A la recerca d´una sortida

Por Ramón Gironés

"A la recerca d'una sortida" és el testimoni vital i alhora un excel·lent llibre d'autoajuda d'un ésser humà, Ramon Gironés, que des de la infància encara la paulatina i progressiva pèrdua de visió que l'obliga a deixar la seva professió de forner, a la qual s'ha dedicat en cos i ànima, quan arriba a la cinquantena. L'autor no dóna puntada sense fil i ofereix apunts biogràfics, que es llegeixen gairebé com un conte, per pintar el calvari i la resposta enèrgica a la pèrdua constant de la vista. Al lector no li costarà "veure" que l'estratègia per tirar endavant en una edat en la qual s'han rendit no pocs, està estretament lligada amb una de les seves altres passions: la lluita grecoromana de la qual va ser subcampió i campió d'Espanya. La competició li va donar totes les eines necessàries per llaurar-se un futur satisfactori quan altres només veuen foscor. El llibre conclou amb un cant apoteòsic a la vida, a l'amor, a la passió i a la felicitat. I com no, a la victòria davant del destí.

• Idioma: Español
• Editorial: Ediciones Especializadas Europeas
• Fecha de lanzamiento: 1 jun 2022
• ISBN: 9788412204988

Vista previa del libro

Una bona plantofada

Passava el temps i cansat de tantes visites rutinàries al centre oftalmològic de sempre i de les respostes habituals dels seus millors professionals, tan bon punt em vaig adonar de petites variacions que progressivament empitjoraven la meva visió, a casa vam decidir visitar un altre especialista de prestigi similar. Necessitàvem una altra opinió professional capaç de renovar les meves esperances. Qui sap, potser la ciència havia fet algun descobriment per solucionar la meva afecció, vam pensar. Des de feia temps, em semblava que de mica en mica anava perdent la visió. Mai m’ha agradat fer comentaris alarmants per no preocupar la família. En aquesta ocasió, no recordo exactament quin fou el meu comentari. El cas és que una setmana després, amb la Carme, erem a la consulta d’un nou especialista.

Ja al despatx del doctor, li vaig explicar quin era el meu estat d’ànim: estava cansat de tantes visites i revisions oftalmològiques estèrils i li vaig demanar que em digués la veritat i si encara podia conservar alguna esperança.

Un cop fetes totes les probes que va creure oportú, em va demanar l’historial dels altres especialistes per saber quina havia sigut l’evolució. A continuació vam concretar una nova cita. Mentre, estudiaria tota la informació de les dues bandes, així podria fer un diagnòstic més fonamentat i donar-me una orientació més precisa. No sé si aquell doctor era igual de clar amb tots els pacients, però, amb mi, ja no ho podia ser més. I vaig escoltar la sentència: –Com molt bé li havien diagnosticat anteriorment, pateix una degeneració macular. Durant molts anys s’ha mantingut estable; en aquest moment, però, la degeneració és molt més severa. La ciència no té resposta pel seu cas, i nosaltres tampoc. Tan de bo que m’equivoqui, però, en poc temps, es pot quedar cec.

Aquesta era una resposta possible que a casa havíem contemplat durant molt de temps, però tots evitàvem fer qualsevol comentari al respecte donada la seva gravetat.

Em vaig quedar glaçat, amb la ment en blanc i mut, sota la mirada atenta i paternal del doctor. Només una tendra abraçada de la Carme em va fer recordar que no estava sol. Provablement ningú està preparat per rebre un cop tan desolador. I jo tampoc. La Carme, sense dir paraula, em va transmetre tot allò que necessitava saber. Ella sempre estaria al meu costat per ajudar-me quan fos necessari. Fou un moment dens, intens, entranyable i difícilment oblidable. Com els sentiments són imprevisibles, es produí un intercanvi de frases senzilles i tendres:

–El moment més dolorós de la meva vida serà quan no pugui contemplar la teva cara- li vaig dir espontàniament.

Amb els ulls brillants, la resposta de la Carme no podia ser més bonica:

–Això és una sort, així sempre em tindràs present més jove que ningú. Després d’haver escoltat les paraules del doctor, moralment enfonsat, no podia ni volia imaginar un futur sense imatges.

Al meu cap es barrejava una pila de sentiments extraordinàriament confusos. Es combinava la total incredulitat amb la certesa absoluta, la por i la valentia, els moments lúcids i els de confusió. Tenia por. Més que por, terror. O potser era pànic a la ceguesa. No obstant, des d’un bon començament sabia que havia de lluitar. Segons els especialistes, tot i ser impossible revertir la malaltia, calia normalitzar la situació. El principal conflicte era dins meu i tan sols jo mateix el podia neutralitzar. Com ho havia de fer? No soc la primera persona ni tampoc seré l'última a la qual se li comunica un diagnòstic inesperat i traumàtic. Després de la primera sorpresa, calia readaptar-se per superar el tràngol de la millor manera possible.

Amb un futur tan negre, mai tan ben dit, sense un bri d’esperança, no sabia com fer-ho per reunir una nova força capaç de crear il·lusió. El propi doctor em digué:

–Si observem el nostre entorn, podem trobar infinitat de casos pitjors que el teu. La majoria d’aquestes persones han aconseguit superar-los o, si més no, trobar la manera de deixar el problema en un segon pla. Aleshores, per començar, faríem bé de recordar aquelles sàvies paraules: "Si un problema té solució, no cal preocupar-se; i si no en té, per què t’has d'amoïnar?

–Et dic això perquè com l'esperança no s'esgota en si mateixa, cal renovar-la. La esperança genera il·lusió; la il·lusió dóna força; la força condueix a l’acció i l’acció ens portarà directament a la recuperació física i anímica.

Com podeu veure, els consells no podien ser més motivadors, i al tractar-se de raonades reflexions fetes per un professional acreditat, calia tenir-les presents. Fixeu-vos bé com és la lògica de les paraules pronunciades en el moment més oportú i quina és la força que poden generar: la esperança és una resposta que hem de tenir sempre a mà, ja que genera il·lusió. Amb il·lusió aconseguirem la força, i amb aquesta activarem el cos. I amb l’acció del cos, combinada amb el potencial de la ment, pot arribar la recuperació.

Fantàstic! Sense sortir de la consulta, aquell doctor, amb el seu diagnòstic, m’havia deixat completament enfonsat. Minuts després, aparegué la persona que fins aquell moment s’havia mantingut oculta darrere la bata blanca. A partir d’aquell instant, per la mateixa boca i amb un to paternal, començaren a brollar paraules de consol i d’esperança. Sense cap mena de dubte, aconseguí canviar completament tant el meu estat d’ànim com el de la Carme.

Paga la pena ser positius? I tant!

Naturalment, una cosa és la teoria i l’altra la pràctica. Com és pot aconseguir fer realitat un somni com aquest?

Ja en parlarem! Si més no, al sortir del despatx, el doctor ja havia sabut contagiar-nos una bona dosi d’optimisme. I en moments de desesperació, és una habilitat que el pacient agraeix molt i molt.

Sense el primer pas, no es pot fer camí!

El meu nom és Ramon. Tinc setanta-tres anys i estic casat amb la Carme des de en fa cinquanta. Hem tingut tres fills extraordinaris i tres nets que ens deixen bocabadats. Soc extravertit, físicament fort, amb una ment prou clara per continuar fent les nombroses activitats que em permeten mantenir-me en forma i ocupat bona part del dia.

Abans que el temps esborri els meus records i amb ells les meves vivències, he pensat plasmar-los per escrit i poder compartir-los amb vosaltres. Desitjaria, si fos possible, que la lectura us servís de distracció. Al mateix temps, si en podeu treure algun profit per a vosaltres o per a altres persones, molt millor. El que llegireu o escoltareu, forma part d’un conjunt d’experiències personals, positives i negatives, que m’han ajudat a créixer, algunes de les quals, he tingut la oportunitat d’explicar-les entre amics o en reunions familiars. No obstant, encara que pugui semblar estrany, no sereu pocs els que les coneixereu al llegir o escoltar aquest relat. Fins ara no havia trobat el moment oportú de revelar-les perquè estava convençut que no interessaven a ningú.

Més d’una vegada havia sentit dir a la gent més gran: El passat, passat està. Era una manera d’esborrar possibles errors, d’intentar cicatritzar velles ferides i d’oblidar la història. No penseu que aquest moment ha arribat espontàniament. Ni molt menys! Tot fou fruit d’una llarga conversa, mantinguda amb un vell amic de la infància. Segons ell, no era normal fer tot el que havia fet, ni amb les condicions que ho havia hagut de fer, ni tampoc arribar on havia arribat. Aleshores, em digué:

–Ho has d’escriure! Hi poden haver altres persones que es trobin en les mateixes circumstàncies sense saber què fer. Qui sap! Pot ser que després de llegir el teu relat, es vegin capaços de sortir del pou per caminar en la bona direcció.

Si voleu que us digui la veritat, aquella conversa em va fer pensar molt més del que podia imaginar. Sense gaire esforç, van començar a brollar infinitat de records, en forma de cascada màgica, farcida de vivències. En aquell moment, tot jo era un interrogant. Dubtava molt seriosament si seria capaç de traslladar tota aquella informació al paper. Quan per fi vaig aconseguir fer-ho, per a mi fou com una teràpia. Tot d’una, sense proposar-m’ho, em vaig sentir completament alliberat d’un pes que m’havia angoixat durant molts anys.

El relat gira al voltant d’un vell problema que es descontrolaria en l’edat adulta. Per aquesta raó us pot sorprendre veure com en un primer moment ho vaig encaixar i com de manera ràpida canviaria la meva vida. Malgrat ser tan important com sorprenent el que em va passar, podrem veure com de vegades unes coses són conseqüència d’unes altres, raó per la qual, per fer-ho tot més entenedor, haurem de furgar una mica en els records de la infància.

De la mateixa manera, es poden donar coincidències entre vosaltres i jo relacionades amb els problemes del dia a dia o amb la manera de resoldre’ls. També podem compartir els dubtes, les situacions angoixants, els moments divertits i els sentiments reprimits. Tot això pot ajudar a despertar una certa empatia o potser li podríem dir comprensió, tant entre aquells lectors que es trobin en la mateixa situació com entre els que hagin iniciat la lectura per simple curiositat.

Cada persona és com és. Per fer-se una idea del meu caràcter no estarà de més explicar que tota la vida he fet esport: atletisme al col·legi, després, durant molts anys, lluita grecoromana, més endavant equitació i carreres de marató. Actualment només faig natació i gimnàstica per mantenir-me en forma. Per poder practicar de manera contínua qualsevol d’aquestes especialitats, cal un gran sacrifici, molta disciplina per no deixar els entrenaments i ganes de superació per assolir els objectius que cadascú s’hagi marcat. Sabent, però, que res és fàcil i que quan s’aconsegueix un objectiu sempre és conseqüència del treball, mai de la casualitat. Penso que aquesta mentalitat m’ha ajudat a superar molts obstacles.

Abans de parlar d’aquest problema que em va ocasionar un canvi tan important a la meva vida, m’agradaria dir-vos alguna cosa sobre la meva infància. Després, voldria ser capaç d’explicar com a partir d’un moment determinat, quan pensava que ja tenia la vida solucionada, em vaig veure obligat a tornar a començar i planificar-ho tot de nou. Fou a conseqüència de tenir la perspectiva de perdre un sentit tan important com era la vista. Per a un adult és molt complicat afrontar aquesta situació, si es té en compte que la etapa anterior s’havia donat de manera natural, evolucionant plàcidament des de la infantesa a la edat adulta durant un recorregut més o menys llarg.

En canvi, el punt des del