Xurrocràcia

Por Jordà Borsell

Sovint pensem que les democràcies més avançades són una gran fita política, però no ens adonem que vivim en dictadures de quatre anys de durada, on en prou feines podem participar. Per tant, no podem anomenar-les un govern del poble, sinó un govern de partits o faccions que lluiten pel poder i usen les ideologies per vendre'ns un producte. Tanmateix, tot intent de democratitzar la democràcia xoca contra un mur infranquejable, que engoleix tota diferència, queixa i desacord en els esmolats ullals del sistema. Seguint els passos decidits d'en Bonifaci en el país de Xurrolàndia, podrem analitzar alguns dels problemes dels sistemes polítics actuals i sobretot imaginar un altre tipus de democràcia, que ara sí podrem anomenar govern del poble. Aquest viatge vital i psicològic, ens durà a replantejar-nos-ho tot, a trencar amb tots els tabús i tradicions, però sobretot a construir una democràcia, no només a nivell teòric, sinó ben palpable i realitzable. A mesura que en Bonifaci es vagi alliberant del poder del xurro, nosaltres també ens alliberarem dels feixismes i autoritarismes que resideixen ocults en el dia a dia.

Seguint els passos decidits d'en Bonifaci en el país de Xurrolàndia, podrem analitzar alguns dels problemes dels sistemes polítics actuals i sobretot imaginar un altre tipus de democràcia, que ara sí podrem anomenar govern del poble. Aquest viatge vital i psicològic, ens durà a replantejar-nos-ho tot, a trencar amb tots els tabús i tradicions, però sobretot a construir una democràcia, no només a nivell teòric, sinó ben palpable i realitzable. A mesura que en Bonifaci es vagi alliberant del poder del xurro, nosaltres també ens alliberarem dels feixismes i autoritarismes que resideixen ocults en el dia a dia.

• Idioma: Español
• Editorial: Universo de Letras
• Fecha de lanzamiento: 17 oct 2022
• ISBN: 9788419390622

Jordà Borsell

Jordà Borsell és un hacker filosòfic que estudia i busca les vulnerabilitat de les teories filosòfiques existents amb la intenció de proposar noves idees i paradigmes que trenquin amb un “status quo” injust i retrògrad, i ajudin a solucionar els problemes socials. La llibertat de no pertànyer a cap corrent de pensament, li permet seleccionar, barrejar i desenvolupar les idees de forma innovadora i original. Cultiva l’assaig ficció, una barreja d’idees filosòfiques embolcallades en una argument de ficció. D’aquesta manera, evita l’excessiva superficialitat de la narrativa de ficció i els textos farragosos propis dels assajos purs, per crear una narrativa àgil, accessible i profunda, que faci volar la imaginació del lector. El seu estil planer i l’ús de vocabulari senzill el fa molt proper a qualsevol tipus de lector.

Vista previa del libro

Pròleg

Segurament, si preguntéssim a qualsevol sobre política, cadascú tindria una opinió diferent, i això lluny de ser un problema és l’autèntic valor d’una societat. Aquesta diversitat d’opinions és la que dona sentit a la política i la què ens permet trobar les millors solucions.

Cada persona viu una realitat única, una realitat subjectiva. Però pot entendre’s com a realitat objectiva si l’entenem dins del seu context, és a dir, si ens fa entendre com seria la vida de qualsevol de nosaltres si ens trobéssim en les mateixes circumstàncies.

Aquesta visió única i a la vegada útil per a tots, si és tinguda en compte, permet entendre, evitar i superar tots tipus de situacions que tard o d’hora ens afectarien a tots. Sembla, doncs, que tindrien un clar avantatge aquelles societats que comptessin amb un sistema polític que gaudís i explotés aquesta diversitat.

Per tant, comprendre la situació de qualsevol persona i ajudar-la, si en el procés descobrim una solució vàlida per tothom, és un pas endavant per a tota la societat. Però per aconseguir això, hem de prendre consciència que, des d’un punt de vista social, no hi ha ningú millor que ningú, i que tots tenim les mateixes necessitats i preocupacions.

Entès això, i per tant, partint de la igualtat i l’ajuda mútua entre tots els ciutadans, la democràcia sembla ser el menys dolen de tots els sistemes polítics. El fet de poder escollir qui ens governa és una fita encomiable, però no ens oblidem que la democràcia significa el govern del poble, és a dir, de tots.

D’això podem deduir que una autèntica democràcia, no hauria de ser només anar a votar cada quatre anys, i la resta de temps mirar com els polítics fan i desfan al seu gust. Això, més que unes eleccions democràtiques, són unes eleccions per triar qui ha de ser el nostre dictador durant la següent legislatura.

Un cop hem votat, ja ningú pregunta ni escolta la nostra opinió, sinó que som nosaltres que hem d’escoltar i fes cas dels polítics que teòricament ens representen. Però, no és necessari preguntar-nos la nostra opinió per representar-nos? Sembla clar que sí, però el problema és que els polítics no representen a aquells que els han votat, sinó que representen unes ideologies i uns interessos socials i econòmics determinats, estem davant la partitocràcia.

Partits polítics que no col·laboren per governar pel bé de tots, sinó que competeixen per veure qui s’emporta el tros de pastís més gran a benefici dels seus familiars, amics i companys de partit. Això, senyores i senyors, no és democràcia.

La democràcia és una altra cosa, la democràcia descansa sobre uns altres valors, com la transparència i la participació. Si tinguéssim informació clara i exhaustiva de què fan els polítics amb el nostre vot, podríem ser crítics i tenir opinió pròpia, i si tinguéssim opinió pròpia, podríem participar políticament de la nostra societat. Però no és el cas, ens enganyen i manipulen constantment i no ens deixen participar mai.

La política és la gestió del poder, i el poder és perillós, no perquè siguem males persones, sinó perquè tots vivim preocupant-nos només per nosaltres mateixos. Per tant, només estem legitimats per governar-nos a nosaltres. Governar o ser governat, quan en el fons només tenim constància segura del nostre propi dolor i plaer, no és res que es pugui confiar a ningú. Des d’aquest punt de vista no hauria d’existir la política.

De totes maneres, les nostres necessitats i interessos sovint conflueixen, i per tant, sembla lògic ajuntar les forces en pro d’aquest interès comú i compartit. És per això que té sentit parlar de govern, i per fer-lo possible tots ens hi hem de fer responsables i fer-hi la nostra aportació. Així doncs, preocupar-se de l’interès general, és també preocupar-se d’un mateix, de la part que li toca.

Imaginem-nos per uns moments un govern en què tothom hi participés aportant el millor de si mateix, i per tant, que estigués compost per tots, un govern, doncs, que preguntés i fes cas a tots els seus ciutadans, i per consegüent, que estigués al servei de tothom, aquest és un somni que s’hauria de viure, no de somiar.

PART I:

CONTRA EL SISTEMA

Si volem canviar el sistema, això s’ha de fer sens dubte contra el sistema. Des dels que estan aposentats i afavorits pel sistema mai hi haurà un canvi real de paradigma democràtic. Només els que estan als marges de la societat i veuen els defectes i problemes dels sistemes de govern imperants, poden fer alguna cosa per millorar-los.

El repte en les societats contemporànies ja no és aconseguir una democràcia parlamentària basada en partits polítics. Això és una fita assolida, tot i que naturalment millorable, aquest ja no és el repte principal. Algú em podrà dir que cal expandir aquesta democràcia liberal i burgesa a la resta del planeta. Tanmateix, això no solucionaria els problemes que aquesta democràcia comporta.

Per tant, us proposo posar en dubte les democràcies des de la crítica dels marges, és a dir, els que no estan representats en el sistema. D’aquesta manera, veurem que les actuals democràcies no són tals, és a dir, no són plenament democràtiques. Sí, hi ha vot cada quatre anys. Sí, hi ha uns representants en un parlament. Sí, hi ha unes lleis votades per aquests representants. Això no obstant, aquest model s’ha fet caduc i antic, i s’ha enquistat i solidificat creant nombroses escletxes que cal transitar.

1

Xurrolàndia

Força lluny d’on ara us pugueu trobar, hi havia un país més aviat petit anomenat Xurrolàndia. Era dit així per ser la primera potència mundial en la producció de xurros. Allí, des de feia molts anys, s’hi vivia en una pau i harmonia molt relatives, sobretot gràcies als guanys per la venda de xurros.

En aquest país de xurros i altres curiositats, on, com us podeu imaginar, no hi faltava la xocolata —per als xurros—, hi vivia un jove una mica despistat i de bona fe que es deia Bonifaci i que era conegut per ser rebel i revolucionari. Tot i els seus vint-i-nou anys encara no havia tastat mai un xurro, no sabia quin gust tenien i, la veritat, tampoc l’interessava saber-ho. Per aquest motiu s’havia guanyat molts enemics i havia estat expulsat de casa seva als vuit anys, quan després de flairar uns xurros acabats de fer va començar a vomitar.

La seva infantesa, com us podeu imaginar, havia estat molt dura. Ell havia pensat emigrar a un altre país on el xurro no fos tan important, però es va armar de valor i va decidir lluitar per la seva causa i no abandonar les seves arrels només per un insignificant producte alimentari. És per això que en Bonifaci va començar a forjar el seu interès per la política.

Així doncs, va fundar un partit polític que va anomenar Partit per la Independència del Xurro (PIX). Va fer campanya per tots els pobles de Xurrolàndia: Xurrovila, La Pobla del Xurro, Xurrocity, Ribes del Xurrer, Caldes de Montxurrí, etc.

En aquests viatges va conèixer molta gent i va descobrir que ell no era l’únic a qui no li agradaven els xurros. Molta gent confidencialment li confessava que no li agradaven els xurros, però que, a disgust, havia hagut de mantenir les aparences per por de ser marginat de la societat. Ell els entenia, però també entenia que el xurro havia esclavitzat la seva societat: s’havia convertit en una epidèmia i un monopoli per a les glàndules gustatives.

Tanmateix, la realitat era molt dura, i la mateixa gent que en la intimitat li confessava el seu rebuig pel xurro, en públic l’insultava, l’escopia, li tirava tomàquets i, fins i tot, xurros. Realment els diners eren els diners i ningú no volia ser pobre. Aquella societat s’havia anat creant al voltant del xurro, havia aixecat una cultura tot al seu entorn, tenia una economia basada en el xurro i fins i tot una religió basada en el xurro. El xurro era com Déu.

Des de feia molts centenars d’anys el xurro havia esdevingut l’eix central de les seves vides. Tot i això, en el seu llibre sagrat s’esmentava que el dia del xurro final un messies vindria i els alliberaria de la tirania del xurro. Seria en Bonifaci aquest messies que tant s’anomenava? Estava per veure, la gent i els religiosos seguien els seus passos per veure si ell seria el salvador. Mentrestant, el xurro continuava governant les vides dels ciutadans de Xurrolàndia.

Finalment, va arribar el dia de les eleccions i el PIX va rebre dos vots, el seu i el d’algun il·luminat. Així doncs, era evident que les profecies s’equivocaven i encara no havia arribat el dia del xurro final. Davant d’aquests resultats, el gremi de la xurreria va respirar tranquil, però en Bonifaci va adonar-se que aquell no era el camí per a realitzar la seva escomesa celestial i trobar el camí de la salvació.

Així doncs, va arribar un moment en què en Bonifaci ja no podia aguantar més entre tant xurro, s’asfixiava en aquell ambient, i va decidir que la qüestió era simple: o el xurro o ell! Vist que el xurro en el fons no tenia cap culpa, ja que era un element inanimat que mai havia fet res a ningú per pròpia voluntat, va decidir marxar ell de Xurrolàndia.

No sabia on anar, els països veïns no prometien gaire, eren Patatalàndia i Cogombrelàndia, devien ser països molt ensopits i avorrits. Finalment, va veure un país anomenat Micadetot. En Bonifaci va pensar que en aquella contrada no s’hi sentiria exclòs, que devia ser un paradís de la llibertat. Així doncs, va decidir emprendre el viatge i va dirigir-se a l’aeroport de Xurrocity.

A Micadetot, com ho podria dir, hi havia una mica de tot, com el seu nom així ho indicava; era un infern per als cagadubtes i un paradís per als viatgers de països «monoculinaris» com en Bonifaci. A Micadetot es respirava un ambient de llibertat, d’obertura de mires, un ambient «polidetot» on arribaven viatgers i mercaderies d’arreu del món, on els diners corrien amunt i avall frenèticament, era el país de les oportunitats, on nouvinguts de tot arreu s’hi instal·laven per fer-hi fortuna i empreses de tot el món hi tenien la seva seu.

Però en Bonifaci no va trigar a adonar-se que aquell país estava ple de pobres que no tenien res per a menjar, quina diferència amb Xurrolàndia, on a cap casa no hi faltava un bon xurro.

Van anar passant els mesos mentre en Bonifaci anava degustant joiosament tots els productes de Micadetot, però, com era d’esperar, encara no havia tastat el xurro. I això que gairebé cada dia sentia a dir: «A Micadetot aniràs que de tot menjaràs». I era així, perquè un requisit indispensable per aconseguir el permís de residència era haver tastat tots els productes de Micadetot.

Finalment, en Bonifaci es va trobar de forma gairebé involuntària davant d’un xurro; era un cara a cara, els dos es miraven de forma amenaçant, s’ensenyaven les dents l’un a l’altre i, per fi, en Bonifaci es va decidir a tastar-lo. «Tot per la nova pàtria, Micadetot», pensava. Va comprar un xurro, se’l va ficar a la boca i va cloure les dents lentament i amb força, però de sobte, quan ja el tenia ben atrapat entre les mandíbules, va escopir el xurro a terra davant la incredulitat de la gent que l’envoltava. «Encara no ha arribat el moment de rendir-me, no serà aquest el dia en què cauré derrotat pel xurro», pensava en Bonifaci, encegat pel seu orgull.

El seu somni de trobar una llar a Micadetot quedava doncs estroncat. En Bonifaci pensava que si havia de provar el xurro valia més tornar a Xurrolàndia, almenys allà era algú, ja tenia una reputació, un camí començat.

En Bonifaci va passar uns quants dies més a Micadetot gaudint dels seus últims moments de diversitat alimentària i de les gents d’aquell oasi de llibertat, però necessitava una identitat, ell s’havia forjat a contracorrent de la societat i el seu lloc era a Xurrolàndia.

Finalment, en Bonifaci va tornar a Xurrolàndia. Allà res havia canviat en els mesos que havia estat fora. El preu de la paperina de xurros, màxim indicador econòmic del país, havia baixat una mica, cosa que preocupava els productors de xurros, que tenien por d’una possible crisi xurro-econòmica.

Impotent davant aquella situació, es passava els dies mandrejant, intentant trobar una tàctica per acabar amb el xurro, però el temps passava i no trobava cap punt feble a la maquinària del xurro.

2

Vocació per obligació

La butxaca manava i en Bonifaci no va tardar a trobar una feina en una fàbrica de xurros. Havia de resistir vuit hores seguides amb aquella pudor que no podia suportar. No obstant això, per a en Bonifaci hi havia una cosa més difícil que això, i aquesta era empassar-se l’orgull i contribuir a la proliferació del xurro.

Un dia en Bonifaci, despistat com era va anar a treballar, però un cop a la fàbrica no hi va trobar ningú. Tot allò li va estranyar molt, fins que al final va trobar l’encarregat de manteniment, un home fort i molsut, amb pocs cabells.

—Què passa que no hi ha ningú avui?

—No ho saps? —va preguntar estranyat l’encarregat.

—No!

—Avui és dia de dol: ha mort el nostre amo i senyor, l’estimadíssim rei de Xurrolàndia, en Pancraci III, el Contaminador.

En Pancraci III havia governat durant quaranta anys i havia arrasat gairebé completament tot el medi ambient; podríem dir que les clavegueres de Xurrocity anaven més netes que els rius de Xurrolàndia. La seva màxima era «qui contamina paga, i qui paga mana», o sigui que ja us podeu imaginar el resultat.

En Pancraci III, però, era molt conegut i estimat, ja que havia implantat la democràcia després de segles de ferotge i injusta dictadura. Les males llengües deien que ho havia fet per mandra de governar, perquè a ell el què li anava era la vagància i les orgies contínues que se celebraven a palau.

A Xurrolàndia, a diferència de la majoria de països, el rei s’escollia per sorteig. Es triava un nom a l’atzar entre tota la població, tingués l’edat que tingués, l’únic requisit era que fos viu. En altres paraules, es feia per xurro, com corresponia a Xurrolàndia.

Quan va arribar a la feina l’endemà tothom se’l mirava i el felicitava efusivament.

—Felicitats, Bonifaci!

—Quina sort, Bonifaci!

—Visca en Bonifaci!

—Visca!!! —van cridar tots.

En Bonifaci no sabia de què anava tot allò i somreia pensant que tot devia ser una broma, així que no li va donar massa importància. Després de poca estona van avisar-lo des de direcció, ja que el director volia parlar amb ell. En Bonifaci no sabia què pensar, mai havia anat a parlar al despatx del director, no sabia si allò podia ser un mal presagi.

El director era una persona molt amigable i riallera, però de tant en tant, quan s’enfadava, tenia molt mala bava. Sempre anava ben vestit i portava uns quants anells d’or. Era de cabell moreno, ulls foscos i molt pelut.

—Hola, Bonifaci! Seu, home! —va dir efusivament el director—. Què? Com va la notícia?

No podia ser, el director també estava ficat en tota aquella broma. En Bonifaci no s’ho acabava de creure.

—Perdoni, quina notícia?

—Bonifaci, em sembla que no hauràs de tornar a treballar mai més.

«Això sona bé», pensava en Bonifaci, però no entenia com, ni perquè... «Això pot voler dir que m’està acomiadant?», es preguntava en Bonifaci.

—Bonifaci, que no ho saps? Ara ets el nou rei de Xurrolàndia!

En Bonifaci va caure desmaiat, però al cap d’uns moments es va tornar a despertar.

—He tingut un malson... He somiat que era el nou rei de Xurrolàndia.

—Bonifaci, no és un malson: ets el nou rei de Xurrolàndia!!

Llavors en Bonifaci va tornar a caure desmaiat. Definitivament, allò era massa per a ell.

Quan es va tornar a despertar es recordava de la notícia. Va recollir les coses i sense massa cavil·lacions va dir adeu als seus companys. No volia estar ni un moment més del necessari en aquell antre de xurrofília, aquell santuari del xurrisme en què ell havia estat un simple esclau.

La notícia s’havia confirmat, seria el proper rei de Xurrolàndia. Per fi tenia l’oportunitat de realitzar el seu somni, per fi podria acabar amb el xurro. Ja començava a fer plans per a l’aniquilació sistemàtica del xurro i el xurrisme, quan de sobte uns pertorbadors pensaments li van venir al cap. No podia acabar amb el xurro, no el podia prohibir perquè estava protegit per la religió, la mateixa que li atorgava els poders com a rei.

3

El Consell Reial

Sense perdre més temps es va decidir i va dirigir-se cap a una delegació del govern, on es va identificar i el van acompanyar a palau.

El rei, com a representant de Déu a Xurrolàndia, havia de triar dotze consellers que l’assessorarien a l’hora de governar. Tot i que a Xurrolàndia hi havia un govern i un parlament —escollits pel poble— que s’encarregaven de fer les lleis i de gastar els bitllets, el rei tenia el poder de fer el que volgués, passant-se per un lloc, si feia falta, les decisions tant del govern com del parlament.

En Bonifaci estava disposat a exercir el seu poder i a prendre’s seriosament la seva tasca com a totpoderós de Xurrolàndia. Però per aconseguir el seu propòsit havia de triar aquells consellers que l’assessoressin més adequadament.

Els consellers de l’anterior rei ja no hi eren. I és que un cop mort el rei es procedia a matar tots els consellers, que l’acompanyarien a l’altre món com a símbol de lleialtat. Segons això ser conseller era com una putada, però si s’hi negaven també eren executats, o sigui que tothom acceptava.

Després de mirar i remirar els informes dels serveis secrets on li aconsellaven una sèrie de consellers de reputat nom, el Bonifaci va decidir agafar una altra carpeta que tenia a prop, on hi sortien les persones repudiades per la societat per conformar el seu govern. Així que entre els noms que sortien en va triar dotze a l’atzar

La primera dels consellers era la Cayetana la Progre, una militant i devota socialista. La Cayetana era una dona de mitjana edat, amb els cabells arrissats de color castany. En Bonifaci l’havia triada pel seu esperit guanyador, ja que com a bona política sempre guanyava les eleccions fossin quins fossin els resultats.

La segona consellera era la Ivana, una militar molt estricta, coneguda pel seu esperit guerrer. La Ivana era una dona molt alta, ferma i feta, només la seva presència ja imposava. Portava el cabell curt i tenia una mirada segura i amenaçant. El seu amor per la guerra era temut arreu, però aquest amor estava condicionat a què la guerra la fessin els altres.

El següent conseller era en Joan el Llibertador, un líder del Partit Ultraliberal. En Joan sempre anava ben vestit, amb roba de color fosc, i portava el seu cabell negre molt ben pentinat i engominat. Era difícil veure’l riure i quan ho feia era molt sorollós. Aquest home vivia a les fosques, ja que segons ell el mercat ho regulava tot, i per tant, aquest ja canviaria les bombetes.

La següent consellera era la Serena, una coneguda activista del moviment feminista. La Serena era de cabells rossos i llargs, amb els ulls de color blau i gris, i una mirada molt juganera. La Serena havia tingut molts marits, però com si d’una mantis religiosa es tractés, tots ells havien estat trobats morts en estranyes circumstàncies, mai atribuïbles a ella.

El següent conseller, el cinquè, era l’Albert. Era un home jove i alt, d’uns trenta anys, no massa corpulent, de cabell castany fosc i molt pelut. Era conegut per les seves idees masclistes i misògines. Tanmateix, ell no es considerava masclista, ja que deia que valorava molt a les dones per les seves habilitats com a cuineres, netejadores i procreadores.

De ben segur, la parella formada per la Serena i l’Albert prometia ser una bona distracció per al consell.

El sisè conseller era en Marcel, conegut com el Beat. En Marcel era un home d’uns seixanta anys, de cabell blanc i curt, i sempre anava ben afaitat. Tenia una mirada freda i el llavi superior desaparegut, i es movia de forma lenta i parsimoniosa. Era un capellà conegut per les seves idees inquisitives. Segons ell, resar cinc pare nostres cada dia et protegia de qualsevol coronavirus, millor que qualsevol vacuna.

La setena consellera era la Maria, més coneguda com la Narco. La Maria era una dona d’uns trenta i pocs anys, de cabell negre i més aviat curt. Li deien la Narco perquè era una reconeguda activista del moviment anarquista. La presència constant de narcòtics a casa seva era una mera coincidència.

El vuitè conseller era en Joel, l’Analista. Era un home jove, d’uns vint-i-cinc anys, bastant esquifit però molt sensual. Això sí, tenia unes faccions si no belles, sí molt interessants. Li deien l’Analista potser per la seva capacitat analítica, o potser per ser indiscutiblement en l’ésser viu més gai, hagut i per haver-hi, de tot Xurrolàndia.

La següent consellera, la novena, era la Francesca. Era una dona de mitjana edat, cabell ondulat de color castany clar i ulls foscos. Era coneguda per ser una ferma activista pacifista i li deien la Pau i Amor. Va provocar un augment de la taxa de natalitat a Xurrolàndia quan va posar de moda la frase Fes l’amor i no la guerra.

El conseller número deu era l’Hipòlit el Kakas, un conegut i respectat ecologista. Era un home força alt, però molt prim i una mica demacrat. Als seus trenta-cinc anys ja era calb, tot i que no es pot dir que fos lleig. D’ell va néixer la idea de l’economia circular, on els residus havien d’aprofitar-se com a recursos. Per promoure la seva teoria va aplicar-se-la a si mateix, cosa que va ser l’origen del seu sobrenom.

El següent conseller, el penúltim i onzè, era en Martí, un home de cabell moreno, ple de cicatrius i amb una mirada de persona turmentada però segura de si mateixa. Era de complexió forta i quan no el coneixies feia una mica de por. En Martí era un criminal que feia unes setmanes acabava de sortir de la presó. Practicava el submarinisme en aigües fondes i