Pa i llet

Por Karolina Ramqvist

Un memoir poderós a través dels aliments i la memòria compartida de quatre generacions de dones a través dels sabors, els colors i les olors. Un viatge líric pels records de la infantesa i l'edat adulta, l'amor dels avis i l'absència de la mare, la pròpia maternitat i els sentiments que amenacen d'ofegar-la.

• Idioma: Español
• Editorial: Gata Maula
• Fecha de lanzamiento: 2 jul 2025
• ISBN: 9791399042436

Vista previa del libro

Coberta: Pa i let de Karolina Ramqvist. Traducció de Marc Jiménez Buzzi

Pa i llet

Títol, Pa i llet; Autor, Karolina Ramqvist; Traductor, Marc Jiménez Buzzi; Editorial, Gata Maula

Títol original:

Bröd och mjölk

© Karolina Ramqvist, 2022

Drets negociats amb l’agència First Edition Management AB

(Birger Jarlsgatan 103b, 113 56, Estocolm)

Drets exclusius d’aquesta edició

© Gata Maula Societat Limitada

Carrer Emili Grahit, 59-61 Entresòl 2ª 17002 Girona

[e-mail]

Traducció:

© Marc Jiménez Buzzi

Maquetació: Cristina Sagrera Soler i Aarón Sánchez Tolosa

Correcció: Pere Drou

Disseny de la col·lecció: Enric Jardí

Imatges de la coberta:

© Nadia Cruzova

© Getty Images/ Anaiz777

© Elisabeth Toll

Impressió i enquadernació: Kadmos

1a edició, juny de 2025

ISBN 979-13-990424-3-6

Dipòsit legal DL GI 900-2025

Amb el suport del Departament de Cultura

i de la Institució de les Lletres Catalanes:

Logos de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, i de l'Institució de les Lletres Catalanes

Qualsevol forma d’explotació d’aquesta obra, en especial la seva reproducció, distribució, comunicació pública o transformació, només es pot dur a terme amb l’autorització dels seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei.

Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessiteu fotocopiar, escanejar, distribuir o posar a disposició algun fragment d’aquesta obra (www.cedro.org; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Logo Editorial Gata Maula

A la meva família

Taula de continguts

Capítol 1

Capítol 2

Capítol 3

Capítol 4

Capítol 5

Capítol 6

Capítol 7

Capítol 8

Capítol 9

Capítol 10

Capítol 11

Capítol 12

Capítol 13

Capítol 14

Capítol 15

Capítol 16

Capítol 17

Capítol 18

Capítol 19

Capítol 20

Capítol 21

Capítol 22

Capítol 23

Capítol 24

Capítol 25

El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar.

Va ser una antiga anorèctica qui m’ho va dir una vegada, fa molts anys, quan vaig convidar-la a casa amb uns quants amics més. Havia parat la gran taula blanca amb plats de porcellana de diversos jocs i amb coberts antics, d’una mena que havia buscat durant molt de temps. La taula era al mig de l’única habitació de l’estudi on vivia aleshores, i ella s’hi va acostar i va passejar la mirada per damunt de totes les coses que hi havia posat. Un bon tall de formatge parmesà, un bol de mongeta tendra, una plata plena de fulles d’enciam i fonoll ratllat molt prim, carxofes al forn dins del motlle blanc de suflé dels anys vuitanta de la meva mare, brocolet al vapor amb all i llimona i, al mig de tot, una plata de ceràmica molt fonda on estava a punt de servir uns espagueti all’arrabbiata fumejants amb fulles d’alfàbrega i trossos de mozzarella de búfala mig fosos.

Havia obert dues ampolles de vi i servit dues gerres d’aigua, a més del pa que jo mateixa havia cuit al forn de gas aquell matí i tallat a llesques gruixudes perquè els convidats poguessin servir-se’n trossos i menjar-se’ls amb oli d’oliva i sal gruixuda quan seguessin a taula.

Va mirar-s’ho tot i va somriure.

Demostres el teu amor amb el menjar, va dir.

Jo vaig callar i vaig abaixar la mirada. Incapaç de mirar-la als ulls mentre em deia allò, vaig clavar la vista al menjar que hi havia a la taula i em sentia com una estúpida per no haver-ho pensat abans. És clar que en algun nivell ho havia pensat, però mai no havia posat paraules a aquell pensament com havia fet ella, que era lliure per dir el que fos. Jo no havia parlat mai amb ningú de la meva relació amb el menjar, ni tampoc m’havia formulat res sobre la qüestió per a mi mateixa, i que allò pogués ser tan evident per a una altra persona em feia vergonya.

Quan hi penso ara, m’adono que potser només es referia a les nostres diferències pel que fa a allò que se’n diu la llengua de l’amor, és a dir, la manera com demostrem a aquells que estimem que els estimem.

Però també és possible que ho hagués entès.

M’imagino que ho podia entendre, perquè ella sabia prou bé el que el menjar pot arribar a ser i com es pot fer servir, i crec que van ser les seves paraules que van fer que poc temps després em veiés a mi mateixa amb tanta claredat, quan vaig fer un flam d’arròs per a la meva filla i em vaig haver de confrontar amb mi mateixa i amb totes les meves incapacitats i mancances.

Amb tot el que no podia fer o dir.

Em pensava que va ser just després d’aquell esdeveniment que vaig començar a buscar altres persones amb uns problemes semblants als meus, per demanar-los ajuda. Però la veritat és que vaig trigar molt més temps. La memòria pot ser traïdora. És difícil recordar la pròpia vida. És difícil recordar les coses en l’ordre en què van succeir, i pel que fa al menjar, no sé com va començar tot ni per què.

Les persones que vaig anar a veure deien que tot plegat pot començar amb el primer aliment de tots. Amb la llet que és tan grassa i dolça que sadolla i calma el nen que acaba de néixer i li mitiga el dolor. És possible que vulguem tornar fins allà, fins a poder jaure als braços d’algú i beure del seu cos. Es podria pensar que hauria de ser fàcil parlar d’un «nosaltres», ja que tots depenem del menjar per sobreviure. Però les persones som molt diferents. Jo veig l’amor al menjar pertot arreu, l’amor senzill i l’apassionat, i em pregunto si al capdavall no hi ha ningú més que sigui com jo.

M’han dit que he d’explicar la meva història, perquè és l’única manera d’alliberar-me’n. I no és pas que la meva història sigui especial, ho diuen a tothom. És un dels seus lemes; quan parlen, semblen alcohòlics abstinents, i molts d’ells ho són, alcohòlics o drogoaddictes que han deixat de beure o de drogar-se i han substituït aquestes coses pel menjar.

Però no sé com podré explicar el que el menjar ha sigut per a mi. Tinc por de no tenir el llenguatge necessari per parlar-ne. No crec que aquest relat m’hagi d’alliberar, tal com ells diuen que s’han alliberat, i no vull convertir-lo en una bona història.

Sigui com sigui, fes-ho, diuen.

Així que ho intentaré.

Veig davant meu una mandarina.

És la primera cosa. Les mandarines. Era l’hivern, la temporada dels cítrics, diria que tenia tres anys. Era de dia, entrava llum de fora, i les mandarines eren damunt de la gran taula blanca. Pot ser que n’hi hagués tretze, potser més, però tretze és el nombre que no m’he pogut treure del cap des de llavors, i el seu esclat taronja destacava enmig de la nostra cuina blanca.

Jo estava sola a la cuina, a terra davant la taula, i en tot el pis no se sentia cap soroll. La mare treballava a la seva habitació, com solia fer els caps de setmana que no venia cap dels seus amics a prendre cafè o a passejar al voltant del llac a la vora de casa. Recordo que em vaig enfilar a una cadira, em vaig estirar damunt la taula blanca per agafar una mandarina i me la vaig quedar a la mà.

Hi vaig acostar el nas i en vaig aspirar l’olor i vaig treure la punta de la llengua i la vaig passar per damunt de la pell llisa. L’amargor va fer que la llengua tornés a amagar-se, com una bestiola que torna al seu cau. Llavors vaig travessar la pell de la mandarina amb les ungles i vaig percebre les penetrants emanacions de la seva humitat.

En vaig arrencar un trosset per poder tocar la fruita nua i plena de suc, i després una tira ben llarga. I una altra, i una altra. Quan en vaig haver tret tota la pell, en vaig arrencar dos grills. Vaig pensar que em recordaven els meus llavis quan els tenia tancats d’aquesta manera. Els vaig separar, vaig treure la tova capa de pell intermèdia que els recobria com una xarxa blanca, em vaig posar un grill entre les dents i, en mossegar-lo, va sortir el suc disparat, fresc i refrescant. I la dolçor em va omplir no només la boca, sinó tota jo i la cuina on era.

Vaig mastegar i empassar, i em vaig ficar l’altre grill a la boca, també el vaig mossegar i vaig notar amb la llengua les fibres de la polpa, vaig buscar amb la punta de la llengua el que quedava entre les membranes i vaig xuclar-ho abans d’agafar un altre grill i repetir la mateixa operació, i després encara un altre. Hi vaig clavar mossegada, però el suc se’m va quedar a la gola i vaig haver de tossir i escurar-me el coll, però després vaig continuar, i quan em vaig haver menjat la primera mandarina em vaig estirar damunt la gran taula blanca per agafar la següent.

Es va emparar de mi una emoció nova i desconeguda, una emoció que vibrava i cremava. Em vaig menjar una mandarina rere l’altra, i quan es van acabar, aquella emoció va desaparèixer tan de pressa com havia arribat, i va ser com si alguna cosa incolora i apàtica em caigués al damunt. Em vaig quedar asseguda, fitant la taula que tenia al davant, i que semblava tan diferent amb la pila de peles amuntegades en desordre allà on feia un moment hi havia els fruits rodons i prometedors. Tenia els dits enganxifosos i m’envoltava la frescor de les notes cítriques. Encara estava sola a la cuina. Havia agafat una mandarina i l’havia tastat, i després me les havia menjades totes de cop. Era jo qui ho havia fet, i malgrat tot em costava entendre que allò havia passat.

Vaig sentir que a l’altra banda del pis s’obria la porta de l’habitació de la mare. Vaig arreplegar les peles tan de pressa com vaig poder i vaig lliscar de la cadira per intentar fer-les desaparèixer. La mare havia semblat tan contenta, a l’arribar a casa amb la bossa de la botiga. Havia dit que les mandarines eren una fruita d’hivern i que estava segura que m’agradarien. Un tros de pela va caure a terra, i quan em vaig girar vaig veure que me n’havien caigut uns quants de les mans. Eren massa petits per tenir-los tots agafats.

La mare va arribar a la cuina amb la seva tassa de te. Quan era a casa sempre bevia te. ¿Què has fet?, va preguntar. Jo no sabia què dir, només tractava de fer desaparèixer aquelles peles de mandarina que formaven una filera que semblava un rastre a terra. ¿T’has menjat totes les mandarines?

Jo no podia contestar.

Em va mirar i, com que jo no deia res, es va ajupir i va recollir les peles, les va llençar a les escombraries i va agafar la seva tassa per servir-se més te de la tetera del taulell de la cuina.

Vaig sortir de la cuina i vaig anar a la meva habitació per jugar amb les meves llaunes. Si obries la tapadora i hi ficaves el nas, encara hi trobaves les aromes de les fulles de te, gessamí, llimona, raïm moscatell i osmanthus. La mare m’havia ensenyat totes les olors i les paraules i semblava que era una cosa que li agradava, però alhora també m’adonava que no li feia gràcia que jo pogués reconèixer tan clarament certes olors ni l’efecte que això em feia, que una olor que no molestava ningú més a mi em pogués desesperar.

Vaig col·locar les llaunes de te en fila, les vaig aixecar i vaig construir a terra primer un mur i després una torre. Al cap d’una estona vaig notar una picor, un pessigolleig i unes punxades a les cames, a la part de dins de les cuixes, i quan em vaig treure els leotards vaig veure unes grans taques de color rosa sobre la pell. Les meves ungles hi deixaven unes llargues rascades blanques, i rascar-se era agradable, però com més em rascava més em picava, i ara també em picava la gola, i els avantbraços, i les mans.

Em vaig treure el jersei, de manera que em vaig quedar que només duia les calces, em vaig rascar més i em picava cada vegada més. Quan ja no ho podia suportar i no sabia què fer, vaig sortir corrents al passadís, vaig creuar el vestíbul i vaig anar fins a l’habitació de la mare, tot i que sabia que no l’havia de molestar. Vaig anar fins a l’altra punta de l’habitació caminant per damunt de la moqueta blanca gruixuda. Ella estava inclinada damunt l’escriptori, on tenia la màquina d’escriure i tots els seus papers al costat d’un platet amb unes quantes molles de pa i de la seva tassa, fosca del te per dins. Mare, vaig dir, i ella va murmurar alguna cosa sense aixecar la vista del que feia. Jo me li vaig posar al davant i vaig arrencar a plorar, o simplement vaig deixar que el plor sortís enfora, per atraure la seva atenció i demostrar que tenia un motiu per entrar a la seva habitació i destorbar-la mentre escrivia.

La mare es va girar, em va mirar i va quedar aterrida en veure aquella erupció, i llavors es va aixecar. Quan em va alçar i em va fer estirar al seu llit i es va asseure al meu costat, em van embolcallar l’olor i la calidesa que sempre desprenia. Totes les olors que venien d’ella m’encantaven. Quan eren més exquisides era a l’hivern, quan es barrejaven amb el fred. Jo sempre volia sentir-les, el cuir, el fum de cigarret, el perfum a la pell de llop del seu abric quan venia a buscar-me, i les olors de pell i de cos que l’envoltaven quan era a casa i seia en alguna banda o anava amunt i avall. Ens vaig mirar a totes dues al mirall del costat de l’escriptori, on ella solia mirar-se quan havia de sortir. ¿Què és això?, va preguntar amb una veu que no era com la seva veu de sempre, greu i dolça, sinó tremolosa i una mica estrident. ¿Què has fet? La mare mirava l’erupció, i recordo que vaig pensar que era com si jo sortís del meu cos, com si em mirés des de fora, com em mirava ella.

Em va posar la mà al front i va dir que tenia febre, i després va aixecar de terra el telèfon gran i pesant i se’l va posar damunt dels genolls, fent sonar un pling metàl·lic. Va agafar una de les guies telefòniques de la pila que tenia a sota de la tauleta de nit, la va deixar al seu costat sobre el llit, va girar unes quantes pàgines fins que va trobar un número i el va marcar. Després es va asseure al meu costat amb l’auricular a la mà, el telèfon als genolls i el llarg cable que se li entortolligava per les cames nues, la pell que era càlida i pigallada i l’olor que era com una habitació pròpia al seu voltant, on jo volia entrar per no tornar a sortir-ne mai més. Havia treballat tot el matí amb aquella samarreta tan gran que es posava per dormir, no havia trobat el moment de vestir-se. També tenia una altra feina, la que feia els caps de setmana era una feina extra. Una feina per arrodonir el sou, com deia ella.

Jo em regirava entre els llençols mentre ella parlava amb algú a l’altra banda del fil, algú que feia preguntes i a qui ella també n’hi feia: què havia passat, si era perillós, què podia fer. Quan va penjar, va anar a la cuina a buscar una pomada que deia que tenia a la farmaciola de l’armari de la neteja. Va tornar amb el tub a la mà i en va treure una mica, i mentre me’n posava per totes les taques que em picaven m’anava acaronant els cabells i em va cantar fins que em vaig quedar adormida.

Quan hi penso ara, no recordo que s’enfadés perquè jo m’hagués menjat totes les mandarines i m’hagués provocat una urticària i una al·lèrgia. El que recordo és el gust, la dolçor dins la boca i com em va posseir. Em sembla que va ser el primer cop que alguna cosa que menjava em transformava, però no ho sé segur. No és res més que un record, el primer que em ve quan intento remuntar-me fins a les meves primeres experiències amb el menjar. I sé que els records no són de fiar. Només són d’un mateix i només són records, com la resplendor i l’eco a través del temps, imatges i escenes que es deformen cada cop que les evoquem.

La gran taula blanca és una taula pensada per a una gran família, per a sopars amb molts convidats, però gairebé sempre m’hi he assegut tota sola. És una taula de menjador, però no teníem menjador, i ara tampoc en tinc. És a la sala d’estar, amb les vuit cadires blanques al voltant, com aleshores. N’hi ha dues d’atrotinades, i en un punt de la superfície de la taula hi ha una petita marca, com si hi hagués caigut alguna cosa pesada, però llevat d’això està exactament igual que llavors, quan jo era petita.

La mare se la va quedar quan va deixar el pare, poc després de tenir-me a mi. Era davant la finestra a la nostra cuina, que era estreta i fosca, i als matins sempre hi esmorzava. A la paret blanca, damunt la taula, la mare hi havia penjat una fotografia, una natura morta, unes verdures sobre una taula. La llum de la foto queia damunt les verdures, els brillaven els contorns i eren molt reals i boniques a la vegada. Recordo que hi havia carabasses de diverses menes i arrels d’escurçonera i remolatxes i una col enorme i llustrosa amb unes fulles comprimides que tenien unes venes semblants a les que se’m dibuixaven sota la pell.

A l’altra banda la paret estava nua, al mig hi havia la finestra, i per les persianes mig obertes es veia el carrer estret i el parc infantil, els cotxes i els blocs de pisos, tots del mateix formigó gris granulós que espurnejava quan hi queia el sol al damunt. A fora de la finestra veia els arbustos espinosos marrons i sentia l’acidesa de les fulles a la llengua només de pensar de ficar-me-les a la boca. L’àvia m’havia ensenyat com havia d’arrencar-les i mastegar-les. També va ser ella que em va assenyalar el cerfull que creixia en grans mates al darrere de l’edifici, d’un gust de regalèssia que recordava els papers de xiclet que jo solia recollir de terra per olorar-los. L’àvia m’havia explicat on creixien la gavarrera i les pomes petites i dures que havien quedat d’abans que construïssin els blocs. Assenyalava les ortigues blanques que brostaven a les esquerdes de l’asfalt i m’ensenyava com havia d’arrencar els verticils florals i xuclar-ne el dolç nèctar. De vegades les ortigues estaven cobertes per la pols dels cotxes que els passaven arran, però semblava que les flors blanques sempre se n’havien salvat, a recer de les fulles.

Els arbustos espinosos els devien haver plantat al davant de les nostres finestres com una mena de protecció contra els robatoris. Deien que farien patis per als que vivíem a la planta baixa, i em sembla que alguns somiaven poder seure a fora en un terreny propi. Però no era probable que allò passés, i ser allà també semblava una mica insegur, comparat amb seure a la taula de la cuina. Allà hi estava completament protegida, alhora que tenia una certa visió de tot el que passava a fora.

Als matins eren sobretot els que anaven a l’escola o a la feina els qui passaven per allà. Les mainaderes amb tots els nens que anaven en fila i agafats a una corda, les mares i els pares, els que treballaven a la fàbrica que hi havia més avall de casa nostra o en oficines a la ciutat. Uns quants treballadors que havien acabat el torn i tornaven a casa. Recordo que esmorzava menjant pa polar blanc amb margarina lleugera o pa morè de sègol, aquells panets plans de gust agre que en deien panets de ferroviari. La mare i l’àvia i l’avi m’havien parlat dels peons ferroviaris, que havien sigut ells que havien posat les vies quan va arribar el ferrocarril, i aquells panets tenien una crosta tan forta i compacta que la boca et feia mal si en menjaves massa. Jo bevia llet a poc a poc i em menjava els entrepans a mossegades molt petites, tal com m’havia proposat abans de començar. Mirava les marques que deixaven les meves dents de llet i m’imaginava que eren unes voltes que s’obrien les unes darrere de les altres.

A casa sempre teníem margarina lleugera perquè la mantega no era bona, a la mare no li agradava, i a mi tampoc. Sovint parlava de totes les coses que no li agradaven i no havia pogut menjar quan era petita, i de les coses que encara no podia ni sentir-ne l’olor, els plats de les zones del sud del país on havia crescut, uns plats amb molt de greix que menjava la gent que treballava al camp tot el dia o que pertanyien a famílies que hi havien treballat i que encara menjaven aquells plats per costum i perquè els agradaven, cansalada que degotava greix, o peix empanat, amb espines que se’t clavaven a la gola perquè costava treure-les totes, o puré amb mantega fosa a sobre, i un plat típic de Malmö que deia que consistia en un tros de pa amb una capa gruixuda de llard al damunt.

A mi tampoc m’agradaven les coses greixoses, i quan la sentia parlar de com era el menjar quan ella era petita em venien nàusees. Em repugnaven la nata i la mantega i la carn, i només podia beure llet desnatada, la llet amb menys contingut gras, que tenia un matís blavenc sobre la superfície i no deixava marques al got. Em donaven llet desnatada per esmorzar, i mentre bevia i menjava llegia el paquet de la llet. Al principi només veia les lletres negres que se succeïen sobre la superfície encerada del cartró, unes fileres de signes semblants a les que hi