Nosaltres solíem

Por Cristian Martín

Sobreviure a l'institut no és fàcil, i encara menys quan la teva vida s'assembla a una pel·lícula dolenta de Hetflix.

La Clara té disset anys i una passió enorme: el cinema. Mentre escriu guions d'amagat, els seus pares li donen la llauna perquè estudiï Dret. La reialesa de l'institut, les odioses Parques, li fan la vida impossible, i el Diego, el seu millor amic, lidia amb un crush impossible de resoldre. Tot i així, sembla que les coses segueixen el seu curs: quin adolescent no ha d'escollir el seu futur precipitadament? Tanmateix, tot el que la Clara es pensava que sentia saltarà pels aires quan aparegui l'Hèctor. Ara només faltaria que l'Àlex, el seu gran amor del passat, tornés a la ciutat arrossegant la fama que ha aconseguit aquests dos anys sent influencer d'èxit... Però això no passarà, oi?

• Idioma: Español
• Editorial: Plataforma Neo
• Fecha de lanzamiento: 25 nov 2019
• ISBN: 9788417886387

Vista previa del libro

Escena 1

Setze insults

Mai no m’havia parat a pensar com m’ho faria per acabar al despatx del director. Però ser castigada per insultar l’espantall de paia que es passa el dia tocant-me els nassos és una bona manera de rebre una taca a l’expedient. Noble fins i tot.

No avancem esdeveniments. Com hauria de començar aquesta escena? Aviam. Anem a pams…

Interior, dia. Sí, ja ho tinc. Som en una sala petita, clarament adaptada a posteriori per dur a terme el seu objectiu actual: allotjar alumnes indisciplinats, pares furiosos i avergonyits i víctimes de guerra. Com jo.

Clara Vilamajor Bermejo. Detinguda injustament i retinguda contra la seva voluntat. El seu crim? Fer justícia. Rebel·lar-se contra els designis ancestrals de les teixidores de destins. La seva penitència? Escoltar el tecleig lent de la Pardobazán.

No. Perdó. Em refereixo a la senyora García. És que, el curs passat, un grup d’alumnes van decidir anomenar-la així perquè, de la mateixa manera que l’escriptora no cabia a la butaca de la Real Academia, la secretària del director no cap en el seu diminut escriptori. Jo estic totalment en contra d’aquest malnom.

Ara bé, no crec que això sigui culpa seva tenint en compte que la saleta d’espera és el passadís que porta al despatx del director. Les cadires són seients plegables enganxats a la paret; col·lecció primavera-estiu 1999 d’IKEA. És a dir, de la mateixa època que l’ordinador de la Pardo… García, Clara, García.

Sé que no ho sembla, però soc una bona persona.

–Ai, maca, què has fet aquesta vegada? –em pregunta.

–Ni jo ho sé, Carme, ni jo ho sé…

Em somriu i nega amb el cap. Per descomptat, sap perfectament per què m’han enviat al despatx del director. La Roca l’hi deu haver explicat tot per telèfon tan bon punt he sortit de l’aula sense donar el cop de porta que desitjava.

D’altres ho haurien fet. Per ser justos, podria explicar la Gran Batalla de la Pilota de la Rica i la Lope, però encara no les he presentat. A mi no m’ha agradat mai el drama. Si més no, el que té a veure amb mi.

Sento la porta del despatx i l’ensurt que tinc és tan gran que una mica més i faig un bot i el seient torna a apujar-se tot solet. Ara bé, això no és res comparat amb el sotrac que em fa el cor quan dirigeixo la vista cap allà i veig que surt el Diego Céspedes. La seva boca, torçada cap a la dreta i amb els llavis arrufats, m’indica que alguna cosa no ha anat gens bé i que ell no en té la culpa: és una ganyota de frustració. Bé, benvingut a l’equip, amic.

Per si fos poca sorpresa veure el meu cul i merda, un alumne modèlic a l’IES Rodoreda, en aquesta situació, apareix darrere d’ell el Salvador Garriga. Llavis gruixuts, pit marcat, punys tancats. Check, check, check. El jugador estrella d’Els Àngels Cremadimonis. Un alumne no tan exemplar.

–Què collons? –articulo amb els llavis.

El Diego converteix la seva ganyota en un somriure nerviós i arronsa les espatlles.

–Et truco –diu movent la boca.

–Senyoreta Vilamajor.

És el dire. De seguida que el sento, dirigeixo la mirada cap a ell. Està aguantant la porta i m’espera. Figura encarcarada, barba de quatre dies i mirada cansada. M’aixeco per deixar passar els dos nois i, un cop que el camí està lliure, entro al despatx. Em rep una llum tènue, quasi lúgubre. S’hauria d’encendre algun altre llum i no només el de l’escriptori.

Deixo la motxilla a la cadira del costat, m’assec i repenjo el cap en una mà per tapar-me la templa. Mai de la vida no havia passat tanta vergonya, ni tan sols el dia que vaig caure de cul quan baixava les grades de l’estadi de bàsquet i la càmera del públic ho va captar tot. La Clara i la seva malaptesa a la televisió local.

Ell s’asseu i s’escura la gola. Vol obligar-me a mirar-lo als ulls. Entesos, com abans ho enllestim…

Alço el cap i li planto cara.

–Hola, papi.

–Ni papi ni hòsties, Clara. Què dimonis et passa? –Ningú no em creuria si ho expliqués, però ha estat a punt de dir «cony» en comptes de «dimonis». El meu pare no acostuma a dir paraulotes.

–Papa…

–No, Clara, no. Mira, jo també odio la Federica i la seva colla de Parques. Sort que… –S’atura en veure la mirada que li etzibo: sap que no tolero que ningú recordi allò, ni tan sols el Diego–. Bé, tant és. Però, parlo seriosament, no pots fer servir aquest vocabulari a classe.

–Per què no?

Gairebé em fulmina amb la mirada.

–Ho sento.

–Tenim tolerància zero amb el bullying, ja ho saps.

–Això no ha sigut bullying, ja ho saps.

–Ho sé.

–Aleshores, què hi faig aquí?

–També ho saps.

–Oh, carda’m de dalt a baix –dic molt fluixet, però em sent i clava una manotada a la taula.

D’acord, toca flashback.

Canviem de seqüència: el cop del papa es fon amb el que ha clavat la CLARA a la taula fa vint minuts. Érem a classe de llengua i literatura corregint un examen de selectivitat d’un any en què segurament encara ni existia l’ADSL (o sigui, el 2015). Són aproximadament les cinc de la tarda; un rellotge sobre el cap de la CLARA assenyala l’hora. Tots els alumnes estan mig endormiscats i ignoren del tot les intervencions de la RICA, fins que la CLARA clava la manotada. La ROCA es posa una mà al pit.

CLARA

Saps de sobres que a la Maruja l’enganyen.

RICA

(Es gira cap a ella.)

No l’enganyen. El Manolo sempre la tracta malament, ja hauria de saber on es ficava…

CLARA

(Cridant.)

No entens res. El Pijoaparte és un obrer masclista i alienat pel capitalisme. La Maruja es troba immersa en una relació tòxica de la qual no sap sortir i creu que està enamorada.

LA ROCA

Noies, crec que ens estem allunyant del plantejament del Marsé i de la pregunta de l’examen.

RICA

(Interrompent, dirigint-se a la CLARA.)

El que passa és que tu ets tan bleda com la Maruja.

CLARA

(Penedint-se del que està a punt de dir abans que li surti de la boca, però és que no aguanta més les estupideses que deixa anar la Rica.)

I tu més puta que la Teresa, que li robes els xicots al Cobo.

COBO

(Pràcticament més ofès que la RICA.)

Per última vegada: el Marc és bisexual i mai no hem estat junts!

LA ROCA

(Estampant el llibre de text sobre la taula, que, per cert, pesa moltíssim; el llibre, no la taula. M’imagino que la taula també, no l’he arrossegat mai; l’hi preguntaré al Cayo Zabaleta, que sempre fa aldarull.)

Prou! Rica, la interpretació de la Clara és més vàlida que la teva. Clara, te’n vas directa al despatx del director. I ni una sola rèplica! Recull les teves coses i ves-te’n immediatament.

CLARA

(Guarda l’estoig i el llibre, s’aixeca i surt de la classe dient:)

De tota manera, el Marsé està sobrevalorat.

(Fa un cop de porta.)

Aquest final només me l’he imaginat.

I per això ara soc aquí, asseguda davant del meu pare, al seu despatx, intentant excusar-me d’haver dit «puta» a una companya de classe; segurament perquè soc la filla del director, perquè he de donar exemple. Segur que fins i tot em posaran un senyal a l’expedient, ja ho veuràs. A més, si soc completament sincera, he de dir que l’únic que em sap greu d’haver-la anomenat «puta» és la meva consciència feminista. És lliure d’embolicar-se amb tots els xicots del Cobo si li dona la gana. Sempre que faci servir protecció.

Per què caram he de preocupar-me per la salut sexual de la Rica?

–Què hi tens al cap, Clara?

«En la gonorrea», penso. I és que la pregunta m’agafa per sorpresa. Espero que estigui preguntant pel moment en què la vaig insultar, no per ara mateix. Sense deixar-me temps per respondre, continua:

–El curs tot just acaba de començar, i tu mai et fiques en embolics…

–No ho sé, papa –sospiro–, només fa un mes que hem començat les classes i ja m’han posat dos exàmens sense més ni més, un d’ells teu, per cert. Per quins set sous havíem de traduir el text del no-res? I sense avisar. N’hi ha que ni portaven el diccionari!

Torna a escurar-se la gola, aquesta vegada per aturar-me.

–No ho sé –repeteixo–. Deu ser l’estrès… –Deu ser que ja no aguanto la Rica ni un dia més, que no puc esperar que l’institut s’acabi d’una vegada, que n’estic farta de tanta pressió per les notes, que…

–Què he de fer amb tu, Clara? Et castigo? Et faig un senyal a l’expedient?

–Ho deixes córrer i confiem que ningú no es pensi que és un tracte de favor per ser la teva filla? –suggereixo.

–No.

–Ja, això no funciona mai…

Arronsa les espatlles.

–Jo no vaig inventar les regles.

Però sí que em vas matricular al mateix col·legi on treballes.

El papa sospira i s’aixeca. Comença a recórrer el despatx d’una punta a l’altra. El segueixo amb la mirada. Els seus cabells mig blancs estan embullats pel tragí de tot el dia, les ulleres reposen inadequadament sobre el pont del nas i la comissura dels llavis permet entreveure un somriure tort, decaigut, trist. La seva figura es retalla davant dels prestatges plens de llibres (Ovidi, Hesíode, Plutarc) i de les orles de graduació dels alumnes de promocions anteriors. La llum s’escola dèbilment entremig de les cortines de les finestres. S’atansa a l’interruptor i encén el plafó del sostre.

–Podem centrar-nos almenys en el fet que la Roca m’ha donat la raó en la meva interpretació de la Teresa i el Manolo?

–Para de ser tan cínica.

–Almenys no t’ha tocat l’adolescent sarcàstica.

Sense mirar-me, d’esquena a mi, fa que no amb el cap. No em dona la rèplica.

No som a casa.

Assimilant el panorama, sospiro i dic:

–Ho sento, senyor Vilamajor. No tornarà a passar. –Es gira i torna a seure–. No he passat uns dies gaire bons, estic molt estressada i…

–L’estrès no és excusa per agredir verbalment els teus companys a la classe, Clara –assenyala. Està brodant tant el paper de director que n’hi ha per cagar-s’hi.

–No, per descomptadíssim que no, senyor. –I jo estic clavant el d’alumna penedida–. El que volia afegir és que li demanaré perdó a la Rica i, si no accepta les meves disculpes, poden posar-me tants senyals a l’expedient com considerin necessaris.

En aquesta frase s’hauria de canviar «disculpes» per «humiliació pública».

S’inclina enrere, exhala, cansat, i s’acosta una mà a la barbeta. Sap el que significa de veritat aquest gest. Sap que és pitjor que un senyal a l’expedient.

–D’acord.

Deixo escapar l’aire dels pulmons i em relaxo. Primer pas: acceptar la pròpia mort.

Just en aquest moment, com si fossin les trompetes del Judici Final, sona el timbre. S’han acabat les classes avui. El papa m’assenyala la motxilla amb la mirada i després la porta.

–Amunt les atxes, tigre. Després et recullo amb el cotxe.

Torço la boca i surto. Par… García em llança un petó quan passo per davant. Com a resposta, li pico l’ullet.

Penso que potser, com que és tan d’hora, em podré salvar de la marea d’estudiants que surten de classe seguint el so del timbre, però, per desgràcia, no és així. Un cop que arribo al passadís principal, no tinc cap més remei que capbussar-me entre la multitud. Per un instant em sento perduda, sola. Espantada. No per la Rica. No per l’amenaça del mal expedient sobre el meu cap, pendent d’un fil que la mateixa Morta pot tallar quan li vingui de gust. Sinó per res. Noto que em falta l’aire. És una cosa que em passa de vegades. Jo l’anomeno «fractura». Els colors perden la tonalitat, les veus es converteixen en un soroll blanc, el cor corre accelerat, els pulmons es troben plens d’aire, noto un formigueig a la punta dels dits, la gola se m’asseca. Partit. Deures. Examen. Torneig interescolar. Oxímoron. Compost orgànic. Base imposable abans d’impostos. Veu passiva. Verbs irregulars. Anem a berenar? Surto de l’edifici. El cel s’ha tapat. O ja s’ha fet fosc? Sembla que plourà. Una mà frega el dors de la meva, els nusos dels dits. Intenta agafar-me. Una mà que ja no hi és. Tanco els ulls.

Els obro.

Les Parques apareixen davant meu en dividir-se la massa d’estudiants: uns marxen a l’esquerra, a la biblioteca; d’altres, a la dreta, cap a l’estació de metro.

Transició a somieig de la CLARA, el canvi d’escena té lloc de manera continuada, sense interrupcions ni foses: la CLARA, disfressada de Moisès, obre les aigües del mar Rodoreda i fa naufragar vaixells plens d’alumnes les cares dels quals s’han vist en seqüències anteriors. Al final de l’obertura apareixen LES PARQUES, amb els cabells trenats i vestides amb togues.

Miro de calmar-me. Totes tres estan xerrant al costat d’un arbre a la vorera del davant i, encara que estan distretes, el Cobo és el primer de veure’m. La seva mirada, fixa en mi, alerta la Lope, que obre la boca, sorpresa, i després somriu. És aleshores, i només aleshores, evidentment, quan la Rica es tomba. La seva cabellera rossa brilla i talla l’aire. Sembla un aspersor d’or fos. La pluja daurada de la Dànae. Porta una de les samarretes de la seva marca; pot llegir-s’hi «MORTA» en lletres de pal sec i estampat tartan de color blau d’indi. El seu color.

Podria fugir, de fet. Podria passar del meu pare, resignar-me que em posessin una marca a l’expedient, tirar cap a l’esquerra i pujar al bus i anar-me’n a casa, seguir allà amb l’esborrany del treball de recerca i enviar la Rica a pastar fang, a ella i els seus estúpids deliris de reialesa.

Però sé que no és el correcte. El correcte, de vegades (molt poques vegades), passa per sacrificar-se, per sentir-se petita, per acotar el cap en comptes de clavar un cop de puny i anar-te’n amb el cap ben alt. Rendir-se per no caure tan baix com el teu contrincant.

La Rica em somriu. M’està esperant. Serà cabrona. Des del començament sabia que això passaria.

Ho retiro. Rendir-se mai no és el correcte.

Però, quan ets a l’institut, et queda només un curs i el teu pare és el director, sí.

Encara marejada, agafo aire i travesso el carrer. Només quan arribo davant de les Parques m’adono que no he mirat si venien cotxes. Suposo que això posa en evidència com m’importa ara mateix que m’atropellin.

La Lope fa un pas enrere per deixar-me espai. El Cobo no deixa de mirar-me mentre es posa bé un floc de cabells castanys darrere l’orella i deixa veure la seva arracada d’anella. La Rica alça les celles i arrufa els llavis.

–Ho sento –dic.

–El què?

«Que li robis els xicots al Cobo.»

–Haver-te dit puta –dic en veu alta. Noto que uns quants estudiants s’han aturat i observen l’escena formant un cercle. Segurament esperen que la Rica em trenqui la cara d’una bufetada. Conta la llegenda que, si la Morta del Rodoreda et clava una