—Com mai, Andreas! —va contestar amb èmfasi—. De moment ha estat un bon dia. A Agios Konstantinos he descansat i m’he desvetllat del tot. Em sento lleugera, sense escrúpols ni temors, disposada a tot, em sento alliberada. Com és possible que només amb uns instants pugui canviar tant la vida o la manera de veure-la? El nostre cervell és un misteri. En fi, estic contenta i si alguna inquietud em queda és pensar que tota aquesta felicitat pugui desaparèixer de sobte, com si hagués estat un miratge.

»Suposo que totes les emocions bones i dolentes, temors i desitjos, s’acumulen en el fons de cadascú esperant el moment d’explotar com un abscés, i quan arriba aquest moment, o ens alliberem i respirem lliures, o es davalla als inferns com l’Ulisses, des d’on s’entra cap el lloc del patiment depressiu, injustificat, sense forces ni coratge. Som un misteri. El secret per viure plenament, necessita sempre l’acceptació de la situació que no s’ha elegit, cosa que no vol dir resignació, sinó mirar endavant i respirar a fons.

—Ai, Lia, Lia, quanta saviesa poc acadèmica i tan real. Has fet un gran discurs i no t’ho dic de broma, però t’ha sortit com un tret d’escopeta i n’estic molt content que hagis viscut aquest canvi. Ho esperava, però no sabia quan passaria. Aquesta felicitat que t’has guanyat no desapareixerà, ja me n’ocuparé prou. Ja n’hem parlat altres vegades! Quan siguem vells i amb prou feines ens aguantem drets, continuarem essent feliços perquè hem viscut tot el que hem viscut i sabem el valor d’estar vius i junts. Sabem que ser feliç vol dir, en realitat, estar en pau. Precisament nosaltres els grecs vam inventar la paraula que ho defineix: ataràxia. No podem demanar més.

—En fi, hem nascut per viure i ara estem vius i contents. —Mentre deia això, la Lia va fer-li un petó a la mà—. Però no deixo de preguntar-me com és que jo, precisament jo, hagi tingut tanta sort i que tants dels que he conegut i em van acompanyar en altres moments hagin quedat fora del camí. Tenint en compte la nostra formació com a metges, jo almenys, hauria de ser més escèptica i no deixo de pensar que un misteriós dit m’ha anat guiant fins aquí.

—La teva Palas? El teu Mèntor? —li va respondre l’Andreas amb ironia.

—Ja saps el que vull dir.

—M’has dit que has encès una candela. Ben fet! També ens avenim en això, entre el misteri i l’absurd hem triat el misteri. L’esperança ens fa viure, què més ens hem d’explicar?

—En fi! Ja n’hi ha prou de transcendències! Canviant d’assumpte, no ens havien de portar el peix extra avui?

—Que fa aquest! —va exclamar l’Andreas agafant-se fort al volant tot pitjant el fre a fons. Un dels vehicles que anava davant del seu havia avançat la motocicleta que provocava la lenta rua de cotxes, amb la mala fortuna que en fer l’avançament la va tocar lleugerament, per evitar un xoc frontal amb un altre que venia en direcció contrària. El motorista, un home ja madur, va perdre el control, anant a parar sobre un pedregar al costat de la carretera. La moto, tombada dins la cuneta, continuava funcionant enfadada, com per cridar l’atenció. Van baixar del cotxe per ajudar-lo, cosa que també van fer altres que s’anaven aturant.

Ja era el segon accident del dia dels quals la Lia n’era testimoni ben propera, per després passar-ne a ser part activa de la situació. Es va acostar a l’accidentat i amb uns moviments precisos el va apostar correctament procurant no provocar-li danys pitjors. Els altres que s’hi apropaven amb la voluntat d’ajudar, si calia, en veure la perícia de la Lia, van restar a l’expectativa. Ella es va adonar que l’accidentat tenia un braç dislocat sense símptomes de cap altra lesió, segons va deduir per la manera com es movia, tot i estar estassat sobre el pedregar. Només es queixava del dolor en un braç mitjançant unes contundents i fortes imprecacions.

—Si vostè em deixa —li va dir enèrgicament la Lia—, li poso el braç al seu lloc en un moment, però igualment haurà d’anar a l’hospital a fer-se una revisió, d’acord? No crec que tingui cap altra cosa i a la seva moto sembla que tampoc li ha passat res.

L’accidentat va mirar la Lia amb cara de sorpresa. Davant la necessitat, tant li feia que aquella dona decidida tingués unes faccions poc habituals. El seu dolor és el que comptava.

—De debò en saps? —De totes maneres encara va dubtar. Però la necessitat no li permetia triar i havia de confiar.

Tot va ser acabar de fer la pregunta que la Lia, amb un moviment encertat, ja l’hi havia resolt la col·locació de l’articulació. El vell va proferir una nova exclamació que va sorprendre els assistents per la seva originalitat i estridència. Tot seguit es va adonar que ja podia moure el braç. Es va aixecar tot espolsant-se i va donar les gràcies més expressives a la Lia.

—Tu sí que en saps noia! Moltes gràcies, com t’ho puc agrair? —L’home li va donar la mà abans inutilitzada pregant-li per tots els sants i verges de la contrada que li digués què podia fer per ella. Enmig de les expressions d’agraïment també hi intercalava malediccions sense pietat, contra el qui l’havia tirat, segons ell, sobre el pedregar.

—-Bé, ja us ho he dit —li va repetir la Lia—, heu d’anar a l’hospital.

—No hi aniré pas si no cal, ja estic bé, no tinc res més que les patacades de les pedres. Quan vagi a fer-me les receptes del mes ja li diré al metge que em miri. Ara estic bé.

Mentre tot això s’esdevenia, l’Andreas ja havia dit als presents que no es preocupessin, que la seva muller era una metgessa italiana amb molta experiència. De manera ràpida es va desfer la petita aglomeració de persones per tal de continuar la seva ruta. Alguns ja coneixien l’Andreas i la Lia, ja que l’illa és prou petita i Aliki no quedava lluny d’aquell lloc.

Van arribar just quan el sol ja s’havia post i algunes taules ja estaven ocupades pels primers clients. Cap a ponent es retallava el perfil d’Antíparos i cap al migdia el de Síkinos. Cada taula coberta amb estovalles de quadres tenia la seva candela encesa i un petit detall verd i floral. A la seva terrassa, que només estava a dos pams per sobre de la superfície del mar, s’hi mantenien les cadires de boga sota la pèrgola que aturava les llargues assolellades i permetia fer el servei durant els dies de pluja o vent. Tot el conjunt desprenia acolliment i jovialitat alhora.

Abans d’anar a dormir, Lia es va fixar una vegada més en el cel que tenia quasi la mateixa puresa que ja havia contemplat quan estava en el desert. Era qüestió d’apartar-se dels llums del passeig i de les terrasses, i mirar. S’acabava el dia i un interruptor interior havia obert els llums. Els fantasmes havien desaparegut de cop. Havia estat d’una manera ben senzilla, sense buscar-ho. Havia arribat el moment. Quantes vegades tota una vida és la preparació per l’acció d’un instant? Confiava plenament en la misericòrdia divina que no entenia. Què més? Per això havia encès la candela, oi? Es va posar la mà al ventre i va respirar fondo. Tornar a exercir? Sí, però no sota la tutela d’institucions o persones, això ja havia passat! El mar estava en calma i reflectia la llum de les estrelles.

II

[...] va arribar al seu costat amb la figura de Mèntor, semblant en la veu i l’aspecte i li va parlar adreçant-li paraules com fletxes que volen [...] «Crec, per això, que faràs el viatge, i que no serà inútil».

1

Adeu-siau, eucaliptus

Etiòpia vivia temps convulsos. L’estabilitat que fins llavors representava l’emperador, sobretot de fronteres enfora, ja feia temps que tenia tots els símptomes de l’agonia. La fam s’estenia pel país a causa de moltes circumstàncies, entre les quals hi havia una mala administració. La permissivitat envers els especuladors i finalment unes males collites que s’anaven succeint durant els últims anys. L’Ogaden, zona fronterera amb Somàlia, cada vegada esdevenia més inestable i passava el mateix amb l’Eritrea. L’emperador semblava no assabentar-se de res, però ho sabia. Només tenia interès per amagar al món el que realment estava passant i continuar en el poder. Hi havia rumors d’amotinaments de militars, i per les reduïdes altes esferes del món econòmic de la capital, era clar que les coses no es presentaven gens bé en aquell començament d’any. El «Lleó de Judà» ja no controlava res d’aquell antic país.

Aquell dia de finals d’hivern la quitxalla va sortir de l’escola abans de l’hora. Se sentien trets en diversos indrets. Començaven a circular vehicles militars i de la policia a tota velocitat. Pels carrers d’Addis Abeba la gent continuava amb el seu tragí habitual però amb cares de neguit. Alguns alumnes ja havien sortit de l’escola quan els havien anat a buscar els seus familiars; els que vivien més a prop, com la Lia, marxaven ràpidament en grups acompanyant-se entre ells, grans i petits, tal com ho feien cada dia els que vivien al barri.

Malgrat la gravetat de la situació que es vivia al país, la capital no estava excessivament inquieta. Ja hi havia hagut altres episodis com aquell i l’experiència aconsellava mantenir la calma i fer com si res. Al Mercarto es feia la vida normal de sempre. Tothom estava al corrent de les dificultats. Es comentava en veu baixa la situació de Welo i Tigray, que patien intensament la fam a causa de la sequera i a la mala administració tant del govern com del clergat, que n’eren igual de responsables que la mateixa sequera. Ni l’emperador veia o no volia veure el que era evident, ni la jerarquia eclesiàstica cedia la gestió de les seves immenses extensions de terra. Uns quants pecats capitals enquistats en les altes esferes del govern del país —sobretot la supèrbia, la cobdícia, la peresa i l’avarícia— eren les causes del patiment de molts.

Quan la Lia va arribar a casa es va trobar amb una activitat gens habitual, els més grans traslladant coses d’un cantó a l’altre, embalatjant, donant i rebent instruccions. Hi havia una atmosfera de desfici. Va intuir la causa i el significat d’aquell enrenou, ja que els Benti formaven part de la petita burgesia de la capital, que estava ben relacionada amb l’administració. Va comprendre que estaven en una situació d’inquietud especial. El precipitat tancament de l’escola abans de l’hora, les alarmes i els trets que se sentien pel carrer, el tragí de la gent de casa, tot plegat ho confirmava.

Giyorgis i Menelik Benti, el pare i l’oncle de la Lia, eren industrials del cotó que també tenien dues bones botigues de roba de confecció i dos magatzems de teixits, repartits entre la mateixa capital i de la segona ciutat del país, Dire Dawa, on tenien també una petita fàbrica tèxtil. Entre la fàbrica i els comerços donaven feina a una bona colla de persones que els hi eren molt fidels. Tenien, de fet eren, una empresa familiar amb el capital propi i dirigida pels mateixos Benti. La gent que hi entrava a treballar ho feia sempre a través de les peticions i recomanacions dels mateixos empleats, de manera que hi havia una relació quasi familiar entre tots ells. En aquells temps es considerava que treballar pels Benti era tenir pa per a la vida.

Diàriament es reunia tota la família a l’hora de dinar i al voltant de la taula es comentaven tant els assumptes de negocis com les xafarderies que hi posaven l’Amara —la mare de la Lia— o la seva tia Maraki, l’esposa de l’oncle Menelik, o bé també sortien a la conversa els problemes a l’escola, que inevitablement portaven la Lia o els seus dos germans i les seves dues cosines. No es parlava de política i qualsevol lleugera menció sobre la qüestió era tallada immediatament per algun dels grans, de manera que ja havia esdevingut un fet natural no treure mai la qüestió en aquells moments del dia, en els que estaven tots reunits. La seguretat imposava aquella regla no escrita. En qualsevol cas, Giyorgis i Menelik ja tenien ocasions per parlar-ne ells durant el dia i prou que els interessava estar al corrent de tot. Aquella estona del dinar era alegre i divertida. La Lia parava les orelles i no deixava d’aprendre. Ser la petita de la colla tenia els seus avantatges, a més, hi havia molt bona entesa i complicitat amb les seves cosines. Tot hi ajudava. En canvi, cada família sopava al seu pis situat dins aquell immens casalot; eren els moments d’intimitat i tranquil·litat familiar i de poder ordenar a les respectives quitxalles que anessin a dormir. Així vivia la petita Lia, així funcionaven els Benti en aquell ambient harmoniós, sense que per això hi poguessin faltar les desavinences inevitables, però mínimes, que imposa el fet de conviure en una mateixa casa.

La façana principal de l’edifici ocupava un bon tram del carrer i per la part del darrere hi havia un gran jardí que arribava fins a l’altre carrer paral·lel, del qual se’n separava mitjançant una alta tanca de pedra. L’avi havia eliminat tots els eucaliptus del seu petit bosc, tan estesos pels entorns de la ciutat, i els havia substituït per avets que en aquells dies ja disposaven d’unes dimensions considerables. Aquell jardí estava viu durant totes les estacions de l’any, amb pluja o sense. Sempre hi jugaven els Benti petits amb els seus amics de l’escola o del barri. A la planta baixa hi havia l’habitatge pel porter, el qual també feia totes les funcions de manteniment de la casa, junt amb la seva família, i a continuació també hi havia el magatzem de combustible, utillatges, sala dels safareigs per rentar la roba amb uns amplis estenedors. No hi faltava de res. A la primera planta hi vivien la Lia amb els seus pares i germans, a la segona planta l’oncle Menelik, la tia Maraki i les seves dues filles. Aquella casa es podia definir com un lloc bo en aquella babel que era Addis Abeba.

La Lia va ser ben conscient del moment que estava vivint. Aquell seu món entranyable i feliç s’acabava de manera sobtada. Pels trossos de converses que havia anat recollint a casa i fora de casa, s’havia anat fent la idea que la situació era compromesa per a tots ells. Va fer el cor fort i va confiar en els seus com sempre havia fet. Per altra banda, els Benti ja feia temps que havien començat a prendre mesures quan van considerar que la situació es deteriorava irremissiblement. Ho havien de fer tant per la seguretat de tots els seus com també per la preservació dels negocis i de la gent que hi treballava.

Ja feia un temps que les persones més o menys informades, per ganes o necessitat, tenien ben clar que l’emperador estava cada vegada més acorralat. Tant el seu futur com el de la família imperial esdevenia incert i amb ells també el futur del país. Si l’emperador marxava voluntàriament a l’exili sense poder deixar un govern consolidat, cosa que no es veia per enlloc, o bé el deposaven sense miraments, com ja s’havia intentat uns anys abans, tots consideraven inevitable un govern militar que es decantaria per posar-se sota el paraigua de la Unió Soviètica. Ja hi havia els precedents d’alguns països africans i era assenyat pressentir que el mateix es podia esperar en altres de l’entorn que també vivien convulsions polítiques, a causa dels efectes d’una colonització que havia marcat fronteres on no tocava, permetent al mateix temps que els interessos econòmics de les respectives metròpolis o de grans empreses xuclessin les energies necessàries i estimulessin un ampli grau de corrupció.

Els Benti van actuar amb celeritat. Com a comerciants i industrials que havien fet fortuna per ells mateixos, amb el seu treball i recursos, procurant sempre estalviar amb prudència i sense haver de dependre dels favors dels cortesans i administradors polítics de torn, que vivien al recer del palau amb les seves intrigues constants, sabien prou bé que tenien els dies comptats. De res els serviria presentar-se com a benefactors que havien creat molts llocs de treball i proporcionat medis de vida a moltes famílies. Tampoc els hi serviria la bel·ligerància de l’avi contra els italians, ja que havia acabat fent-hi negocis igualment. Els Benti donaven per fet que, fos qui fos qui es fes amo del govern, nacionalitzaria tot el que pogués nacionalitzar seguint els precedents revolucionaris que ensenya la història: engegant el populisme verbal barat i criminal, pistola en mà, per apaivagar la gent en nom del «poble», cosa que ho justificaria tot; fins i tot promovent la venjança indiscriminada que faria la feina més bruta. Més endavant ja hi posarien ordre, eliminant els elements més virulents tot quedant-se, de passada, amb els recursos que els hi semblés en nom de l’estabilitat i el benestar general.

Els seus reconeguts contactes comercials amb l’antiga metròpoli, malgrat haver-se iniciat anys abans de la guerra, seria un dels arguments que se’ls giraria en contra, tant pels contraris al nou règim que en sortís vencedor, com també davant la intel·lectualitat nacionalista d’aquella hora. Per aquests últims encara no s’havia reivindicat prou el mal que l’antic invasor havia fet al poble. Encara hi havia massa gent que recordava el tracte vexatori i criminal de l’exèrcit de Mussolini durant aquells pocs anys d’ocupació italiana. Com sempre ha passat en tots els països i comunitats, en certs moments de la seva història, la gran massa pot encimbellar grups d’interessats, frustrats i malfactors, però sempre hi ha dins la mateixa comunitat individualitats que no suporten l’estultícia general. No tots els italians van estar contents amb Mussolini i les seves aventures militars. Per altra banda, comerciar amb la metròpoli, amb Roma, tampoc volia dir estar d’acord amb la seva política, i així ho entenia l’avi Benti en aquells moments.

Quan l’exèrcit italià va ocupar el país amb la seva capital, l’avi Benti va fer el que va estar a les seves mans per ajudar a la resistència, al mateix temps que intentava conservar el seu petit negoci que li donava per viure. D’alguna manera disposava d’una magnífica tapadora per a la seva activa col·laboració contra l’ocupació. Com ell, ho van fer tots els que van poder. Una vegada arribat l’alliberament de la mà dels britànics, no van rebre mai cap premi, excepte el de no ser molestats, que no era poca cosa.

No podien demanar res més del govern d’aquell emperador, el qual ja havia deixat molt clara la seva posició fent executar sense miraments un dels grans cabdills de la resistència. La recuperació del tron s’inaugurava amb un nou acte criminal que no deixava de ser un missatge adreçat a tothom.

A la Roma dels primers anys de Mussolini, el magatzem que els Benti hi tenien en societat anava de primera. Vendre teixits procedents d’Abissínia —així es denominava l’Etiòpia— tenia un bon predicament entre els romans pel fet de procedir d’una exòtica colònia recentment incorporada al seu imperi. Les mercaderies que importaven, els teixits, tenien el seu públic, i la relació comercial va permetre a l’avi Benti fer algunes amistats tot i que el negoci va durar poc temps atès que, quan Itàlia va entrar en guerra al costat d’Alemanya, es van interrompre les relacions comercials. Etiòpia passava a ser un punt més de la llista dels objectius britànics fins al moment en què aquests, juntament amb els abnegats etíops, van aconseguir acabar amb l’ocupació i, amb l’alliberament, el retorn de l’emperador Hailé Selassie.

No va ser fins sis anys més tard que la República Italiana reconeixeria la independència d’Etiòpia fent-se càrrec dels pagaments en concepte de reparacions de guerra. L’avi ho va aprofitar per tornar a comerciar amb l’antiga metròpoli, amb la indispensable col·laboració dels antics socis. De fet, ja només quedava un soci, en Pietro Bonomi, el fill del qual, en Giovanni, ja en plena guerra havia hagut de deixar la feina quan va ser cridat com a soldat de lleva. El fet que el pare fos soci amb uns etíops no era una bona nota en aquell precís moment. Per poc temps el seu primer destí va ser Líbia; seguidament van destinar la seva unitat a Etiòpia, poc abans de la desfeta italiana a Gondar, on Giovanni va ser fet presoner, llavors amb el grau de