Quan el destí conspira a favor teu

Por Maria Brugués Mitjans Prunera

La vida de la Laura es veurà capgirada de dalt a baix en el moment en què entrarà a treballar per un bufet d’advocats, sota la direcció d’un cap fred i distant que li encarregarà assumptes dels quals s’haurà d’ocupar sempre fora d’hores de feina. Poc a poc, el que semblaria una situació laboral precària, s’anirà convertint en una cursa detectivesca que obrirà una porta perillosa a un passat que reverberà en el present de tots els qui hi estaven involucrats amb conseqüències ben dispars. La presència de l’esperit protector del qui es revelarà com el seu pare biològic, l’anirà endinsant en un món de cobdícies, que posaran a prova la seva capacitat d’enteniment. Però el seu destí i el dels seus éssers estimats es conjura a favor d’ella, i teixeix una xarxa de complicitats, d’afecte i de suport, tal com ho havien fet l’avet de l’Amèlia i la Laura, el castanyer de l’Albert i la morera dels Soler a l’entrellaçar-se per sobre de l’empedrat de l’icònic passatge de Permanyer, oferint cobert d’ombra i aixopluc als desconeguts que el creuaven. 

Maria Brugués Mitjans Prunera (Gavà, 1964) es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona l’any 1987 i és màster en dret de Catalunya per la Universitat Autònoma de Barcelona. És advocada de la Generalitat de Catalunya i actualment és la secretària de la Junta de Tributs de Catalunya.
El ventall finès és el seu primer llibre i ha estat publicat l’any 2015 per Edicions 3i4.
Com a membre del Cos d’Advocacia de la Generalitat de Catalunya és també coautora de diversos llibres especialitzats en temes jurídics editats per Fòrum d’Advocacia de la Generalitat, adreçats a la preparació dels temaris per a l’accés al Cos d’Advocacia i al Cos Superior de la Generalitat.
El domini del llenguatge, així doncs, ha estat l’eix central de la seva carrera professional, però el pas a la novel·la de ficció li ha permès de trencar els rígids marcs del llenguatge jurídic on es trobava encotillada, per a poder alliberar emocions i vivències.

• Idioma: Español
• Editorial: Europa Edizioni
• Fecha de lanzamiento: 31 mar 2021
• ISBN: 9791220110891

Vista previa del libro

prunera-piatto.jpg

Maria Brugués Mitjans Prunera

Quan el destí conspira

a favor teu

© 2021 Europa Ediciones | Madrid

www.grupoeditorialeuropa.es | [e-mail]

ISBN 979-12-201-0716-7

I edición: marzo del 2021

Depósito legal: M-5070-2021

Distribuidor para las librerías: CAL Málaga S.L.

Impreso para Italia por Rotomail Italia

Finito di stampare nel mese di gennaio 2021

presso Rotomail Italia S.p.A. - Vignate (MI)

Quan el destí conspira a favor teu

La torbonada

La xafogor d’aquella matinada del nou d’agost de mil nou cents vuitanta-nou era insuportable. El dèbil vent de llevant només feia que afegir més humitat a l’ambient. Un grup de joves universitaris parlaven animats a les portes d’una discoteca al barri de Pedralbes. Feien gresca i reien, amb la tranquil·litat de no pertorbar el son dels veïns que ocupaven els habitatges situats a certa distància, doncs la ciutat s’havia buidat.

A tres anys de la celebració dels jocs olímpics, Barcelona vivia en un pic de màxima vitalitat. La transformació urbanística a la que estava sotmesa la ciutat, li estava embellint el rostre i l’estava posant al món en el lloc que es mereixia, just al costat de ciutats tan llegendàries com París, Londres o Nova York. Però encara hi havia temes pendents, causes de força major, que havia de resoldre, i el que va succeir aquella nit, a només tres anys justos de la data prevista de clausura dels jocs, el nou d’agost de mil nou cents noranta-dos, va posar a prova amb poca fortuna les seves capacitats de predicció meteorològica.

L’Amèlia estava estrebada sobre el braç del Lluís, i ell l’acabava de sostenir passant el seu braç per la seva petita cintura. Feia poc més d’un mes que el Lluís l’havia conegut en una festa privada i se sentia molt afortunat per poder compartir el seu temps amb una noia tan eixerida i franca com l’Amèlia. Acostumat com estava a freqüentar noies de casa bona que passejaven altives els seus exclusius vestits, mentre lluïen vanitosament un mèrit que no els era propi, com era el de les elevades rendes familiars; l’Amèlia va ser una alenada d’aire fresc que va entrar arravatadament a la seva vida i en va acabar sortint com la torbonada d’aquella nit.

L’Amèlia s’havia esmerçat amb el vestit, ja que aquella nit sortia amb el grup d’amics del Lluís, nois tots ells que estaven estudiant dret a l’Abat Oliva. Era un bonic vestit de tirants de color vermell amb un estampat de petites flors blanques que semblaven margarides. N’estava orgullosa de la seva adquisició en plena temporada de rebaixes i amb un descompte molt important. Des que havia començat a estudiar dret a la Universitat de Barcelona, compaginava els estudis amb el treball a una botiga de moda situada a la rambla de Catalunya, propietat de la mare d’una amiga que havia conegut a l’escola. No hi treballava a diari, només ho feia alguns caps de setmana quan hi havia feina i a les campanyes de Nadal i estiu. Això volia dir que ja feia tres anys que no tenia vacances, però no li importava, perquè aquesta feina li permetia pagar-se els estudis i els seus capricis sense haver de recórrer als escassos diners del minso pressupost familiar.

—Vaa Lluís, tornem a dins i ballem una mica més. S’està millor dins que fora. El vent m’ha fet entrar una brossa a l’ull —li va dir l’Amèlia mentre el Lluís amb tot l’interès del món intentava veure què li havia entrat sota la tènue llum d’un fanal. —A veure, estigues quieta!... Ja ho tinc! Ara millor?

—Ai sí, millor. Ets un home de recursos.

—Però jo no vull ballar amb tu, el que vull és una altra cosa —va respondre-li el Lluís amb la veu enriolada i una calor que va cobrir de vermell les seves prominents orelles quasi al mateix temps que pronunciava aquestes agosarades paraules.

L’Amèlia li va respondre amb un somriure, fent veure que no havia agafat el doble sentit de les seves paraules, i el va arrossegar fins a l’interior on la música del grup Abba començava a sonar. Poc temps va durar el Lluís a la pista de ball. No era un gran ballador. Es podria dir que moure’s al ritme de la música era per a ell una tasca complexa i una fita inabastable. Però no podia evitar que l’alegria que l’Amèlia portava al cos l’empenyés a desenvolupar, amb tot l’enginy possible, una habilitat que no l’havia fet seva. Malgrat tot, poc temps va trigar a desplaçar-se subtilment des del centre de la pista fins a un dels extrems amb la ferma intenció d’acabar asseient-se a la barra del bar on havia vist a algun dels seus amics que ja hi feia vida, pres també de la seva mateixa incompetència per a mantenir-se, amb desimboltura, a la pista de ball. L’Amèlia, en veure’l un punt entre tensiu i estressat, el va deixar estar, i va continuar ballant amb el grup de noies on de tant en tant algun paó estufat hi feia entrada atret per la soltesa de les noies i, també cal dir, per l’absència de competència, almenys a simple vista. Mentre, el Lluís parlava amb els seus amics, sense treure-li ni tant sols per un breu instant la vista de sobre. Era un home jove a qui mai encara se li havia passat pel cap comprometre’s, però aquella noia li havia trencat els seus esquemes, havia irromput amb força i estava disposat a lluitar per ella. No havia tingut encara temps per a analitzar els seus sentiments, però sí sabia que aquella noia li tenia el cor robat. L’havia corprès i pensar que tenien dos anys per endavant a la universitat on podrien compartir anhels, angoixes, en definitiva, llargues estones, l’esperonava a passar al següent nivell. Les tendres mirades que ella li anava fent i els seus ulls d’una brillantor lluent li auguraven que no li posaria difícil, que era un sentiment compartit. Se sentia l’home més afortunat del món. Poc sabia que tota aquella emoció, aquella bona fortuna que la providència acabava de concedir a la seva jovenívola vida, aquesta li acabaria traient d’una bursada i li agriria l’ànim per sempre més, convertint-lo en un jove vell, solitari i rancuniós que es va acollir a sagrat primer, en els estudis, i després en la feina, per tal que la vida l’oblidés. Durant un temps hi va trobar el seu refugi, però la vida no va cessar mai en la seva recerca i el va acabar trobant quan menys s’ho esperava posant en risc tot pel que havia lluitat.

—Heu vist! Quina passada! —va dir-los un dels joves del grup, l’Ernest, que havia sortit a fumar una cigarreta— S’ha aixecat un vent molt fort que ha arrencat branques d’arbres i llençat papereres pel terra i... . La resta de joves no el van deixar acabar i van sortir a veure el que estava passant.

Efectivament, un vent huracanat i sec s’esforçava per arrencar tot el que podia al seu pas, fins al punt que els fanals es torcien com si fossin canyes de bambú. Al carrer no hi havia ni un mussol, només hi eren ells. La torbonada va recórrer Barcelona tombant línies elèctriques, arbres i, a la part sud de la ciutat, fins i tot murs, fanals i semàfors.

Els joves que s’aplegaven a la porta de la discoteca van mirar atònits el que passava fins que a pocs metres, just davant seu, va caure un objecte pla de grans dimensions provocant un fort estrèpit. I com si ho haguessin entrenat abans, van fer tots a la vegada un pas enrere amb la intenció de buscar refugi sota el tendal de roba que cobria la porta principal d’entrada al local.

—Collons! —va exclamar l’Ernest mentre s’acostava a l’objecte que havia caigut— Sabeu què és?, una persiana —va respondre contestant ell mateix la pregunta que acabava de fer, mentre la resta del grup se’l mirava amb ulls atònits.

—Nois jo no sé què és això, però millor que entrem ràpid i no ens moguem mentre no pari aquest vent endimoniat. Les noies s’espantarien i encara prendríem mal —va afegir el Lluís en to protector. Així que varen tornar a entrar i van poder comprovar com a dins res havia canviat, que tot estava com ho acabaven de deixar. L’Amèlia que continuava ballant, -ara al so de Village People- en veure com feia entrada el Lluís, va córrer cap a ell i el va encerclar amb els braços, prement-lo amb tota la força que li era possible. Ell es va deixar abraçar i apartant-li el cap de la seva espatlla la va besar i se la va emportar a un racó on hi havia uns sofàs cantoners força atapeïts de parelles que s’intercanviaven el seu afecte, lluny de les mirades engelosides dels qui no havien tingut fortuna en la caça, que no eren pocs. Tot i així, van aprofitar que unes parelles s’aixecaven per a prendre ràpidament possessió del seu espai. I no varen tenir millor manera de passar el temps que arremolinats un amb l’altre, deixant poc espai per a la respiració mentre els petons anaven in crescendo fins que l’advertiment d’un dels de la colla de què el vent s’havia aturat, però es visualitzava sobre la muntanya de Montjuic un reguitzell de llamps, va fer prendre la decisió a la jove parella que era un bon moment per a marxar.

En sortir a l’exterior l’Amèlia va tremolar i al Lluís no se li va passar per alt aquest detall. I és que la temperatura havia baixat sobtadament. Era l’agost, així que cap dels dos portava peça d’abric. El Lluís no va tenir millor manera de solucionar-ho que fregant enèrgicament els braços d’ella amb la intenció de fer-li pujar, com fos, la temperatura corporal. Els llamps continuaven dibuixant l’horitzó sense aturador i els llampecs i els trons començaven a marcar un compàs rítmic amenaçador.

—Et porto a casa Amèlia, que això fa mala pinta —va dir el Lluís quan va sentir com unes tímides gotes li queien sobre el braç. Va agafar l’Amèlia per la mà i van arrencar a córrer carrer avall amb la intenció d’arribar a l’avinguda Diagonal, però, en els pocs metres que van recórrer la intensitat de la pluja va ser tal que es van haver d’aturar en un portal a escassos metres d’on vivia el Lluís. Feia fred i la mullena que portaven a sobre no contribuïa a millorar la sensació tèrmica de fred que els joves tenien. El Lluís es va mirar l’Amèlia i va veure com la noia no podia deixar de tremolar. No aconseguia acabar bé les paraules perquè la tremolor havia pres també possessió dels seus llavis, els quals començaven a posar-se morats.

—Amèlia, visc molt a prop d’aquí. Creuar ara Barcelona fins a casa teva, tal com vas de xopa, i amb aquest temps, la veritat, no t’ho aconsello. La proposta que et faig, és si vols venir a casa meva a canviar-te de roba. Els meus pares són de vacances i a casa no hi ha ningú perquè el meu germà està a l’Empordà i no vindrà fins demà a la tarda. Què me’n dius? —L’Amèlia se’l va mirar amb ullets i, tot i que la proposta del noi la pertorbava una mica, va assentir sense mostrar cap reticència al respecte. Tenia fins i tot la roba interior amarada i l’apressava poder-se treure aquella humitat de sobre tan poc confortable.

Quan la pluja va començar a afluixar van reprendre de nou el camí fins a casa del Lluís. L’aturada no els va servir de gaire doncs la intensitat de la precipitació que va caure en tan poca durada va fer que arribessin molls com dos ànecs. El Lluís es va donar presa a obrir la porta d’entrada i tots dos, com si encara estigués plovent, van córrer escales amunt, sense esperar ni tan sols a cridar l’ascensor. Un cop a dins, l’Amèlia es va esperar al rebedor on dedicà uns segons a arreglar-se els cabells mentre es guaitava al mirall que omplia el pany de paret. El Lluís no va trigar gaire a aparèixer amb un xandall a les mans dels que ell tenia per anar per casa, i li va proporcionar, alhora que li indicava on era el bany.

—Dutxa’t amb aigua ben calenta, jo també ho faré, sinó encara agafaràs una calipàndria. T’he deixat unes tovalloles netes. —L’Amèlia li va donar les gràcies i es va tancar al bany. Va posar el pestell, amb automatisme, com sempre ho feia a casa seva. Però tot seguit el va tornar a treure, no li volia donar al Lluís una imatge que no pretenia donar. Li tenia tota la confiança del món, no li tenia por, cap reserva.

Va treure’s la roba i va entrar a la dutxa i quan va anar per obrir l’aixeta, es va aturar. La casa estava en silenci, només se sentia la remor d’uns trons llunyans, així que va poder percebre com el Lluís deixava córrer l’aigua. Es va confiar a la força dels seus sentiments i, per a una dona tan racional com ella, no era una tasca fàcil. Així que, sense fer cap anàlisi del que anava a succeir, es va tornar a embolicar amb la tovallola per a anar de dret al bany del Lluís. Aquest, tot i que s’havia deixat la porta entreoberta, la darrera cosa que esperava era trobar-se l’Amèlia palplantada al mig del seu bany, mirant-lo amb aquell somriure tan fàcil que s’havia instal·lat en els seus llavis. I no és que no ho volgués, sinó que simplement en el seu mental havia projectat un altre escenari, on després prendrien alguna cosa, es quedarien parlant al sofà i, qui sap, el que acabaria passant.

—Vols que me’n vagi? —va dir l’Amèlia en veure la cara de badoc que feia el noi.

—No, no! És que no...

—No t’esperaves que fos tan descarada...

—No volia dir això —va apressar-se a dir el Lluís, conscient que la seva immobilitat estava espatllant la màgia que l’Amèlia havia creat amb la seva inesperada, i no per això menys volguda irrupció al bany— Vine! —va dir el Lluís estenent la seva mà. L’Amèlia va deixar caure amb gràcia la tovallola i, amb la perspectiva que li oferia la distància que els separava, el Lluís va poder recórrer amb els seus ulls tot el seu cos nu. I no va poder estar-se de dir <>.

Aquella nit tot va anar rodat, sense entrebancs, una cosa darrera l’altra, i tot el seu amor va fluir amb una autenticitat impròpia de les primeres trobades. Era com si els joves tinguessin la temença que, al final, sí que hi trobarien un mur que els aturaria per sempre més i que, per tant, aquella era l’única ocasió de deixar-se anar, de mostrar-se tal com eren, amb tota la seva força, sense pors.

El dia es va llevar sota un sol radiant que no deixava entreveure res del que havia succeït i tampoc les conseqüències que els fets tindrien. Als nois també se’ls havia eixit el sol a mitjanit. Van llevar-se exultants, pletòrics, enamorats. La vida els acabava d’ensenyar la seva cara més tendra. Poc s’ho pensaven que en aquella nit de tanta plenitud, per ironia del destí, també acabaria plovent sobre mullat en les seves vides.

I és que els desperfectes que la torbonada va causar aquella nit d’agost a la ciutat van trigar molt temps a ser oblidats pels barcelonins, però els desperfectes que aquella nit va causar a la vida d’aquells joves no van ser mai oblidats i tots dos van pagar un preu molt alt. Les creences limitadores que l’educació rebuda li havia inoculat a l’Amèlia no li van donar cap oportunitat de ser feliç, de compartir una arribada inesperada, i de donar-se temps i, alhora, donar temps als altres per a què poguessin fer-li encaix en les seves vides. Qui sap!, potser no li faltava raó a l’Amèlia i resultaria certa la creença que un jove de família benestant mai assumiria la responsabilitat més gran a la que un adult ha de fer front. No va saber esperar i no va arribar a saber, fins molts anys més tard, qui era realment aquell noi que acabava de conèixer. En aquell moment, no va copsar el que ja es deixava entreveure, i és que el Lluís i l’Amèlia sí que compartien una autenticitat en valors com ara la responsabilitat, la paraula donada i el compromís, a banda d’una elevada capacitat de sacrifici i treball.

Ella es va limitar a prendre una decisió valenta i va tenir empenta per a tirar-la endavant. Va deixar que la seva vida s’aturés sols uns breus instants, per després encarar-la amb més fortalesa, amb més força, però no va donar al Lluís cap oportunitat de triar. Per això, ella no li va guardar cap rancúnia, com en canvi, sí li va guardar el Lluís, perquè ell no va entendre mai perquè l’Amèlia va desaparèixer sobtadament de la seva vida. I és que la noia es va esfumar. Durant anys van ser innombrables els somnis que va tenir el Lluís en què l’Amèlia se li apareixia com un fantasma, com una figura irreal, fins al punt d’arribar-se a plantejar si mai havia existit, si en algun moment havia format part de la seva vida. Va estar-la buscant durant molt de temps, però mai ningú va poder donar-li cap informació, cap pista que li permetés arribar fins a ella, i amb el pas del temps, sense pretendre-ho, va deixar de buscar-la, va desistir, simplement, en el seu empeny de ser feliç amb l’única dona amb qui realment ho arribaria a ser. Però, llavors, ell això no ho sabia.

I com sigui que ja des d’un bon inici l’Amèlia havia pres el control de les seves curtes vides en comú, va ser ella qui, finalment, l’acabaria trobant quan va entendre que hi havia en joc un bé superior que els transcendia i que calia protegir. Va ser aquest, i no cap altre, el motiu que la va esperonar a treure a la llum les conseqüències d’un amor que havia estat tan vertader com fugaç. I va ser aleshores, només aleshores, quan el Lluís va tenir la seva única oportunitat de triar, de poder prendre el control en una relació on l’Amèlia havia marcat tots els tempos. I és que ell, que no havia tingut el control de res en aquella relació, sí que va poder dir la seva i tenir la darrera paraula. Paraula aquesta que li va permetre no desdir-se del compromís i la responsabilitat amb què havia encarat totes les decisions preses en el decurs de la seva vida.

L’agulla del paller

La Laura ja feia mesos —tants com els que hi portava treballant— que no sabia, realment, que estava buscant en els trenta-tres arxivadors que conformaven el Pla d’ordenació urbanística municipal de Sitges. Se sentia perduda, en el sentit més literal de la paraula, desmotivada i, profundament, avorrida. Ja feia més de sis mesos que treballava en el despatx d’advocats Romagosa-Boronet i, a hores d’ara, encara no hi havia sabut trobar el seu lloc. De fet, cada dia en arribar esperava el moment en què li havien de comunicar que prescindirien dels seus serveis. Podríem dir que frisava perquè arribés aquest moment. I és que per més que ja feia temps que el Lluís li deia que busqués una possible justificació de perquè el Pla d’ordenació urbanística municipal de Sitges, aprovat dotze anys enrere –l’any 2006- havia privat a les finques de la senyora Bonet de tota possible edificabilitat, res d’estrany trobava en el fet que unes finques estaven afectades pel Pla director costaner, mentre que d’altres passaven a qualificar-se com a zona d’espai lliure entre edificacions o estaven qualificades com a zona de verd privat. La qüestió era que no hi trobava cap raresa —més enllà d’una mala sort que fregava la malastrugança— a la qual poder-se agafar per trobar una justificació al fet que tota l’edificabilitat que el planejament anterior li havia reconegut, se li havia sostret en l’actual. I es preguntava com ho podria arribar a saber això. Per a ella era com trobar una agulla en un paller.

El fet era que en les comptades ocasions en què havia pogut parlar amb el Lluís, aquestes sempre venien acompanyades d’un secretisme forçat <>. I sempre eren a fora d’hores de treball o quan al despatx ja gairebé no hi quedava ningú. Fins i tot, li havia arribat a insinuar sobre la possibilitat de trobar-hi proves d’un possible delicte urbanístic i que, si fos el cas, caldria informar a la Fiscalia de Barcelona. La qüestió era, però, que ni tant sols per un breu instant, la Laura havia pogut arribar a trobar proves que indiciessin que el Lluís tingués raó. I va llençar en veu alta un <>.

—Bon cap de setmana Laura! —va aixecar el cap, en no reconèixer qui s’acomiadava i va veure com la secretària tancava al seu darrera la porta del despatx