Les mans d'Orlac

Por Maurice Renard

Stéphen Orlac, virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i carrera truncades per culpa d'un greu accident on perd l'ús de les mans. Tot sembla arreglar-se quan el doctor Cerral s'ofereix a trasplantar-li unes de noves. Ara bé, després de l'operació, Orlac perd el control del seu propi cos i és dominat per impulsos criminals. La seva esposa Rosine investigarà fins a descobrir la veritat

Maurice Renard, referent del gènere fantàstic i de ciència-ficció, ens porta una obra precursora del body horror o terror corporal que anys després faria coneguts a directors com David Cronenberg. Aquí l'enemic no és fora, sinó al propi cos, que s'escapa del nostre control. Amb una barreja de suspens, sàtira i grotesc, Renard ens convida a reflexionar sobre el nostre destí i la condició humana.

• Idioma: Español
• Editorial: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Fecha de lanzamiento: 13 may 2024
• ISBN: 9788419627506

Maurice Renard

Maurice Renard (Châlons-en-Champagne, 1875-­Rochefort, 1939) fue uno de los pioneros de la novela de terror contemporánea en Francia. De entre su variada producción destaca en particular Las manos de Orlac, que desde su publicación en 1920 ha sido objeto de numerosas adaptaciones cinematográficas.

Vista previa del libro

PRIMERA PART

ELS SIGNES

I

La catàstrofe de Montgeron

Pel que fa a la senyora Orlac, la història comença el 16 de desembre, a les 23.10 h.

Va ser en aquest moment que l’empleat de la gorra blanca va creuar l’estació del PLM.

Sortint d’un despatx, anava cap a Sortides, corrent i cridant:

—Impedeixin la marxa del 49!

Aleshores els pressentiments de la senyora Orlac es van transformar en angoixa. I al mateix temps va saber que el malestar que havia patit al llarg de tot el dia es devia a això: pressentiments.

Perquè és característic dels pressentiments de no revelar la seva veritable identitat fins que no han desaparegut, un cop els fets han confirmat a la criatura que tenia bones raons per estar trista, preocupada i nerviosa. Bones raons futures.

Fins aleshores, la Rosine Orlac no havia sospitat que estigués ombrívola per anticipació. Aquella vaga malenconia, aquella petita por latent, que s’havia apoderat d’ella al matí, no eren noves per a ella. Dona superlativa, sent rossa i parisenca, de vegades veia que tot s’enfosquia, com si un núvol hagués amagat temporalment el sol. Ella no sabia per què. No intentava esbrinar-ho. «Tothom és així». L’endemà, en despertar, el núvol ja havia passat, i la vida tornava a semblar assolellada…

Però aquesta vegada no havia estat el mateix! Oh, no! Ella se’n va convèncer de cop. Sobretot perquè la joia de trobar-se amb l’Stéphen hauria d’haver expulsat qualsevol papallona negra d’aquell dia!

L’Stéphen?

L’Stéphen. El seu estimat marit. L’Stéphen Orlac, el famós pianista virtuós, senzillament.

El dia abans, ell havia fet un gran concert a Niça. La seva absència només havia durat quaranta-vuit hores. Però la Rosine no en podia estar separada sense sentir-se abatuda, i els dies de retrobament eren grans celebracions on el seu cor brillava.

Feia un bon quart d’hora que ella esperava l’arribada del ràpid de Marsella.

L’admiració dels homes l’havia embolcallat mentre baixava del seu automòbil, i alguns, per seguir la jove, havien agafat, com ella, un bitllet d’andana.

Com sempre, la Rosine Orlac era objecte de contemplació i de desig. Vint-i-tres anys, totes les gràcies, uns cabells com els de Melisenda i la cara més interessant que es pugui contemplar.

L’única cosa que els envejosos podien criticar d’aquest rostre era que els ulls eren massa grans i la boca massa petita. La més picatatxes havia afirmat que eren els ulls d’una geganta i la boca d’una nana… Entenem la vanitat d’aquestes crítiques. De fet, els ulls de la Rosine eren els més admirables que mai havien adornat un rostre angelical. No només eren immensos, com si aquesta nena hagués estat creada per veure —per veure abans que res—, sinó que, amb qui sap quin prestigi singular, reflectien tanta gentilesa com intel·ligència i tant esperit com puresa. I tots aquells homes que miraven la Rosine a la llum dels arcs voltaics van entendre de seguida, en mirar-los la Rosine, que la seva ambició s’havia de limitar al plaer de la vista.

Així que no se’n van privar pas. La qual cosa significava que, en la seva majoria, van conèixer la mala notícia pel reflex lívid que va aparèixer a la cara de la senyora Orlac.

Acabava de passar l’home de la gorra blanca i el ràpid feia tard.

La Rosine va sentir empal·lidir-se fins al cor. Les seves parpelles, de sobte pesants, es van negar a mantenir-se aixecades. Les tenebres velaven el món. Ella va fer tentines. Però ningú no es va afanyar a sostenir-la. Les paraules del cap d’estació havien donat l’alarma:

—Impedeixin la marxa del 49!

Ningú no coneixia aquell home, però estava clar que aquell no era el seu jo habitual i que tenia un aspecte d’incident.

L’envoltava i el seguia un grup cada cop més gran de gent que sorgia de tot arreu. La Rosine, tremolant, s’hi va unir, dient com els altres:

—Què passa?

Amb la mirada fixa, el cap de l’estació continuava el seu camí.

Quan es va assegurar que el 49 no marxaria, finalment va dir, d’una manera ferotge i consternada:

—El ràpid número 2 ha xocat a Montgeron…

Una dona es va desmaiar lentament.

—Hi ha víctimes? —va dir una veu estrangulada.

—Probablement…

Altres gemegaven. Les preguntes assaltaven el funcionari.

Sense esperar, la Rosine es va dirigir cap a la sortida, va passar entre la multitud ignorant que esperava a l’altre costat de les barreres i es va precipitar cap al seu automòbil.

—Félix! A Montgeron! Ràpid… El tren del senyor ha descarrilat…

S’ofegava.

—On és, Montgeron? —va preguntar el mecànic.

—No ho sé. Sé que no és gaire lluny. En línia amb el trajecte del ferrocarril, és clar. Segueixi la via del PLM.

—Segueixi la via, segueixi la via… —repetia l’altre, assentint amb el cap i sense moure’s.

Però unes quantes persones estaven sortint de l’estació apressadament. Un senyor, ben vestit, es va aturar:

—Volen anar vostès a Montgeron? Conec el camí. Estava esperant algú com vostès. Jo els guiaré…

—Oh, senyora, agafin-me a mi també!

Ja n’hi havia set o vuit.

—Pugin, pugin! —va dir la Rosine—. Però ràpid! Oh, Déu meu!

Es van amuntegar a la petita limusina. A fora, homes i dones corrien, cridant els xofers. El cotxe va arrencar.

La Rosine, encallada, va escoltar com els seus companys de circumstàncies intercanviaven impressions. Els desconeguts exhalaven fortes olors. No es preocupaven de la seva amfitriona.

—El cap de l’estació va dir que enviaria trens de socors que portarien els supervivents.

—I va dir si hi havia hagut molts morts?

—Com pot suposar, prefereixo anar-ho a veure; si el meu fill està ferit…

—I ja veus què ens ha passat a nosaltres —va dir un pare gros i voluminós—. La meva jove no havia de tornar fins demà; però es va encaparrar a…

La nit era fosca. El fred mossegava. Ja eren fora de París. L’automòbil enfilava per una carretera recta, empenyent davant seu la llum de lluna artificial dels seus fars. Al costat del mecànic, el senyor que sabia on era Montgeron s’apujava el coll de l’abric. Una dona vella, asseguda com un conill, enroscava una mà ossuda sobre el greixador.

El cotxe es va aturar davant d’un senyal de trànsit i va tornar-se a posar en marxa. L’ànima de la velocitat els obsessionava a tots. El seu organisme va proporcionar qui sap quina energia interior, qui sap quina despesa vana que tenia la secreta pretensió d’ajudar el motor i contribuir a la velocitat de la carrera.

Mentrestant, la Rosine s’esforçava per construir dins seu una Rosine curulla de sang freda. Ella pensava: «Potser ell no ha agafat aquell tren… Potser l’ha agafat i només està ferit… Si està ferit, potser no és res…».

Però, malgrat els esforços que feia, l’altra hipòtesi l’obsessionava, i també obsessionava tots els éssers humans que portava a l’automòbil sense conèixer-los.

El pare gras que tenia una jove va fer un moviment sobtat i va dir:

—Estem arribant.

Una resplendor vermella espurnejava davant seu. Era fum, que un foc il·luminava per sota.

La catàstrofe s’havia produït a una certa distància de l’estació, per la banda de París.

El servei de seguretat encara no s’havia organitzat. La Rosine va poder avançar lliurement. Els seus tacons Lluís XV la feien ensopegar en la fosca, sobre les pedres, terrossos endurits per la gelada, matolls, els mil obstacles de la terra sinistrada. Tremolava i va pensar que es desmaiaria amb el tètric soroll del desastre.

En la foscor, es podia endevinar un caos tremend. Unes formes dures perfilaven la silueta d’una pila de ferralla. Unes llanternes, pobres estels grocs, circulaven aquí i allà. Fins i tot van poder veure vagar llànties a l’interior, que el vent bufava perversament. I arreu gent que corria…

El coure dels cascs provocava espurneigs. A la llum de l’incendi, que els bombers ofegaven, dues locomotores encabritades, retorçades i rebregades havien xocat l’una amb l’altra. I rere els brams, les crides, els udols, les llàgrimes, les ordres angoixades, les respostes de pànic que conformaven el terrible clam infernal, se sentia amb terror un silenci profund com la mort.

La Rosine va cridar amb una veu sobreaguda, enlletgida per l’ansietat:

—Stéphen!! Stéphen!! Stéphen!!

Desfilaven lliteres, a tot córrer. Una gernació es movia a l’ombra al costat dels vagons esberlats. Algú va gemegar:

—Llum, per Déu! Llum!

Un to sec i autoritari va replicar:

—El primer tren de socors portarà un projector. Calma, si us plau.

La Rosine, consternada, giragonsava sobre ella mateixa, dirigint-se a tots els que passaven:

—Senyor, ajudeu-me, digueu-me… Busco el meu marit…

No va dir «Stéphen Orlac, el pianista», perquè havia viscut massa temps entre els humils per ignorar que un nom famós no sempre ho és entre totes les classes, i que, encara que ho sigui, de vegades és inútil proclamar-lo.

Però ningú no li va respondre. Cadascú, atrapat en una tasca exclusiva, en un deure imperatiu, semblava un autòmat insensible, construït per fer només una determinada sèrie de moviments.

—Per l’amor de Déu, és que no hi ha torxes? —va dir una veu llastimosa.

—No en troben cap! Ara volen encendre fogueres… Els cables es van trencar amb l’accident…

Apagat el fogó de les locomotores, la nit s’havia tancat amb avidesa sobre les atrocitats de la catàstrofe. Només s’hi podia veure gràcies a les llanternes portàtils. La Rosine va furgar en el seu manigot i en va treure un minúscul llum elèctric. En va activar el contacte. La joia va produir la resplendor d’una cuca de llum esgotada, la bateria agonitzava.

Passejant amb el braç aquella mena de brasa freda, la senyora Orlac va començar a caminar al costat de les runes on els socorristes treballaven en grups. El cercle de claror vermellosa li va mostrar a poc a poc una barreja aterridora que acumulava la fusta, el ferro, la carn i tot allò que es podria somiar quan el malson s’apodera d’una persona. El xoc havia provocat acrobàcies increïbles: havia construït, amb els vagons, edificis de tres pisos; havia mantingut el dining-car totalment dret, com una xemeneia, i havia reduït a un de sol, a causa del xoc integral, els dos llargs cotxes.

Recordaven, no sense esgarrifar-se, el moment crític de l’accident, el xoc tronador que havia produït tal amalgama.

El més terrible va ser que aquell pastís contenia éssers humans morts, alguns dels quals es veien aparèixer aquí i allà, a bocins, aixafats, perforats, de vegades amb el color i forma confosos entre el desordre compactat que els empresonava, i unes altres vegades estirats, després d’haver estat llançats a l’aire com titelles per un vailet estúpid; i també n’hi havia de vius, a alguns dels quals se’ls sentia queixar-se, a d’altres se’ls veia agonitzar sota l’abraçada inerta de la matèria, i encara uns altres quedaven invisibles, al cor de les runes, amb els cossos atrapats dins d’un estoig brutal.

—Llum! Però, ens donaran una mica de llum o què? I les fogueres? Les encendran, sí o no?

Lluitant contra la seva debilitat, la Rosine es va inclinar sobre unes restes irreconeixibles, qüestionant uns peus mutilats, unes mans dins de parracs, que sobresortien de la pila com els claus d’una paret.

Un botó de puny d’or, que sostenia un teixit arrugat al voltant d’un canell pàl·lid, li va cridar l’atenció. Va passar per damunt d’unes runes i s’hi va apropar…

Allò no era el que ella havia temut.

—Eh, dona! —va dir una veu rere seu—. Hauríem de deixar això tranquil. Vingui una estona amb mi.

Un gendarme la va subjectar pel colze.

—Oh, senyor, senyor! Busco el meu marit… L’hi suplico, ajui’m!

En veure aquells grans ulls purs, el gendarme va entendre de seguida el seu error i va deixar anar la Rosine. No era un gendarme ordinari.

—Vagi a l’estació —va dir-li—. Estan muntant una sala per als morts i una altra per als ferits.

La Rosine va començar a córrer, bo i subjectant-se l’abric de pells, que li queia.

«Qui sap?», es va dir a si mateixa. «És tan impressionable! Potser no té res i se n’ha anat com un boig camp a través! Amb uns nervis com els seus…».

En una sala d’espera, va veure-hi els viatgers salvats. (Déu meu, no hi havia pensat, en això! Que n’havia estat de ximpleta!). Allà hi havia una gran quantitat de senyores i senyors, quasi tots amb el cap descobert, que parlaven de forma esvalotada.

Ella va dir ben alt, alçant la seva veu per damunt d’aquell enrenou:

—Stéphen Orlac!! És aquí, l’Stéphen Orlac?

Es va fer el silenci. Va repetir la seva pregunta. Va obtenir la mateixa resposta. Un calfred la va recórrer i va pensar: «Potser, quan torni a casa, m’hi trobaré un telegrama: tren perdut, agafaré següent, petons…».

—Els ferits, on són?

—Per allà. A Missatgeria! —va dir l’home interrogat, sense parar.

Ella hi va entrar. Eren els morts.

Estirats a terra, els uns al costat dels altres, formaven una horrible vorera al voltant de l’habitació, un macabre llit de flors que creixia cada vegada que dos homes de l’equip de salvament descarregaven la llitera que duien. Aquells cadàvers eren allà com si fossin equipatges.

La Rosine els va revisar, allargant, a vegades, l’examen, davant d’alguna forma miserable privada de qualsevol característica individualitzant… Ah, ella recordaria aquells minuts!!

Un ésser col·lapsat sanglotava als peus d’una dona rígida; va reconèixer el senyor que sabia on era Montgeron… Però una alegria estranya l’animava a mesura que avançava!! Era cert que allà, per desgràcia, no hi eren tots els morts, i que els ferits…

Els ferits estaven estirats en una mena de gran dormitori improvisat, sobre matalassos. Els metges, tant civils com militars, i les infermeres voluntàries els donaven els primers auxilis. L’aire ja feia olor d’hospital.

Furtiva i discreta, la Rosine el va recórrer.

L’Stéphen no era allà.

Sens dubte, va ser una gran decepció.

Havia de tornar al lloc de la col·lisió… Però, tota sola, què podia fer?

Va avisar un metge amb tres galons, que s’estava eixugant les mans mentre mirava amb una espècie de por els seus grans ulls espantats.

—Senyor —li va dir amb valentia—, seria tan amable d’ajudar-me a trobar el meu marit? No és aquí, i veig que ja no arriben més lliteres…

El metge militar va fer una ullada als ferits, va veure que el personal sanitari era més nombrós del necessari i va dir senzillament:

—Som-hi, senyora!

—El que busquem és l’Stéphen Orlac, senyor.

L’altre va fer una reverència inexpressiva.

Van sortir junts.

El fred va augmentar, però la nit s’il·luminava amb torxes que vessaven una resplendor semblant a la d’un forn. Dissortadament, només havien il·luminat un dels cantons d’aquell desgavell i era el que la Rosine ja havia recorregut.

—El projector il·luminarà l’altre! —va dir un enginyer.

El metge va agafar un fanalet i, donant la volta a la massa negra i desordenada on les torxes removien clarors i ombres, tots dos van començar la seva exploració des de la cua del comboi esventrat.

El primer tren de socors va arribar per una via lateral, amb una lentitud cautelosa.

Els últims vagons havien patit poc. Eren accessibles… i estaven buits. Però el caos ombrós que venia a continuació va oferir als investigadors un espectacle més descoratjador. Només hi havia torsions, esquinçaments, trencadisses, fragments, bocins i trossos.

—Allà! Allà! —va panteixar la Rosine.

El fanalet il·luminava un tros de tela de quadres.

—Sembla la seva jaqueta…, un faldó de la seva jaqueta…

Va estirar-lo: va aparèixer una butxaca. Va furgar-hi dins: va aparèixer un mocador.

—S. O. Les seves inicials! És ell! Oh, Senyor! Oh!!

Amb les seves petites mans enguantades en pell de camussa, va agafar els taulons coberts d’estelles amb tanta brusquedat que va xocar amb el fanalet, que va caure i es va apagar.

—No tinc el meu encenedor —es va lamentar el metge.

—Ja el tornarà a encendre més tard —va dir—. No perdem el temps…

El tros de tela era tot el que revelava la presència d’un cos enterrat. La butxaca de l’Stéphen sobresortia d’un munt de travesses i llistons que devien formar el sostre d’un vagó. La Rosine i el seu ajudant es van proposar alliberar la persona sepultada.

Treballaven a les fosques. L’home era robust.

—Deixi’m a mi —va dir ell—. Crec que tot això es desmuntarà d’una sola peça…

Es va preparar. Es va produir un so d’esquerdissada i, com si aquest craqueig hagués format part d’un mecanisme misteriós, al mateix moment una llum enlluernadora, un sobtat raig de sol, va il·luminar les coses. El projector del tren de socors funcionava, dirigit cap a ells.

La Rosine es va fer enrere.

Alliberat de l’enderroc, emergit de les runes, immòbil i dret, un ésser fantasmal, que no era l’Stéphen, va fixar els seus ulls cadavèrics en ella. El seu vestit era d’un blanc encegador. Els seus cabells rojos estaven coberts de rínxols ardents. Els seus ulls verds, velats per la mort, eren com dues maragdes esmorteïdes incrustades al marbre blanc del seu rostre. La seva petita perilla bífida, els seus bigotis i les seves celles singularment aixecades li donaven un aire mefistofèlic. Era recte com una I. Les ametistes brillaven als anells de les seves mans. I separava els braços, com si volgués evitar que ningú toqués el company que cobria.

Quin company? Aquesta vegada, sí que era l’Stéphen.

Tan bon punt va arribar el tren de socors, una tropa de portalliteres i treballadors va creuar la via. Els van cridar. Es van endur el cadàver del desconegut. I al principi van pensar que l’únic que havien de fer era tractar l’Stéphen de la mateixa manera.

Ell també s’havia quedat dret, però enfonsat. La seva cuixa dreta estava en un angle preocupant. Enganxat per l’aixella a algun ferregot, amb els braços retorçats i el cap estranyament desviat, semblava entregar-se a una dislocació d’home-serp. Tenia les parpelles tancades i la sang li regalimava.

—Amb suavitat! Amb suavitat! —recomanava el metge als que manejaven el pobre cos.

La Rosine, més morta que viva, amb prou feines gosava tocar-la. Per a ella, tot s’havia esfondrat enmig d’una consternació desesperada.

L’Stéphen va ser col·locat sobre una llitera.

—És viu, senyora —va dir el metge.

La Rosine es va fustigar per retornar a la superfície.

—Què puc fer? —va balbucejar.

Els seus ulls immensos, inundats de llum, es veien blaus i entenebrits.

Però el projector va girar. El metge, ajupit a la gatzoneta en la semifoscor, va palpar l’home ferit amb molta cura. Roig de sang de cap a peus, el dissortat Stéphen respirava com si ronqués, amb respiracions curtes i apressades que li aixecaven els orificis nasals. Els dos braços i la cama dreta li giraven en totes direccions. Rere l’orella esquerra hi havia un rebaix horrible on el cabell negre es mullava com una esponja.

Amb el quepis tirat cap enrere, el metge va arrufar les celles.

—L’hauríem de traslladar immediatament —va dir.

—Tinc el meu cotxe allà.

—Lloat sia Déu! Afanyem-nos. Va! Dos portadors!! La vida d’un home està en joc!

El metge va prendre el protagonisme de la petita processó. La Rosine va seguir la llitera com un cotxe fúnebre. Tentinejava…

Però, de sobte, es va posar rígida pel terror d’una al·lucinació.

No era l’única que seguia la llitera. El mort desconegut també la seguia. El va veure lliscar en silenci, d’esquena, interposat entre ella i el seu marit en la suprema immobilitat de la seva primera aparició, rígid i amb els braços oberts, com si volgués deixar clar que l’Stéphen li pertanyia. Només que el difunt havia perdut la seva blancor enlluernadora. Era una forma negra que s’interposava, en aquell moment, entre l’Stéphen i la Rosine.

Aquesta va fer un esforç amb tot el seu ésser i va reunir totes les seves forces. Apressant el pas, horroritzada per un terror punyent, i arriscant-se al contacte amb una substància inimaginable, va allargar, amb repugnància, una mà cap al mort.

II

L’as de la cirurgia

Ella va haver d’aturar-se bruscament per no colpejar l’home que portava la part posterior de la llitera.

L’aparició havia mantingut la distància. S’havia retirat a mesura que la Rosine avançava, a través de l’home, a través de la llitera; i es va quedar més lluny, un espectre fosc els contorns del qual estaven vorejats per una lleugera resplendor.

Un fantasma! Un autèntic fantasma a la vida real!

Malgrat la seva desesperació d’esposa enamorada, la Rosine es va veure dominada pel pesar de no poder anar a l’habitació dels morts, per preguntar sobre el viatger desconegut i esbrinar qui era aquest estrany cadàver que es podia desdoblar en blanc i negre.

Aquesta jove havia llegit moltes novel·les i havia vist moltes projeccions de pel·lícules; la seva formació en fulletons i cinema l’havia avorrit de mil i una maneres; el relat i l’espectacle d’esdeveniments impossibles l’havien preparat per no deixar-se sorprendre pel fenomen més inversemblant. Tot i així, la seva por no estava exempta d’estupefacció, i la veu del metge la va despertar d’una mena de torpor que vorejava el desmai.

L’espectre s’havia dissipat; ella no sabia com. Eren davant de l’estació, entre vehicles.

—On és el cotxe? —va preguntar el metge.

—Aquí…

El llum del sostre de la limusina emetia una llum crua. Van improvisar una llitera com van poder, i van estirar-hi l’Stéphen al damunt.

El metge, preocupat, va treure el seu maletí i va posar una injecció hipodèrmica a l’avantbraç del pacient.

En veure això, la Rosine li va dir:

—Doctor, voldrà fer-me un favor pel qual li estaré agraïda tota la vida? Vingui amb nosaltres a París… Tinc tanta por del viatge!! El meu pobre marit sembla tan dèbil, tan dèbil… Per poc que tingui un desmai pel camí…

—Seria millor, en efecte. Som-hi…

—A París, Félix!

Els arbres esquelètics ja desfilaven.

—A més —va continuar el metge—, visc a París i aquesta nit ja no tinc res més a fer a Montgeron.

Assegut en un seient plegable, va vigilar el seu pacient.

La Rosine, a la part posterior del cotxe, reposava la seva fatiga sobre els coixins suaus. No ho podia aguantar més. El seu bonic cap abandonat queia cap enrere.

—On anem? —va dir el metge militar al cap d’un moment.

—Doncs… a casa meva, al carrer Guynemer…

—Això no és possible. Cal portar el seu marit a una clínica, a un metge de primera categoria. Té alguna preferència?

—Una preferència?

En aquella època, un cognom dominava la cirurgia de la mateixa manera que el mariscal de Foch havia dominat la guerra. El doctor Cerral era l’as de la cirurgia. La seva fama s’estenia per tot el món. Tothom coneixia la vida d’aquest francès brillant, revelada a l’admiració del món per la seva lluita triomfal contra els estralls més espantosos dels ginys assassins, i, des d’aleshores, continuava, a la seva clínica del carrer Galilée, amb les proeses meravelloses que li valien cada dia més honors i un major reconeixement.

Si hagués pogut, la Rosine hauria mobilitzat Déu en persona per atendre l’Stéphen. A falta d’aquella possibilitat divina, va escollir en Cerral, que estava més al seu abast i representava a la Terra el que es feia millor en el gènere requerit.

—Que així sigui —va dir el metge amb una ganyota ambigua—. Un geni com en Cerral no serà gaire problema.

Ho va dir amb un to tan amarg que la Rosine es va preocupar:

—És que… És que no confia en ell, doctor?

L’altre va arronsar les espatlles:

—No voldria llevar-li les il·lusions. Considero que en Cerral és un prestidigitador del bisturí. Però en el seu cas hi ha un costat que em desagrada. Aquesta fama… això no és correcte. I a més, a més…

Va negar amb el cap, amb aire d’entès.

—I, a més, què?

—No voldria desanimar-la. Però, de totes maneres… Aquestes proeses, aquestes operacions de jocs de mans, estan molt bé… Però he sentit a parlar d’experiments… arriscats…

Ai! Si la gelosia hagués volgut encarnar-se, no hauria triat cap altre rostre que el d’aquest trist metge militar, arrufat de fracàs i groc d’enveja!

La Rosine se’n va adonar, però, així i tot, va preguntar:

—Quins experiments? Quins riscos?

—Ara no és el moment de mirar el costat dolent de les coses —va respondre el maleït militar—. El futur dirà si la cirurgia d’en Cerral és