La naturalista emocional

Por Eva Rodellas

Més que un llibre, La naturalista emocional és una manera d'entendre la vida. Seguint les passes de l'Arlet, l'escriptora ens convida a participar d'un cant particular a la natura. Un cant de respecte, de curiositat i recerca, de petits assoliments que defineixen el personatge principal. El llibre transita un camí traçat amb molta cura a partir d'imatges precises i, quan és necessari, de mites, contes i faules d'arreu del món i de creació pròpia. L'Eva Rodellas és una persona viatjada i ha sabut compondre un relat delicat conjuminant elements de diverses cultures, apropiant-se'n de manera intel·ligent i traduint-los en el pensament —el que expressa i el que amaga— i els gestos de la seva protagonista.

• Idioma: Español
• Editorial: Letrame Grupo Editorial
• Fecha de lanzamiento: 26 ene 2024
• ISBN: 9788411819619

Vista previa del libro

1500.jpg

© Drets d’edició reservats.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[e-mail]

© Eva Rodellas Fontiguell

Disseny d’edició: Letrame Editorial.

Maquetació: Juan Muñoz Céspedes

Disseny de coberta: Rubén García

Edició: Jordi Puig

Il·lustració: Uxito

Supervisió de correcció: Celia Jiménez

ISBN: 978-84-1181-961-9

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de la coberta, pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic, mecànic, òptic, enregistrament, a Internet o fotocòpia, sense el consentiment previ de l’editor o de l’autor.

« Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adrecis a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47) ».

.

Als meus pares, Vicenç i Emilia

que m’han ensenyat a estimar la natura.

Els ducs han volat del niu

Observa atentament la natura, llavors ho entendràs tot molt millor.

Albert Einstein

Era el capvespre i ja feia estona que l’Arlet badava davant de la finestra del menjador. Sovint pensava que havia estat un encert fer aquella obertura, donava molta llum al menjador i no havia canviat gens l’esperit de la masia dels avis.

Es començaven a veure ratpenats i les abelles van decidir que ja era hora d’anar a descansar. Havien passat el dia jugant i anant de flor en flor per tastar el nèctar deliciós que els oferien les plantes aromàtiques del jardí. Nèctar com el que prenien els antics déus grecs. Un líquid sucrós, deliciós, que donava poder als herois i energia a les abelles. Per aconseguir-lo quedaven plenes de pol·len, però ben poc els importava. Sabien que el tresor era al fons de la flor i bé s’ho valia, passar pel mig dels estams a canvi d’un menjar tan fresc i exquisit.

Mirava els cirerers i recordava com, cada primavera, l’àvia Magdalena trucava l’Emiko per avisar-la que els cirerers eren florits, el sakura ja havia arribat. L’Emiko i l’Arlet s’instal·laven uns dies amb els avis per gaudir de l’explosió de flors.

Havia estat una tarda festiva i tot el pati feia una flaire dolça i romàntica. El brunzit del treball gairebé frenètic de les abelles sonava enmig de tota mena d’olors florals i meloses.

De sobte, va veure el Robert que arribava somrient i puntual com sempre, impecablement vestit per sortir al bosc, amb pantalons verd oliva i samarreta també de color verd, un xic més clar. Va sortir a rebre’l amb una abraçada.

—Vols un cafè? Deixa’m acabar de posar les flors en galledes d’aigua freda per fer l’ikebana després, quan tornem. Ja quasi estic i no m’agradaria que les flors es malmetessin. Te’l prepares tu mateix, el cafè amb llet. A vegades, crec que saps més bé tu que jo, on són les coses en aquesta casa.

—Sí, tranquil·la, Arlet —li va dir amb un somriure—. De fet, no tenim pressa. Si vols, fes l’ikebana ara i així veig com el fas, que m’agrada molt.

El Robert estimava un munt l’Arlet i no només li perdonava que fos tardanera, sinó que ho trobava divertit. Ella sempre perdia la noció del temps. El Robert no entenia com s’ho feia