Quan Volaven els Ocells

Por Màrius Pellicer Castany

Nascut a Barcelona el 1980, Màrius Pellicer Castany és llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. També va cursar estudis de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i de màrqueting a la Hogeschool van Amsterdam.
Ha treballat en diferents mitjans i en els departament de comunicació de diversos centres educatius com IESE o l'HvA, als Països Baixos. A més, també ha desenvolupat tasques de comunicació a d'altres sectors professionals.
Després de deu anys dedicant-se a la comunicació i al màrqueting online en el sector turisme, el 2019 decideix fer un canvi de rumb i comença els estudis de grau en Geografia i Història a la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), i enceta la seva carrera literària.

• Idioma: Español
• Editorial: Letrame Grupo Editorial
• Fecha de lanzamiento: 4 jul 2023
• ISBN: 9788411811439

Vista previa del libro

1500.jpg

© Drets d’edició reservats.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

[e-mail]

© Màrius Pellicer Castany

Disseny d’edició: Letrame Editorial.

Maquetació: Brian Fernández Rodríguez

Disseny de portada: Rubén García

Supervisió de correcció: Ana Castañeda

ISBN: 978-84-1181-143-9

Cap part d’aquesta publicació, inclòs el disseny de coberta, pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic, mecànic, òptic, de gravació, a Internet o de fotocòpia, sense permís previ de l’editor o de l’autor.

«Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra tan sols pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, a excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.

A la meva àvia i a totes les dones de la seva generació.

VOL DE LLUM

No sabia com, però era allà. Palplantat sobre la taula de la cuina reposava un tortell ple de fruita confitada per sobre. Quina delícia! Segur que l’havia portat la seva tia Maria pel seu sant. Tot d’una, quan ja el tenia a les mans i estava a punt de fer-li la primera queixalada, un ensurt molt desagradable la va fer saltar del llit. On era? Què passava? «Dolores, hija, venga, que nos tenemos que ir ya». D’un bot, es posà dreta. S’embotí els mitjons de llana verge que li quedaven, ben grossos i que picaven força, però que eren molt calentons, i s’estireganyà tota ella, alhora que responia a son pare: «Ya voy, papa, ¿hay agua para la cara?».

Mentre es preparava per sortir, la Dolores no es treia del cap el maleït tortell de fruites i no es parava de preguntar per què, quan estava a punt de culminar-se el somni dintre del somni, sempre s’acabava despertant per una cosa o altra. Quina ràbia! I quina gana! Eren les cinc en punt de la matinada quan el Miguel i la nena sortien de casa per anar a buscar l’esmorzar al Mercat del Born. Tenien un conegut que hi treballava i els deixava la llet fresca i els croissants a preu de saldo. Tal com estaven les coses, amb quatre fills i un d’ells malalt, no podien pas malgastar els diners.

L’any passat, el 1934, el Bartolo, el primogènit del Miguel i de la seva esposa Nicolasa, havia saltat d’un tramvia en marxa amb un amic i s’havia donat un cop tan fort al pit contra un fenal que vomità sang. El nen, de tretze anys, es va espantar tant que no va dir res a casa i va fer jurar al seu amic que callaria com una tomba. Això havia estat a principis de juliol però, a l’agost, cada cop tossia més i s’ofegava. Els pares ja s’havien adonat que tacava les coixineres i els mocadors i allò no era pas bo. La Falange els proporcionà un metge que la Dolores sempre recordaria. Parlava amb una veu molt calmada alhora que anava tancant la mirada plàcidament mentre informava del diagnòstic. Tornava a sentir de nou aquell no hay nada que hacer i s’estremia. Però no només pel record del germà mort, sinó per com aquella veu tan agradable a la seva oïda, per com aquella serenor tan plàcida que sortia de dintre d’aquell doctor, estava anunciant, en realitat, que el seu germà es moria. Se li estremien els ossos, els músculs i la pell cada vegada que s’adonava que aquell horror també li produïa una certa serenor, quan li tornava a la memòria un record tan terrible.

Un cop sortits de l’Arc del Teatre, pare i filla sempre enfilaven Rambla avall fins arribar al passeig de Colom. Giraven a l’esquerra i seguien fins la Via Laietana, on es desviaven fins al carrer de la Princesa. La Dolores frisava per arribar al passeig, i aquells dos minuts que trigava des de la porta de casa fins allà li resultaven una eternitat. Un cop arribats a la cantonada amb la Rambla, sempre es recolzava del braç del seu pare i tancava els ulls. Sabia que tenia deu minuts ben bons en línia recta fins la Via Laietana. Les voreres eren una llauna, però dormia caminant. Ja es coneixia el trajecte i el seu pare estava allà al seu costat. Aquell dia, però, s’havien d’afanyar una mica més perquè de tornada havien de parar a la font per omplir unes garrafes d’aigua. Tot i ser divendres, no era un divendres qualsevol. A l’escola dels seus germans, hi assistia un bisbe molt important, o això és el que li havien dit a casa a la Dolores, i s’havien de banyar els nens. «Quina merda!» va pensar. Aquell dia no podria dormir caminant perquè havia de tirar d’un carretó atrotinat de fusta que la mare de la Luisita havia donat a l’escala per ocasions com aquella. La Dolores carregava, a més d’una garrafa per a cadascun dels seus tres germans, cinc més per a la resta de veïns. Ella les portaria d’anada perquè no volia que el seu pare les carregués tanta estona. Ell, el Miguel, les portaria de tornada perquè la nena encara no tenia prou forces per arrossegar-les plenes.

Aquell dia, tot i les maleïdes garrafes, van arribar a l’hora exacta a casa i a dos quarts de set ja entraven per la porta. El Miguel s’havia estalviat els seus quinze minuts, exactes, de la seva tradicional conversa amb l’amic del Born, i tot llest. El Miguelín i el Julito ja havien esmorzat. La Nicolasa els havia llevat tan bon punt el seu pare i la seva germana havien sortit per la porta, perquè aquell dia s’havien de banyar i arreglar-se bé. El Miguel s’enfadaria si, en arribar, encara no havien menjat res. De fet, no els deixaria esmorzar! «Nenes, no hagáis ruido que el Bartolo está malito» els havia advertit la dona mentre es vestien. El Miguelín i el Julito dormien junts en una habitació des que el Bartolo havia ocupat la de la Dolores. Sort n’havia tingut de sortir femella..., perquè tenia una habitació per a ella sola, però no li agradava gens dormir tota sola! En aquella època s’havia instal·lat a l’habitació de matrimoni amb els seus pares, però sovint s’escapava de nit i jeia al costat del seu germà gran. Comprovava que respirés:

«–Respira... está vivo.

–¿Pero qué haces, Doloricas?

–No me llames así que ya sabes que no me gusta.

–Pero a mi sí, Doloricas, y yo soy tu hermano mayor.

–¿Me puedo quedar?

–Bah, la pregunta de cada noche... échate, pero no te tires peos.

–Eso tú, so asqueroso.»

Guardaria aquelles nits en el més profund del seu cor. I quin dolor tan punyent al pit li provocaria cada vegada que recordés el seu germà i la seva normativa de no tirar-se pets al llit, quan ja l’hauria deixada sola per sempre.

Els dos nens s’estaven banyant i la Dolores ajudava a ensabonar el Julito, el petit dels quatre. Que n’era de guapo! La Nicolasa sempre deia que era igual que el seu cosí. Aquell que es va quedar unes mines de coure que li corresponien a ella per herència, o això deia el seu marit. Però ella no tenia temps per pensar-hi. Tenia massa feina! Un cop banyats, arreglats i repentinats, a les vuit en punt sortien per la porta de casa en direcció a l’escola. Com cada dia, el padre Francisco els va rebre amb el seu tradicional «Buenos días les dé Dios, señores Vera», seguit del «Buenos días le dé a usted, padre Francisco», que responien tots dos marrecs. El Miguel i el padre s’acomiadaven discretament amb la salutació feixista que la Falange començava a utilitzar ja des de la seva fundació l’any anterior, a imitació dels autoritarismes europeus.

El Miguel era obrer al Poblenou i ningú no podia assabentar-se que era militant de la Falange, perquè allò, la fàbrica, era una mina d’anarquistes de la CNT i d’altres radicals que no dubtarien ni un segon a fotre-li una fulla d’afaitar entre dues costelles si sabessin que militava amb els feixistes. Amb permís del partit, es va afiliar a la UGT per tal de no despertar sospites entre els companys de la fàbrica, que cada cop es mostraven més radicals i deien grans barbaritats. Ell era murcià, de Mazarrón, havia servit cinc anys a la marina espanyola a Melilla i havia vingut a Barcelona a treballar per l’Exposició Universal del 1929. I si allò es va fer va ser gràcies als espanyols que van aixecar, maó a maó, tota aquella parafernàlia. I ara ell havia de parlar una llengua que ves a saber tu d’on collons havia sortit. I que, a més, usaven aquells esbirros del trotskisme i els comunistes fastigosos. Ell era espanyol i monàrquic. Punt.

Un cop els nens eren a escola, el Miguel s’encaminà cap al Poblenou a pas ràpid ja que només li quedaven trenta minuts abans del canvi de torn i no pensava agafar el tramvia. Mai no ho feia. Quina manera de malgastar els calers tenint les cames fortes. A les nou en punt del matí creuava l’entrada de la fàbrica situada al carrer d’Almogàvers.

La Dolores ja estava acabant d’enllestir tot l’enrenou que s’havia format amb el bany dels nens per culpa d’aquella palangana de llautó tan grossa. Encara hi cabia arraulida si ficava el cap entre els genolls. En aquella posició, quedava tota coberta d’aigua calenta i no passava gens de fred. Es banyava cada dissabte després dels seus germans, però, l’endemà, no sabia si podria perquè ja havien gastat totes les garrafes d’aigua amb els nens. Bé, totes menys una que guardaven per al Bartolo. La Nicolasa ja era al terrat feia estona rentant la roba, sobretot les coixineres del nen que estaven plenes de taques de sang, que no hi havia manera que marxessin. L’Elisa li havia dit que ho fes amb aigua freda, que sinó coagulava i ja no marxava. La Joaquina, deia que no, que millor aigua calenta, lleixiu a dojo i azulete. Fora com fora, finalment, sempre les acabava deixant blanques com la neu. «Frotando, bonicas, frotando» anava dient en veu baixa mentre feia la bugada.

Un cop enllestida la feina, la Dolores, com cada dia, arreplegava la roba neta que la seva mare havia rentat i planxat per la fonda que hi havia al carrer dels Escudellers. Era una de les múltiples feines que acabaria fent ella mateixa quan ja fos casada i amb fills, durant postguerra. En dos minuts escassos, ja estava a la porta de la fonda:

«–Bon dia, senyor Joan, li deixo la roba on sempre?

–Sí, passa a la cuina que al fons hi ha la Carmen.

–Carmen, buenos días, te dejo aquí esto.

–Gracias, Lolita, cariño. Dale recuerdos a tu madre.

–¡Que no me llamo Lolita! Me llamo Dolores. ¡Adiós, Carmela!

–¡Ui! Si te cojo, te mato. ¡Gitana!»

En sortir de la fonda, va arribar a la Rambla en un sospir i de sobte sentí un so molt agradable. Un senyor molt gran tocava la flauta, tot movent els ditets al ritme de la melodia que tan dolçament sentia. Era l’himne de Riego. Ja l’havia sentit abans, força vegades, pel carrer i fins i tot un dia a la ràdio que hi havia a la fonda. Sense adonar-se’n, es va posar a xiular l’himne revolucionari republicà, alhora que feia xiscar els dits de la mà esquerra. Ambdues habilitats li havia ensenyat el Bartolo abans de posar-se malalt.

Pam! Un cop d’un senyor que passava la va fer tornar a la realitat i, aleshores, enfilà Rambla amunt perquè li encantava veure els colors de les flors que hi havia a les paradetes. Sobretot a l’hivern perquè Barcelona es veia molt grisa. Tot era de color marró; ni tan sols els plataners tenien fulles i, si encara en penjava alguna, també era de color trist. Quina bellesa! Li arribava l’aroma de les roses vermelles vellutades i l’olor de les tiges que trinxaven les floristes que decoraven delicadament els rams i els centres de flors per a les cases bones i els hotels de luxe de la ciutat. També sentia els clavells, d’un aroma més subtil, però més intens que el de la rosa. La seva àvia Dolores, que per això se’n deia ella, sempre li deia: «Cariño, una rosa huele más que un clavel, pero fíjate que siempre se abren solas. En cambio, los claveles van saliendo todos a la vez y su aroma acaba siendo más intenso». Els clavells blancs sempre li recordaven l’abuela Dolores. Ja de ben petita, anaven en processó fins a Montjuïc per Tots Sants i l’abuela sempre els comprava a les gitanes que abarrotaven l’entrada del cementiri. Preferia gastar-se unes perras més i evitar-se que els clavells arribessin pansits. Què pensaria el Miguel, el seu difunt marit, si li portava unes flors fetes malbé? El cert era que ara, per Tots Sants, la Dolores també era obsequiada amb un ramell generós de clavells blancs. Però, malauradament, sí que estaven pansits, perquè el Miguel els comprava a un xicot que traginava pel barri de la Ribera i que tenia un fotimer de flors de tot tipus. I molt bé de preu!

Just passada la Rambla de les Flors, la Dolores s’afanyava a pas decidit perquè volia veure les aus de més amunt. Com li agradaven els ocells! A casa tenien un colomar del qual el Miguel en tenia molta cura, i només la deixava entrar a ella a netejar i alimentar els coloms. Ja n’havia criat algun de ben petit; feia una mescla amb una mica de molla de pa i llet i, amb un escura-dents, n’agafava un bri. Subjectava el colomí amb el palmell de la mà esquerra tot aguantant-li el caparró amb l’índex, alhora que premia lleugerament les comissures del bec de la criatura amb el dit gros i el cor. D’aquella manera, podia obrir la boca tan desproporcionadament gran d’aquell ésser tan menut. Un cop l’animaló tenia el bec ben obert, la Dolores corria a omplir-lo amb aquella pasteta i premia l’aliment suaument amb el palet fins que ell mateix se l’empassava tot sol. Quan el pap es palpava ben ple, el tornava a col·locar dintre, en una caixeta plena de palla, a la zona més resguardada del colomar. A la capsa, hi ficava també una Xibeca plena d’aigua calenta embolicada amb un drap molt vell. Arraulia l’ocellet cap a l’ampolla i el cobria amb la palla perquè es mantingués l’escalfor més estona. Més d’una vegada, però, els colomins havien dormit dintre casa, perquè amb el fred de la nit acostumaven a morir. La Dolores estava encantada i el seu pare estava encantat que ella ho estigués. Així l’ajudaria! Ara serien dos contra la Nicolasa que s’enfadava poc, però quan ho feia tenia els ovaris molt ben posats.

«–¡Éramos pocos y parió la burra!

–Yo lo limpio todo, mama, no te preocupes.

–Si no es eso, Dolores. Pero es que no cabemos. ¡Coño!»

I, així, sempre que apareixia un poll dintre casa.

Allà estava! Era el canari groc que cantava com els àngels i que havia vist la Luisita la setmana passada. El seu avi no en volia de canaris perquè «eran un gasto y no estaba el horno para bollos», però a ella li encantaven i a la Dolores també. Sí que se’l sentia cantar! Però quin so més estrident... Realment no sabia si en voldria tenir un o no. Potser seria massa sorollós i als estius li agradava fer la migdiada al terrat. Els coloms ja la molestaven amb els seus sons guturals i l’espetec de les ales però aquell ocellet... Cantava! Sí que en tindria un! I li posaria Pepito! Sí, Pepito.

Trobada l’au daurada, la nena girà cua i es topà de front amb un local que lluïa una preciosíssima cornucòpia de fusta d’estil modernista. L’entrada, a més, mostrava uns vitralls decorats amb gravats de flors recargolades delicadament, juntament amb siluetes de senyores molt elegants. Es va quedar bocabadada. Quantes vegades havia passat per allà? Vint, trenta, cent, mil vegades? Com no havia vist allò tan maco? De gran mai recordaria on era el maleït local aquell. Tampoc recordaria què era exactament: un bar, un restaurant, o potser una pastisseria? Rememoraria la bellesa de l’entrada i també d’aquell terra impecablement blanc i brillant com la llum, però res més.

En aquell moment, s’obriren les portes i sortí un matrimoni molt arreglat i de cabells ben rossos. El senyor portava un barret fosc, potser negre, igual que el seu abric. Els pantalons eren grisos a ratlles i les sabates lluentes a més no poder. Ella portava els cabells recollits amb un barret arrodonit de color blanc amb una ploma groguenca que enfilava per un dels costats. Tenia els ulls molt blaus i les dents molt blanques i ben posades. L’abric era de pell d’algun pobre animal i les sabates portaven una sivella argentada i una mica de taló. En veure la Dolores palplantada davant l’entrada, el senyor li va dir: «Hi Darling! Are you ok? Are you hungry?». La nena, com que no va entendre ni un borrall, li va somriure amablement i el mirà amb els seus ulls profunds, foscos i brillants. Aleshores, la Dolores mirà també la senyora i tot d’una li va fer una reverència. No sabia qui li havia dit, però ella sabia de feia temps que a les reines se’ls feia una genuflexió. La dona esclatà a riure, i el seu marit també.

L’home, tot seguit, va entrar dintre el local i en un tres i no res va aparèixer amb les mans plenes de xocolatines. El senyor li’n va donar una esperant que la desemboliqués i se la cruspís a crema dent, però ella li feia que no amb el cap mentre deia: «No, a casa. Mis hermanos también hambre». S’estirà un davantal impecable que sempre portava posat i l’home deixà caure totes les llaminadures dintre. El tirà enlaire curosament tot fent un manyoc amb els extrems per tal que no li caiguessin els dolços per terra, i no parava de donar-los les gràcies i de tirar-los petons. Molts petons i tots seguits, com una metralladora.

Quan ja es va allunyar prou i quan ja pràcticament no divisava aquells àngels, arrencà a córrer Rambla avall en direcció a casa seva. En torçar per l’Arc del Teatre, gairebé es fum de lloros per culpa de la Luisita que tot just també sortia del mateix carrer, però en direcció contrària.

«–Luisita, he visto el canario.

–¿Sí? Voy a por agua, luego te veo.

–Espera, ten.»

La nena va mirar aquella xocolatina com si fos un tresor. «Me la comeré de camino, que si no mi madre me la quita y se la da a mi abuelo» soltà sense deixar de contemplar aquell tresor que li havia donat la seva amiga. En arribar a casa, la Dolores va pujar de tres en tres els graons de les escales fins al cinquè pis. Allà, a la llinda de la porta, va exclamar: «¡Mira, mama!». I, pam, va llançar les xocolatines enlaire, escampant-les totes per terra.

El Miguelín i el Julito van arribar d’escola gairebé al capvespre perquè aquell divendres havia estat especial. En veure els dolços dins el bol de vidre amb el voraviu d’un daurat molt gastat, pràcticament invisible, els nens es van tornar bojos cridant i saltironant amb les mans enlaire. La Nicolasa els va deixar menjar-ne una entre els dos abans de sopar i sense que ho sabés el papa. El Bartolo se n’havia menjat una de sencera sense gaire esma feia una estona. Al nen li encantava la xocolata, però mastegar s’havia convertit en un via crucis i, tragar, en una tortura.

Mentre sopaven mongeta tendra amb un bon tros de cansalada i uns ous passats per aigua, la Dolores va recordar la melodia de la flauta dolça que havia sentit aquell matí i, sense adonar-se’n, la començà a taral·lejar. El Miguel va deixar anar la forquilla, li va fotre una cleca i li va dir: «¿Qué estás tarareando?». La nena, espantada i sorpresa, va callar. «Eso no lo quiero oír dentro de estas cuatro paredes, ¿queda claro?». La Dolores assentia amb el cap alhora que li lliscava per l’espatlla un floc de cabells arrissats de color castany. En aquell moment, mentre sopava, s’anava mirant aquelles quatre parets tan fosques i amb aquell aroma enquitranat que ho impregnava tot i a tots. Allò no podia ser bo pels pulmons del Bartolo, pensà. Aquell dia decidí que quan ella es casés, la pintura de les parets de casa seva seria blanca. Blanca i la decoració verda! Li encantava el verd perquè era el color de la primavera. S’acabà el sopar en silenci i alienada amb els seus pensaments.

Tot i que feia ja molts anys de la seva estada amb la marina a Melilla, el Miguel sempre es va sentir vinculat a l’exèrcit del mar espanyol en el més intern del seu esperit. Lluïa una àncora tatuada al braç dret i tenia claríssim que quan estigués a punt de morir demanaria que el posessin dempeus. Així havia de ser! I així seria, certament. Quan considerava que havia de donar una mà de pintura al pis, s’apropava xino-xano al port i sempre tornava amb alguna cosa. Li donaven de franc la pintura sobrant d’algunes reparacions que es realitzaven als bucs i les tonalitats ballaven entre una gamma de negre, negre grisós, gris plom i, una vegada, grana. Sovint, l’home pintava el sòcol de color negre i les parets amb els altres colors en funció dels sobrants que aconseguia. Dels seus passejos pel moll i les drassanes, també havia aconseguit la palangana de llautó on banyaven els nens.

*******

El Bartolo va morir el 18 de febrer d’aquell 1935. La Dolores es trobava sola al terrat plorant el seu germà gran, amagada en un racó, a tocar del colomar. No podia suportar que allò que ja sabia que passaria ja hagués passat. S’havia acabat. D’una revolada, s’aixecà i va treure el cap pel muret del terrat i, durant un instant, li passà pel cap de llançar-se. Si saltava acabaria el patiment. No ho podia fer. La seva mare moriria de pena. On hi ha vida, hi ha esperança, sempre pensava. Per això, en realitat, ella mai s’havia arribat a creure les paraules que anunciaven la mort del germà i que aquell metge que aclocava els ulls quan parlava havia escopit a la seva cara amb tanta serenor. Va pensar en la seva àvia Dolores. Just feia un any i mig que també havia mort a l’habitació on el seu germà acabava d’expirar. Tornaria a dormir sola..., pensà. No li agradava dormir sola. No dormiria sola, no! En aquella habitació sempre hi serien ells, els seus fantasmes, i s’hi sentiria segura.

L’enterrament del Bartolo va ser memorable. La Falange es va ocupar dels preparatius i el 22 de febrer sortia una comitiva des d’avall de la Rambla, entre l’estàtua a Colom, les drassanes i l’edifici de duanes portuàries. Un carro descobert tirat per dos cavalls negre obsidiana mostrava el taüt de l’infant cobert per la bandera republicana i envoltat de flors. No hi havia clavells blancs, va pensar la Dolores. Però ella en portava. Premia un ram ben fort amb la mà i li pensava posar al seu germà tan bon punt l’haguessin enterrat.

Els assistents a l’enterrament, a part de la família, amics, veïns i coneguts, formaven una comitiva digne d’admirar. I, de fet, tothom que s’hi topava, s’aturava i observava l’escena. Homes uniformats amb la camisa blau marí, religiosos de l’escola del nen i algunes banderes de la Falange: dues franges vermelles als extrems i una de ben negra al cor, situades totes en vertical. A la part central de la foscor era on se situava l’emblema del jou i les fletxes, també de color de la sang. La processó es va celebrar en rotund silenci i només se sentien els plors i els laments de les dones i els nens. La Nicolasa havia ordenat al Miguel que, si us plau, demanés silenci a todos esos amigotes tuyos.

Tot just començaren a desfilar cap al cementiri que un dels curiosos que observava la bellesa d’aquells dos cavalls foscos des de lluny va veure el Miguel. Què feia aquell camarada de la fàbrica allà? S’hi va apropar travessant el passeig de Colom i, des de l’edifici de duanes, el va veure clarament. Era familiar de la persona que hi havia al taüt, això segur, però què hi fotien allà tants falangistes? Quan ja marxava, una senyora gran, que semblava que portava allà palplantada des del dia que havien aixecat aquell edifici, li va demanar si li comprava tabac. El Ramon, enlloc de respondre la petició de l’anciana, li preguntà si sabia qui havia mort. «Sí, un nen molt maco, al cel sigui, que no saben què tenia exactament, però ha acabat morint. Els pares viuen