El joc dels tres

Por Davit Marchuet Màs

A vegades l'amor etern ni una vida el fa impossible.

El joc dels tres es un relat que tracta de l'amor intranscendent i del que perdura a lo llarc de l'eternitat, escrit des de la perspectiva de tres jovens durant la Valencia gris del posfranquisme. Es un text dur, molt cru, que nos transporta a un moment de canvi entre la llibertat i l'exces.

A Ana, Toni i Miquel els unix un nexe determinant: la bona sort i tambe la facilitat pera triar opcions, sense risc a que les conseqüencies se tornen en la seua contra. Le seues vides transcorren en plenitut, tambe desde l'acomodament, gracies a l'excelent posicio de les seues families. A canvi, estos han de participar d'un rol impost, a diferenciad'uns atres de la seua edat que viuen les mels d'un efervescent esclat de goig irrefrenable, que en alguns grups s'extrema fins a l'anarquia.

L'amistat entre ells acabarà per recloure'ls de tot. Quan paradoxicament la societat festeja l'emancipacio ells s'imponen unes normes. ¿Una d'elles? Prohibit enamorar-se.

• Idioma: Español
• Editorial: Caligrama
• Fecha de lanzamiento: 28 sept 2018
• ISBN: 9788417447694

Davit Marchuet Màs

Davit Marchuet Màs (Valencia, 1970). Le han interesado siempre las artes y, a lo largo de los años, ha participado en varias disciplinas. Estudió en la Escuela de Artes y Oficios Artísticos de Valencia, lo que le lleva a desarrollar una carrera profesional como diseñador gráfico y, posteriormente, a fundar una editorial de productos multimedia. Es aficionado a la pintura realista, en la que destacan retratos y desnudos. Escribió algunas obras de teatro durante su adolescencia con las que descubrió el placer de la escritura. Ha participado en varias publicaciones con relatos cortos y ha escrito diversos artículos en periódicos, como Levante-EMV y Las Provincias. Durante cinco años colaboró activamente en la revista Lletrafaller como autor de la sección «L'Auca». El autor, en El juego de los tres, su primera novela escrita originalmente en valenciano (ISBN 9788417382384), apuesta por un relato descarnado en el que deja constancia de su interés por la relación del ser humano con la evolución del espíritu. eljocdelstres.com

Vista previa del libro

Rudiment

—Passats 11 dies en els que vaig estar clinicament mort, el mege es va vore obligat a extraure’m el volant de dins de la pancha. La major part dels budells se van podrir durant tant de temps d’espera. ¡L’accident frontal del meu coche contra eixe camio me reventà per dins! L’intervencio fon tan terrible que sols me tancaren en set punts de sutura. Fa poc, despuix de deu anys de l’operacio, el meu cos rebujà l’ultim malait nuc fet en eixe fil paregut al d’aram.

—¿I mentres tant qué? —vaig preguntar yo en la curiositat de qui desija trobar-se en una historia fascinant.

Llavors callà i mirà als seus, com demanant perdo per tants anys de reserva. Fon un silenci breu, un tall necessari per a deixar arrere un relat, que davant del desconeiximent dels seus familiars, se converti en eixa historia fascinant.

Conversacio de l’autor en C.M.A.G.

1

Sortit

L’amenaça terrorista mantenia en alerta a totes les forces de seguritat. En aquella epoca el grup independentiste actuava casi a diari i en una contundencia brutal. El mes anterior ETA¹ intensificà les seues accions i, en concret, la vespra d’eixe dijous, quatre nous assessinats s’afegiren a la llarga llista de victimes. Es preveia un estiu dramatic.

En un edifici del carrer de Baix, un brogit retronà enmig de la quetut de la sesta. No passà ni un minut del soroll que s’escoltà per l’escala, quan la veïna del pis de dalt, la tia Casilda, alertà a la policia. Les alarmes s’activaren en rapidea i l’operatiu actuà en una prontitut inusual.

L’estrepit provenia d’una cambra en el baix d’un edifici molt vell, declarat per l’ajuntament en ruïna. En el barri d’El Carme n’hi havia moltes edificacions com eixa, que com era habitual en l’epoca, quedaven abandonades de la ma de Deu, o millor dit, dels seus governants. En els anys huitanta, l’administracio valenciana estava ocupada principalment en fer-se en els ramals de la recent naixcuda autonomia i en les estadistiques d’intencionalitat de vot; no tant en conservar el patrimoni.

El Carme permaneixia en l’oblit. Este barri fon el nucleu de l’antiga ciutat de Valencia, una ciutat milenaria, que es rodà per dos muralles: la musulmana del sigle XI a l’est i la cristiana del XIV per l’oest. Els seus carrers estrets se dissenyaren per a guardar la frescor de les cases i a soles quan el sol dona de ple, a migdia, els seus raigs apleguen a l’empedrat. Es una de les ciutats mes antigues d’Europa, i encara conserva l’esperit d’una arquitectura propia i la personalitat d’un poble. El barri ha sofrit durant la seua existencia una constant adaptacio i, si be en el passat guardà als musulmans dels invasors, el seu futur se decantà en periodos de diversa fortuna. Les seues vivendes se convertiren en palaus per a l’aristocracia migeval, en un tematic barri gremial, en prostibul o en una zona marginal.

En 1985, el barri estava en mans de la segregada jovenalla que defenia l’anarquia en cinturons de cadenes, de punks maleducats i irrespectuosos en el mig, d’escoria rebel d’una societat que començava a consolidar la democracia. Era residencia de drogadictes, prostitutes barates i gent de mala classe que gandulejava per a sobreviure. No podent aspirar a una vivenda millor, se conformaven en viure alli en comunes, de mala manera.

Entre el desgavell, encara quedaven cases dels antics natius que assistien dia a dia a la mort de la ciutat que els acovilava, aquella que fon noble i historica. La gent major freqüentava els carrers de dia, en contrast en els jovens desaparellats que gallipontejaven per la nit en gana de festa, cervesa i heroïna.

Les campanes d’alguna iglesieta tocaren les tres i mija, melancoliques.

Baix un sol de justicia, ya ben entrat el mes de juny, les sirenes s’obrien pas cap a l’immoble. El carrer ya s’encontrava pres pels antidisturbis. Dos celulars mal aparcaren a l’altura de l’estropejada porta. D’ells baixaren agents armats en la Z-70, creant un cordo de seguritat mes reduit. Mentrimentres els curiosos fruien de l’espectacul, un atre coche, de particular, tambe es detingue en el lloc de l’accio. En este viajava un home gros, abatut per la professio, que l’apartava de l’autentica vocacio.

En la joventut, Ricardo Mendoza renuncià a servir a Crist, a tall d’acabar el periodo de noviciat en el convent dels Dominics del Vedat de Torrent. L’amor carnal s’interpongue. El contrit era el sargent de policia que anava a fer-se carrec de l’investigacio. L’alarma escalà d’immediat al Governador Civil, i la responsabilitat li caigue damunt com una llosa de pedra. L’actuacio no passaria desapercebuda.

La seua carrera no travessava pel millor moment. A principis d’any investigà un dramatic cas de corrupcio de menors. En la trama de proxenetes n’hi havien involucrats un grapat de persones i fins al tinent d’alcalde de Burjassot. Quatre chiquetes de 15 anys i dos de 14, una de les quals era filla d’un dels pederastes, eren obligades a prostituir-se en festes particulars. Des d’eixa experiencia en el que va vore les degradacions mes asqueroses que un home podia cometre, necessità abandonar la funcio policial i consagrar-se en cos i anima a Deu, des de la renuncia i el sacrifici. L’aspiracio es converti en medrar dins de la prelatura, per a continuar la carrera eclesiastica que abandonà quan era jove en pro de la de policia. Per a integrar-se de ple en la maxima orbita dels supernumeraris, ya que per economia era impossible, sols li cabia prestar els seus servicis i guanyar-se el favor. Aixina consagrà la seua existencia a viure conforme als manaments de Monsenyor Escrivá. Per al sargent, ser reconegut dins de l’estructura llaical, representava l’exit i culminar un somi.

De mala gana es forçà a començar la faena. En un gest de despreci, instintiu, es tapà el nas en el mocador, al temps que caminà cap a l’edifici. Sense pressa es dirigi a la porta, obviant les salutacions dels policies. Front a l’entrada es detingue uns segons i s’eixugà la suor del bascoll. Plegà el mocador en delicadea, quadrant les puntes per a retornar-li la forma inicial donada per la plancha i se’l colocà escrupulos en la bojaca de la chaqueta. En la martingala sols pretenia guanyar temps. Mentalment, el sargent orava en devocio, preparant-se per a complir un nou assunt. Enfrontar-se ad eixe cas, que pareixia podria intrincar-se, l’atemorisava.

D’una cadira de bova desculada penjava l’escopeta. Quan aplegà encara feya olor a polvora i els cartuchos que residien dins d’ella permaneixien buits. La vivenda despachava hostes. A lo llarc de la carrera professional mai pogue avear-se a les peripecies a les que assisti, i hague de soportar infinitat de situacions que li assolaren l’esperit. Conforme descobria fins a on aplegava la maldat de les persones, creixia en ell l’intolerancia cap a l’humanitat. Front ad aquell escenari, a primera vista, el dimoni de la desconfiança tornà a apareixer.

La tia Casilda, la veïna del pis de dalt, bramava mentres s’arreplegava la bata a l’altura del si. Els rodets del cap se li membrejaven al temps que chillava i relatava histories d’uns inquilins que ocuparen, des de feya unes semanes, aquella porquera. El cap de la policia ordenà que abandonara la casa i, encara que dos agents l’espentaven en educacio cap a fora de l’immoble, ella permaneixia agarrada al pis com una llepaça.

Un jove fotograf tirà unes instantanees al forat, des d’a on aguaitaven les dos testes d’uns vellets que vivien a l’atra part. La sitara resultà ser una divisio de l’original edifici, per lo que el tabic, de rajola del quatre, era molt prim i debil en comparacio en les parets autentiques. L’inspector tractà de fer-los unes primeres preguntes ad aquells ancians, pero pronte es percatà que estaven sorts per complet i eren incapaços de mantindre una conversacio en aquell instant.

La veïna encara no havia tancat la boca i els dos agents, ya sense educacio, espentaven en briu a la criatura que permaneixia aferrada al marc de la porta. L’anciana volia oferir la versio dels fets d’acort a l’experiencia vixcuda.

—¡Son de la ETA! —chillava descontrolada—. ¡Ya ho dia yo, ya! El mes altot, chica, en lo aseat que es, pense que l’he vist en el Telediari. Porta un pendiente en l’orella.

¿Qué era lo que no estava be? El cap de la policia portava mes de vint anys de servici i el seu instint pareixia no funcionar aquell dia. A vegades, en tan sols englaudar dos o tres indicis, era suficient com per a intuir el succes i establir una causa. En eixa habitacio no era capaç de començar a embastar una trama. Sols estava en disposicio d’assegurar una cosa: lo que haguera passat alli, no tenía res a vore en cap banda terrorista.

Per una part l’habitacio mantenia un cert orde i per tant res apuntava a l’idea de que alli s’haguera perpetrat un robo. En un calaix mig obert qualsevol lladre esbelluçat podria haver vist en facilitat dos billets de cinc mil pessetes i un grapat de mil, al costat de roba interior femenina prou descarada. El tir en la paret, que desprengue gran cantitat de pols per tota l’estancia, fon disparat de molt prop donat el tamany de l’orifici. Dibuixat en terra, baix de la cadira, un circul d’uns dos metros de diametro contenia un simbol que no coneixia; pareixia estar relacionat en alguna secta o rito satanic. Era un triangul, sobre el qual unes llinies curves que el comprenien, componien una forma de tres puntes. Tota la cambra permaneixia carregada a seny de ciris de diferents calibres, consumits en gran part fins a l’extrem d’haver-se fos escampant la cera als seus peus. Unes cordes, nugades a les revoltonades del sostre, caïen fins tocar terra, dalt mateixa del simbol. En un canto, baix d’una finestra que donava a un patiet, un revister contenia revistes d’indole sexual... de profunt contingut sexual. La mes exposta, Teenage School Girls, publicava en portada a dos chiques molt jovenetes chuplant unes piruletes en actitut provocadora. I despuix un tripode, alli al mig, dispost en direccio cap ad eixe altar pervers i obsce.

¿Qué lligava tot allo?

¿Qué passà en aquell escenari?

¿Quína ment malalta necessitaria tots aquells elements en sa casa? ¿I per a qué?

El cervell del sargent buscà respostes mentres recorria l’estancia en la mirada. Al passar pel costat de la taula, adverti uns esguits resecs de lo que pareixia ser sangaça, i no dubtà en tocar la textura. Observà l’element viscos, fregant-lo entre els dits, i s’estranyà.

El fotograf tambe espentà en companyia dels dos agents a la veïna, que encara mantenia el tipo front als envists dels tres individus, que desconeixen que una veïna pesada es capaç de soportar qualsevol cosa, en tal de no perdre’s cap detall de la casa d’un atre. Segurament, durant varis dies mantindria al corrent del succes en qui se creuara. L’informacio de primera ma es necessaria per al tergiversament d’un relat que amaga una historia que no es sap, pero que s’intuix, i ahi està el secret de la verdadera informadora del barri que no te res mes important que fer, sino dedicar-se a la labor humanitaria en pro del benefici colectiu, a costa de la difamacio individual. Un poc complicat d’entendre per a ments ben intencionades i carents d’un instint basic del que sols algunes dones i homens poden complaure’s.

Recorregue l’estancia de nou i es detingue davant del soport. En l’artifici no es trobava ancorada la camara, era prou nou i casi desentonava alli. Les seues pates espatarrades estaven al mig de l’escenari com si algu haguera fet us d’elles. ¿Sería possible que algu haguera filmat lo que passà ahi feya unes hores? No entenia res. ¿Qui voldria filmar qué? El seu cap processava l’informacio, el simbol, l’escopeta, les cordes, les revistes pornografiques, el tripode... ¿Quína relacio tenía tot entre si? De repent, començà a imaginar-se una suposta escena. Les revistes li aportaren un ingredient sexual: evidentment, lo ocorregut fon filmat en video. ¿Podria tractar-se d’una violacio, acabada en assessinat per mans d’un sicopata vicios?

L’inspector s’atarantà. No conseguia pensar en aquell guirigall i ordenà a un agent que demanara una ambulancia. Seguidament se dirigi a les finestres que donaven al carrer i les comprovà, tancades i segures. No n’hi havia senyals d’estar forçades, a l’igual que la porta, que a l’aplegar els primers policies se la trobaren oberta. En seguritat els inquilins desestajaren l’immoble a gran velocitat sense assegurar-se de tancar. Caminà fins a la cuineta pero no es topetà en cap foguer o nevera. Tot era molt estrany. Pareixia que ningu vixquera alli pero, al mateix temps, la casa estava habitada, aixo era indubtable. Una panderola apolloncada es sorprengue per la visita, i corregue pel banc buscant refugi. L’inspector, sense que els nervis paregueren alterar-lo mai, agarrà un got, i cul per amunt, tancà a l’insecte rosseguer negant-li la llibertat.

¡Qué dur era l’inspector!

Posseia una ment tan calculadora com gelada. L’unic plaer l’experimentava quan s’assentava a taula per a tragar qualsevol cosa mastegable. Eixe comportament el portà a tindre una pancha prominent que, solapada a un cos vast i desproporcionat, el convertien en un torrello. Despuix de tres anys de servici ininterromput necessitava un parentesis, pero els mijos escassos el mantenien fidel al seu compromis. Estava fart del sistema, lent i viciat per la burocracia, i al mateix temps rapit a l’hora de soltar delinqüents. S’aïllà de l’humanitat, era la manera de sobreviure. La pobra dona podia intentar regalar-lo, pero ell sempre permaneixia impassible, infranquejable, faró i estopenc. Res en este mon podia traure-li un gest de tendrea o de visceralitat. Nomes quan se trobava a soles coixejava, a causa d’un ull de poll que li flicava el peu dret.

¡Era molt dur l’inspector!

Un atre agent cridà l’atencio de l’inspector des de les cambres interiors. Caminà a les estancies internes. L’humitat dominava l’ambient. Mentres s’adinsava per l’estret corredor podia percebre l’olor a vell, a podrit. En l’habitacio que pareixia ser la de matrimoni, s’encontrava l’agent que mantenia les portes obertes d’un destabacat armari. No contenia res. El llit estava per vestir, sense llançols. El matalaf era nou. La cambra estava reblida de ciris. L’agent li obrí la tauleta, mentres li confirmava que no n’hi havia res mes en l’habitacio que lo que li anava a mostrar. El calaix cloixi per la friccio i mostrà son contingut. L’inspector buscà explicacions en els ulls del companyo, i fon contestat en una alçada de muscles que obligà a recolocar la vista en les varies caixetes de preservatius Durex i la corda del seu interior.

Visitaren l’atra habitacio doble. No n’hi havia atres mobles, a part d’una cadira que tambe acumulava revistes pornografiques al mig dels dos llitets. L’inspector caminà fins ad elles per a fullejar-les. No eren revistes normals a on sensuals chicotes mostraven els seus cossos exotics. Aquelles estaven plenes d’imagens a on chics i chiques se buscaven i es fonien fins a alcançar el plaer de la manera mes bruta que mai havia pogut vore ni somiar. Es senti ferit i humiliat. Les seues creences no acceptaven tanta immoralitat. Era un home massa recte i amant de la disciplina com per a vore rebaixat l’acte de l’amor entre un home i una dona, a eixa insolent juntura sense moral. Entre el monto de pornografia aparegue una fotografia, no massa recent, de tres jovens abraçant-se. Pareixien saludables i contents, feliços i molt units entre si. Dos chicons i una chicona d’uns setze anys, que contrastaven en tal tonellada d’obscenitat.

Fora lo que fora, l’escena fonamentava la primera idea del sargent de policia. Eixa casa era el refugi per a portar a cap les fantasies erotiques d’un vicios, a qui se li n’havia anat la ma. Algu cridà des del salo a l’inspector.

Al tornar al menjador, dos enfermers que inspeccionaven la cambra en la vista en busca d’algun cos ferit, preguntaren el motiu que els requeri alli. L’inspector s’acostà a u d’ells i li feu una escolteta. El sanitari renegà entre dents pero obedi. Del maletinet extrague una botelleta transparent, a la qual punchà en una cheringa per a obtindre el liquit. En poca gana i sense pronunciar-se es dirigi a la tia Casilda que es negava a fofar del lloc, i en completa indiferencia li la clavà injectant-li el liquit a la dona, qui, en dos o tres segons caigue desplomada entre els braços dels ATS.

A la bacinera se l’emportaren al temps que els presents agraïen el servici dels sanitaris. Llavors, els policies podien encarregar-se dels seus quefers. Cada pista que obtingueren sería de vital importancia per a resoldre l’enigma. El seu pols s’apercebia massa accelerat i recorregue a una pindola que es trague de la bojaca.

El cap li feya mal i aixo no presagiava res bo.

---

¹ N. de l’A.: El numero d’assessinats de ETA en l’epoca franquista, des de 1968 a 1975 fon de 44 victimes. En el periodo democratic, fins al dia del relat, se sumaren 478 morts mes, de les que en els anys 80, fins ad eixe 13 de juny, els assessinats ascendiren a 309.

2

Valdre

—Hola Paula. ¿Cóm estas preciosa...? Si, ya se que fa molts dies que no et cride pero m’ha segut impossible. Tu no saps lo que m’absorbix l’empresa, sempre estic peleant en l’encarregat... No, no... ¿Cóm dius aixo pasticet de crema...? Aten-me, per favor... ¡Clar que et vullc! Lo que passa es que... Si, si. ¡Dona, clar! Si saps que eres la meua llepolia... Si, tu... Vinga dona, no sigues aixina. Esta nit pensava passar a per tu i portar-te a sopar a... ¿Cóm ho has endevinat? Vullc que et menges les millors gambes de Valencia. I en acabant vindrem aci a casa, els dos a soletes i... ¡Qué ordinaria eres a vegades Paula! ¿Per qué em dius aixo? Si sempre et tinc en el cap, lo que passa es que la fabrica em lleva tant de temps. I esta filla meua em dona molts disguts. Es com tindre un gat de teulada, ara el veus, ara no el veus. ¡Estic preocupat, per ella! Pobreta, nomes me te a mi... Bo, la meua ex encara viu, per desgracia, pero eixa mala pecora es com si no existira. Lo unic que vol es cremar els diners que m’ha robat. ¡Qué eixa es l’atra! I anar de volateria tot el dia per ahi... Val, no et poses aixina que necessite que esta nit estigam juntets els dos... Clar que et vullc, si tu eres l’estrela que guia el meu ser. T’arreplegare a les nou i mija ¿val? Dis-me que si, dis-me que si... ¡Booo! Te deixe, vaig a la ducha a ficar-me ben atractiu per a tu... Un beset codonyat... Llepolieta... Dolçoreta del papa... —penjà—. ¡Qué lletosa! ¡Un poc mes i cride a la veneçolana!

Vicent Rosell, empresari, membre de la Confederacio Empresarial Valenciana i president de la Federacio Regional de Caça. Un home conegut en les altes esferes. De reputacio dubtosa, tenía la seua aura corrupta per naturalea i no dubtava en servir per medrar o acorar per mantindre’s. Amic intim d’uns quants consellers i politics d’aparent distincio i amant de practiques cares com la cacera, el barco, els bingos i les festes privades en grans restaurants i hotels de lux.

Consegui aplegar al cim de la manera mes simple i absurda, lo que no podia ser d’una atra manera en un home tan soquellot. Heretà una chicoteta fabrica de pintures de son pare, un bon home de moral recta. Una vesprada eixercint de comercial, mentres conduia, un coche li pegà un colp per darrere. El vehicul se n’eixi de la calçada i s’estampà de morros en uns tarongers dels camps fronteriços de la carretera d’Algemesi a Almussafes. Fon una casualitat, una molt bona casualitat, que a tan sols a uns 500 metros se trobara un dels clubs en major reputacio de la contornada.

A part de l’automovil que sofri un aparatos colp, l’incident quedà tan sols en un esglai. El distret conductor que li propinà el colp resultà ser un alt general de la Comandancia Militar de Madrit, que venía acompanyat pels oficials de la Plana Major de la Regio de Llevant. A Vicent li feya falta una tonica i assentar-se per a que se li passara la malagana, i Diego de León y Quesada de los Olmos, que aixina es dia el madrileny, s’oferi a portar-lo al club a recuperar-se.

Rosell no recordà mai qué passà aquella nit. No es que s’esbalaira, sino que en un no res aquells militars i l’empresari estaven cantant el Asturias patria querida abraçats entre ells i unes simpatiques chiques, que no paraven de servir cava a uns i ad atres. Dos dies tardà Vicent en aplegar a casa despuix de que uns policies locals el trobaren en un banc del Parterre de la ciutat.

L’empresari no pogue explicar-se ni justificar l’absencia. Eixa fon la primera de les grans discussions de la parella per aquells motius. Dies mes tart el militar de Madrit se posà en contacte en ell per a saber del seu estat i oferir-li un chambo que li cobrira la factura de la reparacio del coche. L’accident fon l’inici de l’amistat dels dos i, sobretot, representà un impuls sense parango per a les vendes de la fabrica de pintures i d’uns atres negocis que es firmaren en el futur.

Des de l’incident Noucoltin no deixà de vendre a l’eixercit espanyol el suministre de pintures: des del vert de dos components per als vehiculs, fins a la plastica per als edificis dels batallons. Pronte l’empresa hague de diversificar-se per a atendre la varietat de comandes del General De León. Aixina, aparegue: Noucoltin Moquetas, Noucoltin Revestimientos, Noucoltin Decoración i Noucoltin Cerramientos. Esta ultima relacionada en l’especulacio dels immobles militars.

A Vicent allo li servi per a aumentar els seus ingressos; no obstant se va vore obligat a realisar viages, cada vegada mes prolongats i a major distancia. La dona d’este, que pronte s’acomodà en la bona vida, abandonà tambe la faena en un bufet d’advocats de mata morta i es procurà les millors atencions per al seu fisic, adornant-lo ademes de joyes i abrics de visó.

El nou estatus li procurà noves amistats i un circul d’hipocresia absurda que, si be no comprenia, el satisfea. Se prodigaven en sopars de gala, actes militars i politics en els que havia de relacionar-se en l’elevada classe social, reunions en empresaris i delegats de multinacionals. L’americana de quadros hague de ser reemplaçada per un costosissim fondo d’armari de camises de seda i trages de llana dels millors sastres espanyols. A Vicent l’humiliava un cos de proporcions infames. Esquena carregada i ampla, pancha prominent i cames curtes i primes.

El canvi de posicio, com sempre, comportà sacrificis. Vivien en un atic prop de la plaça de l’Ajuntament atibacat de trofeus cinegetics de dubtos gust, que ell mateixa s’encarregà d’agavellar a lo llarc d’innumerables viages exotics per tot arreu del mon. S’abastiren de servici propi que s’ocupava d’atendre’ls com si l’estancia fora en un gran hotel. Menjars exquisits, atencio extrema i protocol, molt de protocol tant en la taula com en la relacio entre els habitants. Despuix de 15 anys de matrimoni i una chiqueta, Devora li demanà el divorç argumentant que la soletat s’apoderà d’ella. Se’n fofà en una bona part del patrimoni a viure l’enyor, junt a un inspector de Facenda que promete trencar certs papers donada la bona predisposicio de Rosell. Com a mostra de bona voluntat, Devora li deixà al carrec a la filla. Una cosa era desplomar-lo, una atra deixar-lo a soles.

Ana contava en dotze anys quan les desavenencies se manifestaren en ruptura. Una edat complicada que la feu viure moments dificils i que, al mateix temps, li determinà la personalitat per a sempre. Era caprichosa, rencorosa i molt, molt manipuladora. Sabía que son pare pagava en diners lo que no conseguia o no li plaïa oferir-li en especies. Era un quid pro quo, del que sempre eixia beneficiada materialment. Son pare li donava completa llibertat i diners per a mantindre’s, a canvi de que ella no donara problemes. La chiqueta pronte entengue la situacio i recorregue a l’ingeni per a viure de la millor manera possible.

El reves, en tot lo que la dificultat que supongue, fon a la llarga una ventaja mes que un inconvenient. A Ana la fortuna li somria en facilitat i li eixia al davant arramaçant-li els inconvenients, per lo que d’una o atra manera qualsevol infortuni acabava resultant-li beneficios a mig determini. Aixina i tot, no usà el privilegi per a conseguir bens o favors. No li interessava la roba de marca o gastar en Galerias Preciados. Ella no ambicionava una de les primeres targetes de plastic sense fondos que s’imponien entre la gent de solvencia, sols se refugiava de l’opressor estatus social que no soportava.

Vivia a cavall entre l’atic i un pis que compartia en unes amigues en Burjassot. Quan dormia en la casa ho feya tan sols per a mantindre l’exigu lligam en son pare. D’eixa manera el vincul entre ells se mantenia viu, si be en moltes ocasions l’estancia d’Ana interrompia la llibertina vida de l’empresari, qui preferia la distancia en la filla per a usar la vivenda de picador. Era sabedora que si desapareixia de la vida de son pare la posicio devallaria rapidament, en el consegüent menyscapte d’estabilitat. En sa mare trencà qualsevol relacio, no podia fer lo mateix en son pare. Les tornades a la casa conjugal li permetien recuperar el nivell economic i espigolar, d’entre les diverses substancies que l’home es procurava, alguns gramets de cocaïna. La rateria era consentida, encara que abdos actuaven en dissimulacio quant u es veïa sisat i l’atra descoberta. L’home, a pesar del desafecte, la tractava en generositat i accedia a acontentar a la filla en lo que demanava. Tal vegada aixina, entenia que satisfea el paper de pare, desatenent per una atra banda les necessitats i preocupacions reals que son les propies d’un progenitor.

Era la tipica chica de la classe de qui els companyers s’enamoren. Els seus llavis permaneixien sempre humits i tendres, necessitats de cridar l’atencio i d’excitar. El cabell, agraciat, li penjava fins a l’escapula. Negre com l’atzebeja tal com els ulls grans i lluents, en els que mirava en picardia. Descollada figura, ben proporcionada, a on les curves eren les apropiades per a despertar l’apetit d’un home. Vestia en roba senzilla, per lo general en batetes curtes i prou d’escot o en vaquers cenyits. El cos, esculpit per Deu, es quedava curt en comparacio al major atractiu que destacava d’ella, la simpatia captivadora.

No solia dur bossa, pero si alguna bandolera o mochila en la que portava el tabac, unes quantes misteres, la documentacio i una caixeta metalica en la que guardava els vicis. Poques vegades inclogue un pintallavis o un perfilador d’ulls en la taleca. No necessitava destacar-se els pomuls o posar-se una ombra baix de les celles. La feminitat en ella era natural i no li importava massa privar-se del temps ocupat en complements afegits. A pesar de la poca predisposicio a pintar-se es diria, sense cap risc a l’erro, que era una criatura perfecta, la mes ben pareguda que mai poguera existir.

Era preciosa i conscient que eixa sort li fon concedida com un do, del que pretenia aprofitar-se mentres poguera. De la mateixa manera que un matematic resoldria una operacio complicada, ella tambe aplegava a conseguir lo que es proponguera gracies al seu atractiu. Li enchisava sentir-se desijada. Les mirades guilopes que rebia de seguit eren per ad ella un joc, un entreteniment en el que divertir-se per a reafirmar la seua supremacia. En aquell solaç de seduccio era una guanyadora disposta a doblar sempre.

La superficialitat que surava en ella aumentà despuix de superar la separacio dels pares, en la que es converti en un ser independent. No donava contes a ningu i rara era la vegada que claudicava en contra del seu pareixer. Les ordens les dictava ella. Ella era l’ama del desti i es procurava una existencia en la que fora el centre. Odiava l’opulencia de la familia i els seus alardos de noblea economica, per lo que l’exili familiar se converti en una lliberacio.

Vicent donà l’aigua i a l’instant entrà en la ducha canturrejant, content. El seu cos estrany ocupava gran part d’un plat immens tancat per una mampara de vidre gelat. El bany era una joya barroca decorada en un gust estrafalari, molt poc practic. Per fortuna el servici s’encarregava de netejar-lo en minuciositat. Acostumat a torejar en les dones de la neteja, sabía que, apenes ell l’abandonara, tan sols passarien vint minuts en trobar-lo de nou igual. Aixo era reconfortant, no obstant aquella nit no sería aixina. Era la nit que lliuraven i Vicent aprofità per a arreglar-se una bona festa de chic fadri multimillonari.

La ment del triumfador navegà per infinitat de fantasies deshonestes junt a Paula, la quarantona que assegurava no tindre mes de vinticinc anys. Era especial, front a les atres, per ser tan maleable. Se la convencia en facilitat per a experimentar noves experiencies. No debades la chicona, que conservava un fisic envejable, es deixava enredrar per ell. Una velada en Vicent representava un exquisit sopar de vint mil duros en carissims restaurants de lux, una exposicio a un acte social ple de personalitats i gent famosa i en qualsevol cas, hores i hores de consum d’estupefaents i vici a on l’imaginacio es consolidava en escenes pervertides. Si per diners s’enfondrava l’honor, per la cocaïna encara es descendia a estrats inferiors. Esta era una droga poc estesa, reservada tan sols a gent en possibilitats. Per unes bones ralles molts estaven disposts a acompanyar-los, i Paula no coneixia llimits a l’hora de seleccionar a la comparsa.

El baf cobri els vidres i taulells, i passat un quart d’hora l’habitacio paregue contindre un nuvol a pressio. S’eixugà en una tovallola i es vesti en un albornus blanc i estovat. Passà la ma per l’espill per a poder hi vore’s i es pentinà lo poquet que li quedava de monyo. Cantava i li paregue estar en el cel, tranquil, relaixat, en sa casa; tota per ad ell i es perfumà de dalt a baix sense miraments, preparant-se per a donar-se un homenage.

De sobte uns colpets sonaren en la mateixa porta de l’excusat.

—¿Papi?

Una profunda sensacio de panic l’aborronà. La nit se posà en perill. Vicent se bloquejà i com si fora un adolescent que fuma amagat dels pares, intentà callar i guardar silenci per si aixina conseguia resoldre la situacio. —¡Quína bovada!— Mai anava de visita. Si ho feya era per a passar la nit, guardar les apariencies i traure-li diners, clar.

—¿Papi? ¿Estas ahi? —insistí la puncha darrere de la porta entonant en candor.

—Si, Ana, estic en la ducha. ¿Te’n vas ya? —preguntà en l’esperança de rebre un si mentres malaia en l’interior la desgraciada fortuna que el sitiava.

—Hui em quede, he passat per la bodega i he portat un pernil de categoria per a sopar. Vaig a la cuina i prepare alguna cosa mes —contestà la filla conscient que a son pare li fotia la resposta i no esperava vore-la aquella nit.

—No et preocupes, yo en qualsevol gamba m’apanye. Dic, qualsevol cosa. No et preocupes i fes marcha. —Vicent arriscà en el comentari per lo que intentà que el to pareguera inocent. No podia tirar-la de casa.

—Pero papi, si tu no saps ni fer-te un ou fregit i hui no tenim al servici. Tu tranquil que yo et faig hui el sopar —reiterà Ana rient-se entre dents a l’entendre que aquella nit son pare planejava alguna cosa i aixo li otorgava ad ella una ventaja.

Vicent, dins del bany, esclatà en una dansa de malaïcions veent que la nit s’arruïnava. Incapaç de resoldre el dilema, es llimità a caminar en circuls mentres sacsava els braços, suplicant una solucio que el lliurara de la plepa de sa filla.

A l’enfilar-se a la cuina, observà en el salo l’agenda de telefons privada oberta al costat de l’aparat. Coneixia l’existencia d’aquella llibreta, si be mai la tingue tan prop. En la P sols n’hi havien dos entrades apuntades, Paula, arriscadeta i Piqui, bombó. Dos noms aclaridors. Es rigue i satisfeta per haver confirmat el recel, armà el maxim soroll que pogue per a posar-lo nervios. Conectà la televisio, obrí i tancà portes, arrossegà cadires...

En aquell tiberi s’accelerà la pressio arterial del malparat.

—¿Pero a que ve tota esta escama? —es queixà son pare, pres d’un estat de nervis incontrolat.

—¿Quína escama? Si se que et vaig a causar nosa no m’haguera preocupat per vindre a vore a mon pare. Està clar que t’ha sentat com un tir la meua presencia —renegà la jove.

—Perque no crides mai ni se res de tu. Me tens oblidat i entres i eixes sense cap explicacio. Es raonable que em sorprenga vore’t passats mes de deu dies i mira... a la fi he de fer la meua vida, ¿no?

—Tu tambe podries cridar-me. No he vingut en un bon moment —s’enfadà Ana precipitant aixina la discordia.

—Pero es que yo et feya en els teus amics hui —s’explicà son pare tractant d’arreglar les seues paraules—. Ya m’havia plantejat menjar-me un Yoplait i gitar-me en el sofa. ¡Estic tan cansat de que vagen pegant-me estirons a les manegues! Mira, un dia aixina, de tranquilitat, s’agraïx, ¿Qué vols que et diga?

La chicona sabía que son pare aplegà fins al llimit, no anava a tirar-la de casa. En haver aplegat a l’histrionisme, era l’oportunitat de soltar carret per a traure-li l’ultim caprig. Tot anava estupent.

—Puix he vingut, per a que veges, sobre tindre esta nit un compromis que no podia eludir. ¡No saps lo que m’ha costat llevar-me’l de damunt! —La chicona pronuncià les seues paraules en un to de recriminacio que, ni tan sols, s’esforçà en que sonara convincent.

—¡Puix que bova! ¿Cóm deixes les teues coses per atendre? Mira que estaran els teus amics esperant-te, i tu aci en un yayo que en un no res se’n va a dormir —Vicent tenía alguna cosa a la qual agarrar-se i l’esperança es manifestà en les seues paraules.

Era l’oportunitat per a obtindre lo que ansiava.

—Es que he de comentar-te una cosa, pero aixina tan gelat, dir-ho i anar-me’n me sap mal. ¡Cóm si haguera vingut tan sols per a traure’t!

—Dis-me lo que necessites i ves-te’n en els teus amics dona —A Vicent se li obriren els ulls.

Ana assentà a son pare en un sofa i s’aponà damunt d’ell corruquejant-lo.

—Els meus amics i yo estem pensant en rodar una pelicula. ¿Qué et pareix? —preguntà ella posant molt d’emfasis.

—¡Qué bona idea filla! M’alegre que tingau inquietuts, aixina es com m’agrada la joventut. En ganes de fer coses.

—Tan sols es un curtmetrage, volem presentar-lo al proxim festival de Cinema Jove. Enguany s’inaugura la primera edicio i es una idea genial per a que nous creadors tingam una plataforma de proyeccio artistica i comercial. Lo interessant del certamen es que es per a jovens, en pocs mijos. ¡Ixcà aplegarem a hora per a participar en esta primera edicio! Com no dona temps s’ho prendrem en calma i anem a fer-ho be per a presentar-nos el proxim any. No tenim pretensions de guanyar res, pero aixina podem donar llibertat a la nostra imaginacio i ser creatius. Experimentar en noves formes d’art.

Aquell any arrancà el festival que, per les seues caracteristiques seminals, assegurava frescor i novetat. Els participants havien de tindre un maxim de 35 anys i les modalitats acollien tant llarcmetrages com curts, professionals o amateurs. Aixo supongue una participacio oberta i no depenent de mijos o influencies i a Ana li entusiasmà l’esperit de la mostra. Era arriscat, innovador, jove i deslligat d’influencies mediatiques. ¡Era perfecte!

—¡Quína idea mes fantastica! Conec a u en la Conselleria de Cultura que pot tirar-vos una ma —aportà son pare, creent que el rollo de la pelicula de segur ocuparia un bon grapat d’hores de la filla—. Eixe em deu un favor i a lo millor igual guanyeu i tot —propongue son pare fent-se el simpatic.

—¡Ah no! No vullc favors de cap classe. Ya saps que no m’agraden les teues amistats viscoses de favors i complaences. Ens presentarém sense anar de la ma de ningu. ¿Ok?

—Conforme. No dire res a ningu, pero penseu-s’ho be perque de fer-ho per amor a l’art a traure uns diners...

—¡Sempre els diners! Els diners no nos preocupen, es un curt molt casolà. Lo que si que necessitem es un escenari. Haviem pensat en alguna casa antiga d’El Carme aixina ya tenim els interiors i els exteriors. ¿Tu no coneixeras ad algu per alli que nos la llogue barateta? —pronuncià ella fent-li carantonyes a son pare.

—No sé, pero conta en ella. Tinc un quimic en la fabrica que viu alli i sabrà d’algun lloguer barat. Parlare en eixe home i buscarém un bon piset per la ciutat vella. No patixques que el papi t’ho arreglarà tot, com sempre.

—Com sempre.

—Com sempre, per a que a la meua Ana no li falte de res i no tinga queixa de son pare.

—Gracies —La chicona besà a son pare i li pessigà les galtes. Sabía que aço l’incomodava i anava a procurar-li una eixida rapida. Li otorgà uns minuts de conversacio intrascendent en el que l’animà a visitar-la a la casa de Burjassot per a que la coneguera, sabent que aixo no ocorreria mai i desaparegue per la casa rebuscant roba.

—Val, ara ves a vore als teus amics. Mira, yo crec que ni vaig a sopar ni res. Me’n vaig a dormir ya mateixa.

En acabant de rebre vint mil pessetes de son pare i d’arramblar-li unes dosis de coca per al seu us d’un calaix de l’escritori, se n’ana en un sospir, obedient al joc que mantenia en ell: quid pro quo.

Quan la porta es tancà, Vicent elevà els braços al cel donant gracies a Deu, i es felicità per haver-se lliurat de l’imprevist gracies a la seua inteligencia. Cregue que tenía la sort de cara aquella nit i, en diners, podia conseguir lo que es proponguera.

3

Convidar

El clic, clec del rellonge de paret s’oïa entre els llarcs minuts d’interval que passaven entre comentari i comentari. Les paraules, a modo de lletania, anaven concentrades a formalisar un paradigma d’amor, respecte i doctrina. Tot podia ser qüestionat per Don José, el qui portava la paraula de Deu al sopar, l’unica paraula de Deu.

El repertori pintà un clima infernal de lascivia, luxuria i interessos personals que estaven destruint els fonaments de la Santa Mare Iglesia. Per a l’invitat de la nit, el mon agonisava en els seus ultims dies de pecat.

Mentres en el carrer la fadrinea estava de festa per ser divendres, Toni permaneixia callat i intentà complir en el paper assignat de chiquet modelic. Era castany clar. Portava el monyo llarc, en un cabellam que li cobria el coll, i en el que solia lluitar per a tindre’l en condicions. El cos atletic evidenciava l’especial atencio que es procurava per a cuidar-se. Dins de l’Escola d’Arts se contaven mil histories d’ell entre la jovenalla femenina. Era un seductor, tant en les formes com en els fets, i s’assegurava d’anar vestit ben impolut, en pantalons de pinces, camises cares cenyides i jerseis de marca en els que no ocultava els anagrames dels fabricants.

Si haguera pogut, i sense dir adeu, els haguera abandonat als cinc. El convit demanava un excelent menjar, oir molt, dir poc i manifestar-se dispost a combregar en qualsevol cosa que diguera la visita. Se li rebolicava la pancha per participar de la pantomima; no soportava mantindre les formes davant d’un home desconegut i del qui no li interessava res en absolut. Es mossegava la llengua en ganes de parlar i contradir-lo. Haguera volgut concitar-lo, descobrir-li qualsevol vivencia personal que l’espantara. No comprenia per qué havia de vore’s en eixe salo soportant la classe de moralitat d’un home d’existencia corrupta i degenerada pels enganys, la corrupcio i el despreci als seus treballadors.

En moltes ocasions se coartà; aixina i tot aguantà en estoïcisme els desafiaments que llançà per la gola aquell inquisidor del sigle XX. Mantingue les formes i la compostura perque eixa nit ell era el porrito de son pare al servici del patrimoni familiar. Coneixia l’importancia de l’acontenyiment i, esforçant-se com en unes atres ocasions, vullgue contribuir en el seu granet d’arena. Toni, exhibint una correccio exquisita, es cuidà de no patentisar l’atencio constant al rellonge de paret durant el discorrer de la velada.

La taula es vesti en la millor cristaleria, porcelana finissima policromada de la Cartoixa de Sevilla, coberts d’argent filetejats d’or. El menu, digne de bons paladars, consisti en crema de verdures, una font de marisc en mig llamantol; un parell de carabiners; tres gambes i unes necores; rellomello caramelisat acompanyat de bolets i trufes i, de postre, una mousse de chocolate al brandy en fruita de temporada.

Tot fon calculat a la perfeccio. Setanta cinc centimetros d’espai per comensal, que comprenia: quatre copes, tres forquetes, tres culleres, tres ganivets i dos plats disposts en elegancia. Per a otorgar major solemnitat a l’acte, un centre floral custodiat per dos canelobres platejats d’estil moderniste del belga Henry van de Velde.

El servici, mudat en el trage de gala, atenia en destrea la taula. El canvi de plats era rapit i el reomplit del vi o l’aigua apenes se feya esperar. Tot se coordinà a la perfeccio en el pis que la familia disponia prop dels Vivers, en el barri d’Exposicio.

Aquell sopar se feu esperar. El convidat era un industrial textil, molt conegut per les seues quebres repentines, expulsions massives de treballadors i escandals d’impagaments a facenda. Un personage que, en independencia d’estes qüestions, alternava de manera influent en l’Opus Dei. Un home important que es rodejava de persones preponderants.

L’industrial, sense dubte, desijava que canviara el govern i que s’aposentara una atra vegada la dreta. Posseïa molts interessos generats baix eixa expectativa. L’Obra necessitava actuar satisfent les seues pretensions. A pesar d’aixo, l’Opus aguardava l’oportunitat en una amplia xarcia de persones influents, que procuraven per l’interes general i consentia el particular. El circul comprenia a politics, inclos del PSOE, sectors empresarials, economics, universitaris. La ret s’estenia enviscant cada vegada a mes gent que, be per la causa o per l’oportunitat, cobejaven participar d’un rol que aportava prestigi o ingressos.

L’empresa familiar d’Agusti Falcó realisà unes fortes inversions en uns terrenys a les afores de la ciutat, les quals penjaven d’un fil per la lentitut de la burocracia. La reparcelacio de la zona suponia construir una barriada a l’oest de Valencia. L’operacio es quantificava en centenars de millons de pessetes en joc, i depenia en bona part de que eixe home tirara dels cables oportuns dins de la prelatura d’Escriva de Balaguer. Era una evidencia que no ho faria debades, ni a canvi tan sols d’un talo. Si se l’ajudava, a part de satisfer en diners a l’obra, quedaria immers en un continu joc d’intercanvi de favors.

L’esforç per complaure’l fon excessiu. Si be es jugava molt, res paregue quedar a l’altura del convidat. En cap moment afalagà un mos d’aquelles viandes carissimes i molt menys pronuncià una lloança. De la boca del convidat nomes s’oïen comentaris alertadors d’un futur funest i, despuix de donar cabuda en l’estomec a tot, comentà que la gula era el pecat mes delicios.

Qualsevol esforç era poc per a persuadir-lo. El patriarca organisà el sopar per a transmetre-li els valors de la seua familia, catolica com Deu manava. Estaven la dona, els seus dos fills i la nora. Els convidants callats, assentint els comentaris tan sectaris i moralistes com quan el regim franquiste es trobava en ple apogeu. Les dones, sabedores de la misoginia de l’industrial, se preocuparen en no mirar-lo als ulls i mantingueren una actitut sumissa. L’invitat tampoc se dirigi ad elles en cap ocasio.

El mes encorsetat fon Toni. Ell, d’esperit anarquic i rebel, li costà mantindre la llengua queta. Aixina i tot no se la jugà. Aquella era una oportunitat molt ansiada per son pare i tractà de controlar-se.

Son pare acaparà des de feya molts anys una empresa de construccio. Ya de jove i sent un simple encarregat en el negoci d’un tio fadri d’ell, germa de son pare, el senyor Falcó encapçalà un colp d’estat a son tio per tal de fer-se en els ramals de l’empresa. Son pare, mestre d’obres, tambe contractat pel fundador, consenti ser la tapadora. Mai se sabe que passà en realitat; lo ben segur es que al bon home el trobaren mort uns encofradors dins d’un vehicul en el recint d’una obra.

D’esta manera el yayo de Toni heretà la prospera empresa, pero en realitat fon son pare qui la regentà. Si be mai se demostrà la seua implicacio, l’exit de la fellonia retrotrague a qui fon l’instigador. El jove Falcó deixà de freqüentar els llocs per a on la joventut alternava per tal de lliurar-se de les murmuracions, lo que el predispongue a detestar i evitar les parladuries. L’entranyament durà massa i Falcó pergue la joventut entre remordiments, comportant-li un matrimoni tarda.

Durant els anys xixanta i setanta, el senyor Falcó s’integrà en el Movimiento Nacional i d’esta forma consegui quedar-se contractes importants. Mes tart, en l’epoca de la UCD, vinguda ya la tan ansiada democracia, l’empresa pegà el bot definitiu. La facturacio es multiplicà per sis. Els viages de don Agusti a Madrit sempre resultaven rendables, encara que pagara importants comissions en senyal d’agraïment.

La trayectoria d’Agusti Falcó, encara sent un home de recapte, es catalogava en dificultat conforme a la moral cristiana. No era un despreocupat en la familia, absort en el treball i les seues conspiracions, ben al contrari. El senyor Falcó, que es casà havent complit els quaranta anys, no descuidava l’orde i l’estabilitat dels seus. Per a mantindre a la familia unida i rodejada de comoditats, instalà el negoci en un chalet de l’Eliana, entre Betera i Lliria, en una urbanisacio de carrers perpendiculars. La parcela estava cuidada i engalanada en arbres i plantes diverses, sobre un tapis d’herba verda. En mig del verger, un immens edifici d’estil modern s’alçava per a ser el domicili social de COLEFSA, Construccions Levante-Falcó S. A..

Era en eixe chalet a on passaven la major part de temps la majoria dels seus membres, sobretot l’abnegada Ampar, dona d’Agusti. La senyora passava el dia tombada en l’hamaca, al costat de la piscina, prenent el sol junt a Carmina, la nora. La mansio disponia de varies plantes: en la baixa un excelent gimnasi i les oficines; en les superiors la vivenda, que contava en varis salons, menjador, sala de joc i les habitacions.

Si be l’empresa era del patriarca, qui manejava en definitiva el negoci era ya el fill major Borja, un pedant i menflis trentenari, que s’atribuia l’exit de la familia com a propi. Borja, ademes, s’empleava en uns atres quefers. L’abultat conte bancari que es procurà li servi per a invertir en els negocis d’uns amics, que es dedicaven a montar clubs d’alterne de categoria, els quals acabaven convertint-se en referents alla a on estaven.

El mon de l’oci adult creixia al mateix ritme que s’eliminaven les taranyines de les lleis i reglaments. La societat el reclamava en una major demanda i l’oferta no sempre se cobria conforme a les normes. L’equip que gestionava els locals no reparava en excuses i arriscava movent-se entre mafies. Borja desconeixia esta part. La seua participacio es subscrivia a l’aport economic, en tot i aixo el zel el feu incorporar a la rutina el control dels establiments. Esta relacio mercantil, rebujada per don Agusti, havia de mantindre-la al marge del negoci principal. Tota referencia als bordells s’ocultava puix per a no despertar suspicacies a ningu, inclosa la dona que, sabedora de tals menesters, agraïa la discrecio.

El senyor Falcó, catolic practicant, tractava de reparar i ocultar els seus fraus sent una persona recta i colaboradora en l’Iglesia. En esta estreta vinculacio aplegà a vore de prop les oportunitats que se li obrien davant d’ell i no dubtà en adinsar-se fins a on pogue. Passar de cert nivell ya es tornava complicat en exces si algu no el batejava. Despuix de moltes intentones, a la fi, donà en el personage adequat, pero este no ho posà facil.

L’invitacio ad aquell sopar s’escrigue en diverses ocasions. De les primeres no obtingue resposta, pero l’insistencia estretava el circul fins que l’industrial se va vore en l’obligacio d’acceptar. No volia malgastar l’oportunitat de quedar be. Per a conseguir el seu favor havia de ser capaç de demostrar-li les seues bondats al convidat.

El cabellut començà a posar-se nervios quan l’inquisidor acceptà fumar-se un puro de mil pessetes mentres bevia una copa de conyac. No estava aveat a subordinar-se tant i mes encara quan ell decidia en autocracia sobretot lo que li concernia. Mirà el rellonge atra vegada i s’impacientà. Eren prop de les dotze de la nit i li urgia replegar la comanda. Si se li passava l’hora podia perdre-la i quedar mal en el qui li feya el favor. Era un encarrec especial, de molts diners, i no estava dispost a arriscar-se.

Ya en el salo, Ampar i Carmina serviren el licor als homens. Elles no prengueren res i ocuparen, acte seguit, un segon lloc, guardant sempre un discret